Crec que començo a patir la síndrome del periodista en campanya. Me n’he adonat aquest vespre, a Tortosa, quan després de més de 2 hores de carretera hem arribat a port hem baixat del bunkermòbil i 3 metres després hem entrat al pavelló del míting. Pavellons, mítings, el mateix muntatge, els mateixos missatges.
La síndrome és contagiosa. A l’àrea de servei en que hem fet parada miccionadora el Toni ha comprat una pilota de futbol que servirà per matar el temps en acabar els mitings, com podeu comprovar.
La síndrome és contagiosa. A l’àrea de servei en que hem fet parada miccionadora el Toni ha comprat una pilota de futbol que servirà per matar el temps en acabar els mitings, com podeu comprovar.
Mentrestant, ràdios i agències enviem cròniques i teletips quan fa estona que els diaris han tancat la plana. El Marcos és avui l’últim amb diferència, esperant un directe que mai no acaba d’arribar.
Tornant a la síndrome i els missatges: Mas vol acabar amb l’adversari per monotonia, cansament o asfíxia, segons es miri. El problema és que també ens avorreix a nosaltres. Els clips de Lady Gaga o Coldplay premiting pretenen més introduir modernitat i guardiolisme que distreure'ns.
Tornant a la síndrome i els missatges: Mas vol acabar amb l’adversari per monotonia, cansament o asfíxia, segons es miri. El problema és que també ens avorreix a nosaltres. Els clips de Lady Gaga o Coldplay premiting pretenen més introduir modernitat i guardiolisme que distreure'ns.
L’spot de campanya el podem repetir de memòria i també el 90 per cent del seu discurs. Què ens queda? Detectar moments anecdòtics o els hits de tot bon polític per guanyar-se el públic (demanar-li perdó per girar-li l’esquena, recordar que és un gat bi-escaldat per les dues vegades que ha guanyat i no ha estat president).
A Tortosa, l’ensopiment m’ha permès desconnectar una estona del discurs d’en Mas i descobrir que pujoleja. Amb els gestos, però també quan recorda la seva visita al poble més recòndit de la Catalunya interior o quan apel·la amb èpica a l’ànima de Catalunya. Sense promeses a fer, em temo que aquesta transmutació anirà en augment.
Per cert, la ruta avui ha estat seu de ciu (matí), hotel Juan Carlos I (tarda), Tortosa (nit). Enllesteixo aquesta entrada encara amb l’ai al cor dels cops de vent que han fet perillar l’estabilitat del bus de retorn a Barcelona. Però som aquí, preparats per anar demà a Califòrnia.
A Tortosa, l’ensopiment m’ha permès desconnectar una estona del discurs d’en Mas i descobrir que pujoleja. Amb els gestos, però també quan recorda la seva visita al poble més recòndit de la Catalunya interior o quan apel·la amb èpica a l’ànima de Catalunya. Sense promeses a fer, em temo que aquesta transmutació anirà en augment.
Per cert, la ruta avui ha estat seu de ciu (matí), hotel Juan Carlos I (tarda), Tortosa (nit). Enllesteixo aquesta entrada encara amb l’ai al cor dels cops de vent que han fet perillar l’estabilitat del bus de retorn a Barcelona. Però som aquí, preparats per anar demà a Califòrnia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario