El dia de la marmota

Tots estem asseguts en fila, escoltant docilment al candidat i pensant en com enfocar les nostres informacions. A quina hora deu sortir el bus per anar al miting del vespre? Buf, un altre cop entrepans per sopar...

Un moment. Però si ha passat una setmana!!! Benvinguts al dia de la marmota.

Mateix protagonista, mateixos companys, mateixes taules, distribuidors de so, endolls... Mateixa mala baba, mateix discurs. Escoltant (de nou) les propostes de Josep Antoni Duran i Lleida em venien ganes de fer com Phil Connors.

Per sort, l'entrada en escena de la consulta sobre el pacte fiscal era com respirar aire fresc. I l'escenari també era diferent: a l'aire lliure i amb les quatre columnes de Puig i Cadafalch de fons. El missatge no verbal era clar: jo i només jo sóc Catalunya. I això que compartia la roda de premsa amb 24 diputats i senadors.

Per sort, només en va parlar un, ell, però a la resta, el futur que espera a Madrid no és gaire diferent: obeir i callar. En acabat, en el moment de tancar el micro, Duran deia als 24: "ara ja podeu parlar". Mirava d'evitar indiscrecions, però l'ordre donada no deu diferir gaire de les que repartirà per controlar els grups al Congrés i al Senat els propers quatre anys.

Això que llegiu, i el meu treball a la ràdio, són hereus de Ràdio L'Hospitalet. Allà vaig fer per primer cop de periodista i vaig aprendre l'ofici. La ràdio necessitava canviar, però no es mereixia desaparèixer. Molts voldriem fer com Phil Connors, despertar demà i que res no hagués canviat.

No pensis en un elefant rosa

Una de les noves mesures del govern d’Artur Mas és implantar un tiquet moderador en les receptes mediques. Benvinguts a un nou capítol de “La invasió dels tecnicismes al llenguatge periodístic”

Els guionistes de la sèrie van començar amb “Traumatisme cranoencefàlic” i “Aturada cardiorespiratòria”. Titular-los “Fort cop al cap” o “Mort” és tan vulgar...

Però l’esplendor va arribar amb el filó de la correcció política. Alguns capítols han fet història, com ara “Persones en risc d’exclusió social”, “Gent gran”, “Desacceleració”, “Ajustaments”  o “………………………………..”. Us convido a emplenar el forat. Així ningú no podrà dir que aquest blog no és interactiu!

Detinguem-nos en l’episodi “Tiquet moderador”. Pels experts en gestió mèdica consisteix en pagar petites quantitats dissuasòries. Així jo, pacient, m’ho pensaré dos cops abans de demanar receptes a discreció o (això encara no és sobre la taula) d’anar al metge per tenir algú amb qui parlar.

Diuen que tiquet moderador no és copagament. I amb el diccionari a la ma tenen raó, però la batalla de l’opinió pública l’han perduda. Al carrer, copagament és treure’s un euro de la butxaca per pagar el que sigui per minso que sigui: una recepta, una visita mèdica, l’àpat a l’hospital o part del guix. I no es pot menystenir als mateixos que van fer del pa de motlle un bimbo, del iogurt un danone o de les sabatilles d’esport unes bambes.

No entro en si la mesura és o no necessària, només em pregunto que acaba passant si et demanen que no pensis en un elefant rosa. Ara, potser val més això que dir “co-pa-ga-ment” amb la veu alta i clara i ennuegar-se l'endemà amb l'esmorzar en veure COPAGAMENT escrit a 5 columnes als diaris.

La foto es diu "Edmonson Tickets - Cable Car Zakopane - Kolejka Gubałówka, Poland. 1996, i és de sludgegulper

Always look on the bright side of life

Hi ha dies en que hagués estat millor no llevar-se.

A pregonar males notícies un s’hi acostuma, és gairebé com ens defineix el diccionari, però pocs cops toca donar-ne tantes alhora. Retallades de sou als funcionaris; pujades de les taxes universitàries, la benzina, l’aigua i els transports públics; haver de pagar per recepta mèdica...

Aviat esbufegàvem. Va ser tan inesperat i vam quedar tan estupefactes que, mentre queien les mesures, pensàvem més en el volum de feina que se'ns venia a sobre que en la magnitud de la tragèdia per la persona del carrer.

La notícia es feia cada cop més i més grossa. En el meu cas, 5 entrades en directe per les diferents emissores de Ràdio Nacional i una bona pila de fragments de la veu d’Artur Mas a enviar. Després de l'hora i 45 minuts de roda de premsa només hi havia una forma de mirar-se la vida.

Des del terra.

Passat l'huracà, tres reflexions em passaven pel cap:

1. Sent cert que un milió de catalans van avalar amb el seu vot tot un any de retallades, l'anunci de Mas arribava passades les eleccions, quan menys mal pot fer
2. Amb pacte fiscal no caldria retallar, diu Mas com si parlés a la cara a Mariano Rajoy. Però tothom sap que no arribarà ni aquest any, ni el vinent


3. Si el que volia és reduir la pressió a la Sanitat, el president ho va aconseguir instantàniament. La cita al metge que esperava feina mesos saltava pels aires. A la professió és la norma. No es estrany anul·lar la mateixa cita quatre i cinc cops perquè sempre, sempre, hi ha algun tema nou o una última hora per cobrir.

Amb aquest ànim, no era això el que esperava trobar en sortir de Palau.

Encara que, per què no?

Dia d'Eleccions: Esperar, al·lucinar, oblidar

Un milió de vots, 16 diputats, el PSC derrotat, el tsunami popular frenat a l'Ebre, tres de tres, bla, bla, bla... Això ja és Història, i per bé o per mal tots hi hem contribuit una mica. Clar que no pensàvem així només unes hores abans...

Quan arribàvem ben destrempats al saló Mediterráneo a preparar-nos per la nit electoral. Quan l'espai reservat per la multitud semblava la grada d'un partit de regional. Quan, a l'espai de la premsa, les safates oblidaven en 42 segons exactes que algun cop havien transportat 30 entrepanets. Quan els periodistes patien més perque s'acabés la cervesa que per un resultat cantat. Quan, enlluernats per l'escombrada del PP, els programes especials fets a Madrid oblidaven que existien CiU a l'hotel Majestic.

Una victòria com la de CiU era poc menys que impensable. De manera que la premsa va començar la nit amb la crònica ja escrita, la va continuar havent de refer-la a correcuita mentre l'escrutini avançava sense canvis i la va tancar bevent per oblidar.

Qui més qui menys en tenia, de motius. Als empleats de mitjans públics els tocava cervesa per preparar l'aterratge de nous caps, i qui sap si la desaparició. Als privats els corresponien molts gin-tonics per superar la sequera que els espera si els que venen han de pagar favors als seus mitjans afins. Tots enteniem que una majoria absoluta garanteix 4 anys d'avorriment.

A les 4 de la matinada, la premsa que s'aguantava dreta a l'Snooker cantava amb totes les forces com si el demà no existís, brindava per una professió que s'estima, oblidava que s'acosten dies difícils.

Dia 15: Una campanya, un diccionari (per reflexionar-hi)

Autovia Potser en el futur ens desplaçarem teletransportant-nos, però avui per avui l’única forma de seguir la campanya ha estat recòrrer 2242 quilòmetres en el McBus

Business angels. 1. Petit inversor que impulsa noves empreses a canvi d’accions en la companyia 2. El nom perfecte per un tuguri de mala mort

Cacaolat Calent A Sabadell, un vespre plujós, un bareto basc va saber donar-li l’escalfor precisa a aquesta veguda. Els seusanuncis històrics ens han fet companyia en el llarg camí de tornada dels mitings

Debats Dos no han servit de res i el tercer i fallit només ha fet que donar publicitat a la cadena. Ens ho haurem de fer mirar una mica

Estelada Senyera independentista pràcticament testimonial en els mitings de Duran i Lleida

Follonejar No abandonar el faristol ni amb aigua calenta. No entendre el subtil missatge quan t’has passat de molt i et posen la música de fons. Gràcies per aquest moment, Xavier Fonollosa

Galls Josep Antoni Duran i Lleida, 1132. New WR

Hamburguesa El punt més baix de la cadena alimentària. La caravana electoral hi va passar

Industrial, escola/Itàlia, pavelló de Escenaris de l’últim dia de campanya. Fotocòpies en blanc i negre de Sant Benet de Bages i el Palau Sant Jordi respectivament

Jané, Jordi Candidat excitat des del segon u de pujar al faristol. Els warm-ups i els crescendos no van amb ell

Katy perry Si l’organització dels mitings pensava que és menys provocadora que Lady Gaga, l’estrella de l’any passat, s’equivocava

Llotja de mar La seva mística combinada amb una dissertació sobre el pacte fiscal van ser massa per Feliu Guillaumes. La son, que per un moment el va traicionar, també el va fer l'heroi de la caravana

Mariachis La broma de campanya (prefereixo ser mariachi de Catalunya que palmero del PSOE) que el candidat va convertir en un compromís inexistent amb els periodistes. Ara torna a ser simpàtica (una mica)

Nectarina La fruita que es queda sense collir als arbres dels pagesos catalans mentre a d'altres parts d'Espanya els camperols estan tot el dia a la barra del bar. Si no hem sentit vint vegades aquesta frase no l'hem sentida cap

Off the record Confidència del polític en privat que, durant dues hores angoixants, es va  descontrolar. Per sort, la sang no va arribar al riu

Pujol, jordi Sense termes mitjos. Excessiu quan improvisa, apagat quan llegeix

Quetglas, maria eugènia La mainadera de la caravana periodística. Amb sentit de l’humor, paciència i ma esquerra se’ns ha guanyat

Repte: Revolució Joc periodístic coincidint amb l’aniversari de la Revolució d’Octubre. Bona part de la caravana va complir l’objectiu d’incloure la paraula revolució, o derivats, a les seves cròniques del dia 7 de novembre

Seu d’urgell, la La gran absent. Els fideus a la cassola per sopar a Girona van ser un pàlid reflex del trinxat que ens va oferir l’Albert Batalla l’any passat

Twitter L’eina perfecta per permetre als periodistes desplegar tot el seu ego

Urna Del seu resultat en depenen els més de 130 euros de pot de la porra. Ciutadans, no us equivoqueu: l’escrutini ha de dir PSC 15, CiU 13, PPC 13, ERC 3, ICV 3. Feu-vos ho com vulgueu

Viena Reus ens va deixar famolencs fa un any i ho va tornar a fer en aquest. El fast-food a la catalana va ser la nostra salvació

Vives, josep Els seus mitings micro en ma entre el públic seran algun dia objecte d’estudi

Whisky Per Josep Antoni Duran i Lleida, el millor somnífer. La caravana preferia els gin-tonics

Xocolata Aliment per signar la pau amb andalusos i extremenys si els critiques per tirar de subsidi

rajoY A partir de dilluns, l’espanyol menys envejat

Zzzzzzzzz El so més pronunciat de la campanya. El poden produir: a) les poques hores de son, b) el to monòton dels teloners, c) el trajecte en autobús, d) totes les anteriors

Dia 14: #jovaigviureelgall1000

El candidat i jo, un cop més. Ell, de bastant bon humor. Jo, cansat i dels nervis, amb un perfil fet a corre cuita per participar en l’entrevista al candidat a Ràdio 4. Per sort no li feia jo, però no n’estic gaire content, no va ser precisament brillant. Igualment, aquí la teniu.

Per cert, premi als observadors: el micro és de Catalunya Ràdio! Va ser el millor de tot plegat, poder treballar a la casa que m’ha fet com a oïdor. Gràcies, Carme!

La primera migdiada a casa de tota la campanya, el drama de comprovar que entrepans i d’altres delicatessen culinàries m’han obligat a utilitzar un forat més del cinturó i cap a Tarragona. Allà, a tocar del mar i en les pitjors condicions de la campanya (amb problemes tècnics i manca de llocs lliures fins a l’últim moment) vam viure un dels moments més especials d'aquests catorze dies.

DURAN GALL NUMERO 1000 by barciajordi

Tothom hi sortia guanyant: als periodistes ens permetia ser tan subversius com es pot en una campanya política; i Duran podia lluir complicitat amb la premsa i minimitzar un problema greu. Però amb tot, era l’última excursió de la campanya.

Al McBus, de tornada, donàvem compte d’unes ensaïmades de categoria (cortesia de la Maria Eugènia, la nostra soluciona-tot) i rèiem sense control a la primera bajanada. Una forma com qualsevol altra de no pensar en que això s’acaba.

Dia 13: El McBus, per dins

Dia 12: Entre el cielo y el suelo

Contacte amb el carrer aquests dies: proper a zero. Passejar per mercats o fer-se fotos amb nadons ha passat a la història. Si mai la distància entre la política i els ciutadans havia estat tan gran, quant caldria caminar per trobar algú que encara hi cregui? Però a més, i si un espontani et planteja un tema tabú? És incontrolable, i si no es pot controlar, no hi cap a l’agenda.

El que es porta en els últims anys són els denominats actes sectorials. Si el partit vol parlar de, posem per cas, la Formació Professional, doncs a presentar el programa visitant una escola. I hala, tots nosaltres (càmeres televisius, fotògrafs, ràdios amb micros, el periodista que busca una nota de color) com xais darrera la comitiva, visitant tallers, pujant a montacàrregues...

AquÍ el veieu amb un nano que aprèn a ser mecànic (Maria, gràcies per la foto). Els uniformes d’un i altre no són iguals precisament, però el candidat semblava còmode. Oferia una llambregada del Duran relaxat i desimbolt que aquesta campanya ha quedat fagocitat pel Duran sec i esquerp. Sabent que tornar al carrer és impossible, més actes sectorials, per favor.

Això era al Bon Pastor, la Barcelona de barri que tan s’assembla a allà on vaig créixer i que em fa sentir estrany. El paradís de les naus industrials, els taxistes i els restaurants de menú econòmic. La realitat de ciment del dia...

O un somni ple d'estels a la nit. Dos mons separats per unes poques hores i 180 quilòmetres, el que hi ha entre Barcelona i Lleida. O entre guanyar unes eleccions o quedar tercers.

CiU iniciava els seus mitings finals a La Llotja de Lleida desitjant seguir el seu vol nocturn entre els núvols. Les urnes decidiran si pot seguir somniant o tot plegat acaba despertant de cop.

P.D.: Entre el títol del post, el look Ana Torroja de la candidata vallesana Lourdes Ciuró i les referències a Carme Chacón i l'ús de navalles per trepar en el PSOE, ens està sortint una campanya molt Mecano...

Dia 11: Incursió fora del món bombolla

Vull demostrar que vivim en una bombolla, i ho faré amb un treball de camp gens representatiu, però fet amb molt d’amor.

Dilluns, 08.15 del matí, agafo el metro a Sagrada Família en direcció a Paral·lel (línia 2, la lila, per entendre’ns).

Persones al vagó: 70

Lectures: Quatre amb el “20 minutos”, una amb “El País”, dues amb “El Periódico”. Tres amb llibres: Federico Moccia, Khaled Hosseini, Stieg Larsson. Una (estiro el coll) mirant els titulars de l’Ara al mòbil. Una altra cantussejant “M.A.G.I.C.” (aquest sóc jo. Em posa de molt bon humor)

El mateix dilluns, 08.40, a Paral·lel en direcció a Zona Universitària (línia 3, la verda)

Persones al vagó: 54, la majoria joves

Lectures: cap diari. 10 persones amb telèfons mòbils o portàtils, sembla que escoltant música o xatejant. 1 endormiscada. 1 amb un llibre que no aconsegueixo distingir, així que me l’invento: qualsevol de Cormac McCarthy. Un que cantusseja (encara de bon humor).

Diuen que l’abstenció serà elevada. M’ho crec, i encara més trobant-me això pel carrer.

Però per que no sigui dit, 4 ratlles de l’esclatant miting de la nit a Terrassa. Josep Rull, sempre encantador amb els periodistes, va saber encendre els 750 fidels a l'auditori: “si aconseguim 27 diputats, res de pacte fiscal, l’estat propi!”. Els 750 fidels rugien.

Duran se’n sortia com podia: sí al referèndum d’autodeterminació, però votant per la confederació ibèrica. Com que jo ja he fet feina, ara us toca a vosaltres: sortiu al carrer a trobar partidaris (1 minipunt) i/o persones que sàpiguen de què parlava. Prometo convidar-vos a un berenar com Déu mana.

Dia 10: Me, myself and I

Per ser la primera foto meva que penjo al blog, trobo que el retratista m’ha deixat prou bé. Sí, sóc el de les ulleres. Exacte, el calb, el que es mira la porra. No, el de blanc no, coi, el del jersei fosc! Ni sóc en Duran ni ho pretenc: ell candidat, jo periodista. Cadascú a la seva trinxera (la de l'esquerra tampoc no sóc jo, és la Maria)

Ganes de que el candidat pugés al McBus, ben poques. Si a un candidat distant li sumem l’experiència de l’any passat...  Perdó, en que estaria pensant... aquesta!

Aquest cop havia decidit no emprenyar-me però, com es veu a la foto, em va tocar la loteria per partida doble: per tenir el candidat assegut al costat (tinc testimonis de que va ser així i no a l’inrevés) i per sortir a teles de tot el planeta amb un diari a la ma. Com en els millors segrestos, la meva família ja en té proves. Continuo viu.

Com va anar? Resumint, hi ha dos tipus de polítics: els encantats de barrejar-se amb periodistes i els que els veuen com un mal menor. D’aquests, podríem establir una gradació, dels que més ho dissimulen als que menys.

Fos pel cansament, per l’afonia o simplement per considerar la seva visita un tràmit, Duran i Lleida no es va molestar en dissimular: costava d’arrencar-li les paraules. Sobre el contingut, en Roger l’explica millor que jo.

L’afonia hi era. En tancar el miting, Duran va recórrer molt, molt a poc a poc el camí que va dels galls puntuals al discurs-gall. Si ahir hi havia algun indecís a Reus, votarà CiU per llàstima. Els altres ja ho ténen clar. El candidat et demana que t’hi casis el diumenge, 20 de novembre, i tu només has de dir “si, vull”. En acabat, al pis de baix s’hi podia trobar tot el necessari per un dia tan especial.

P.D. L'endemà del cara a cara (això és, dilluns 7 si no feu campanya, en el Pleistocè si en feu, el temps és relatiu) vaig participar en una interessant tertúlia a Ràdio 4 sobre el debat. Si us interessa, la podeu escoltar aquí a sota (a partir del minut 11'37")

Dia 9: 10 coses a fer a Mataró quan hi ha teloners

El que explico a la ràdio de la campanya de CiU no pot durar per llei més de 1 minut 50 segons. Tenim el missatge del candidat tan clar que ja l’escoltem a mitges, així que imagineu els teloners: o la diuen grossa o no hi ha espai per a ells.

Quines 10 opcions tenim en aquests (llargs com un dia sense pa) minuts d’espera? Les he vistes fer totes, així que podeu triar.

1. Tuitejar, parlar pel WhatsApp, recòrrer al xat del Facebook. O l'opció vintage...
2. Comentar la jugada amb els companys. Mirar-nos i bufar de desesperació 
3. Mirar com el candidat fa ganyotes o es puja els mitjons a les fotos descartades pels periodistes gràfics
4. Llegir un llibre. Serveix Patrick Süskind: curtet però intens (com tots, aquest és un cas real)

     5.  Fer un mos. Amb una barreta de cereals com aquesta n’hi ha prou

     6.   Mirar la Història en directe. Per exemple, seguir la dimissió de Berlusconi a la Corriere della Sera TV

     7.   Riure de companys que badallen o, per què no, s’adormen uns segons. La campanya fa estralls

     8.   Cercar a youtube sintonies de sèries que ens han marcat. S'admeten crítiques

     9.   Reorganitzar el correu electrònic, entrar previsions... Només apte per periodistes motivats i responsables

     10. Escriure aquesta entrada del blog

Dia 7 + 8: Mossegada i disculpes

La crònica d’avui serà per força de tamany XL. No es podria entendre sense la primera copa post-miting (per fi) en un bar brasiler ni un divendres amb poca història. Un míting al matí permetia dinar a casa i tarda al cine, però era d’ingenu pensar que la bombolla es podria trencar tan fàcilment.

De tota la cartellera havia d’anar a veure el film que retrata les formes de fer que van conduir a l’actual crisi. Una història amb profunditat, però una posada en escena freda. Bar brasiler + ”Margin call” = parpelles pesants.

Sigui com sigui, va ajudar a treure l’amarg regust de boca de dijous.

Us presento la vista des de les finestres del Círculo Ecuestre. Queda clar que qui pertany a aquest club talla el bacallà. Si no se’n forma part, l’uniforme obligatori és aquest (gràcies, Roger)

Donem tant per descomptat que haurem de passar per l’aro i que el públic de l’Ecuestre serà propici per Duran que la resposta del candidat a Dirk Kremer ens deixava planxats.

Pels que teniu pressa, fins el 0.42 i després 2.05 fins el final

Una cosa és que Duran pugui respondre de forma brusca o discutir les preguntes del periodista. No ens agrada, però ja està integrat en el joc i el personatge. Respondre igual a un empresari, davant d’una pregunta gens agressiva i plantejada amb educació n’és una de ben diferent.

Però encara ens esperàvem menys que demanés disculpes en obrir el seu míting a Badalona

Encomiable esforç, però la seva imatge, almenys entre els periodistes, quedava tocada. Donàvem per tancada la finestra que es va obrir a El Portón i la Festa Jove.

Dia 6: Una comfortable rutina

Dos factors que poden influir dramàticament en la campanya:

1. dos experts independents van concloure de forma separada que Duran i Lleida la sap tocar, deixant bocabadada bona part de la premsa (i m'hi incloc), i…
2.  Amb el vídeo del PSC, veurem cada cop més punyalades i cops bruts de totes bandes

Us excita pensar en tot plegat? Això només vol dir una cosa: o sou polítics o periodistes. La resta viuen tan aliens a la campanya com nosaltres dins una bombolla.

Han estat 6 dies sense rutines domèstiques. No anem a la feina o al mercat, pugem al McBus i arribem a l’acte; no cuinem, endollem i encenem el portàtil; ni fem la neteja, connectem la gravadora a la corrent i a la sortida de so; no fem la bugada, teclegem; no planxem, decidim que és noticia i l’empaquetem no al saló de casa o a la taula de la feina, si no a butaques de teatres, cadires de salons, taules de dinars.

El Pol, entretengudíssim al fons de la imatge

És el resultat de només 6 dies lluny d’amics o família. Ara els cosins o els tiets són els companys de Rac 1, de El País, la gent del departament de premsa. La comfortable rutina, l’acte al matí, al migdia, al vespre.

Cap conversa sobre futbol, que fan a la tele, dones/homes. Parles del discurs d’ahir, dels rivals, d’estratègia política, del món periodístic (en to profund i fent safareig si cal).

I sobre el candidat, per suposat. Si la seva campanya és bona, si s’apropa a la premsa. I la conclusió és Duran, Duran, Duran, però a distancia. El Portón ha estat un moment únic i, pel que sembla, irrepetible. La Llotja de Mar, o Manresa anit, o Badalona aquest dijous, quedaran buits i només ens tindrem a nosaltres.

Dia 5: Sí comment

Lloc: Fàbrica Fabra i Coats (Barcelona)

Acte: Festa de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i la Unió de Joves

Hora: entre les 23.00 i la mitjanit

Fet delictiu (o no): aquest

Tocava bé o no en tenia ni idea? Preguntem a dos especialistes en la matèria.

José María Carrasco, periodista musical, director del programa "Rock Reaktor" de Radio 3:

"Quan l'autor d'aquest blog m'ha dit que tenia imatges de Duran i Lleida tocant la bateria m'he quedat glaçat: un altre polític fent el ridícul per convéncer a no sé qui de les seves virtuts? Passaré vergonya, m'he dit, però  això s'ha de veure!

Després de fer click al play tinc clares tres coses: que no és ni de bon tros la primera vegada que ho fa, que se'l nota gaudint com un nen amb una bateria nova i que té nivell. Sí, és així. Creua els braços mentre toca -molt ràpid-, té els dos peus movent-se i juga amb els tambors i els plats. Fins i tot puja i baixa la intensitat com un músic expert. S'ho tenia ben amagat!

Necessiteu un bateria al vostre grup?"

Julio Ruiz, mito de la prensa musical española, ha dado sus primeras oportunidades a Los Planetas, Dover o Facto Delafé desde su programa "Disco Grande" en Radio 3:

"Desde luego que, a la vista de ese minuto de apoteosis percusiva, queda claro que no es la primera vez que se ponía delante de la batería. Sabe como aporrear los tambores y llevar el ritmo con el bombo e incluso acabar el solo como lo suelen hacer los especialistas en el género.

Si alguna banda de rock de gran tonelaje se ha quedado sin inquilino de ese lugar que está al fondo del escenario en cualquier concierto ya sabe a quién dirigirse"

P.D.: Me'ls estimo molt a tots dos, però cap dels periodistes entrevistats ha estat subornat per opinar en un o un altre sentit

Dia 4: L'altre cara a cara

Escric al McBus, una cuca de llum circulant de l’interior a la costa entre camions de divuit rodes. A fora, tot foscor. A dins, oïdes dedicades al cara a cara i ments i estómacs paint els moments viscuts durant el dia.

No puc explicar com és Lleida. Ni Mollerussa. Dues prometedores visites reduïdes a un puja-i-baixa del McBus i un entra-i-surt de l’hotel/restaurant/col·legi/teatre. Però això ja no em sorprèn. Ben diferent és passar del candidat fred i distant al que canta i pica de mans seguint el garrotín, rient i cridant, acceptant bromes amb esportivitat... El que va passar dins El Portón hi queda dins, però quedava clar que la primera barrera entre Duran i la seva caravana havia caigut.

A la foto, la Laura i la Mireia en primer pla, la Marta amb el seu equip de foto entrant a El Portón, la Maria a la porta.

El que no esperàvem era que la segona barrera caigués tan seguit, i encara menys amb Mollerussa. El teatre L’Amistat era ple però sense esma, amb aplaudiments cansats d’avis i àvies amb l’ànim del dilluns a la nit, i un mal públic difumina el millor dels espectacles.

Però a 600 quilòmetres d’on realment volia ser, Duran va treure la corretja al mitinero que té a dins. Sobre l'escenari el personatge/candidat interpretava el paper del despietat metrallador dels rivals. Que si Felipe i Guerra són els capgrossos del PSOE, que si Chacón s’hi amaga sota les faldilles, que si votar-los és deixar-se maltractar, i fer-ho pel PP marcar un autogol... El personatge/home-d'Estat el va deixar al camerino. Cap idea innovadora, constructiva, d’esperança. 

I amb pinzellades del personatge/amic-de-la-premsa se la va ficar a la butxaca. Només va necessitar saber riure’s de sí mateix tot comptant els galls que feia –i que el Maiol anota amb constància. Ara, no ens fem il·lusions. Voldríem 15 dies iguals a aquest, però Duran sap que només dosificant-los tindrà la paella pel mànec.

De la carn a la brasa o els cargols tornaríem aviat a l’entrepà i la coca-cola, i així va ser. L'encanteri s'havia fet fum.

Dia 3: De Martorell a Tortosa? D'Estocolm a Oak Brook

Síndrome d’Estocolm en campanya? Inevitable. Arribats a un punt el candidat et deixa veure la persona. Fa temps van ser Imma Mayol i Jordi Portabella, l’any passat Artur Mas. Fins ara Duran ha estat distant, però també em passarà. Diuen que el pas del Rubicó serà aquest dilluns a Lleida. Veurem.

Però cal vigilar per no confondre estima amb servitud informativa. Encara avui companys reconeixen que Artur Mas els va seduir. A força d’escoltar-los dia sí, dia també, els arguments del candidat poden acabar calant. I així es corre el mateix risc que quan fa uns anys vaig escoltar el “Corazon partio” amb les defenses baixes.

No faré més comentaris al respecte.

Però síndrome d’Estocolm amb els companys sí, i molt. Han passat tres dies i, a Tortosa, a més de bromes i comentaris, ja intercanviem material, si un fa un directe i no pot enregistrar l’altre li passa el material...

Sense exclusives a la vista i amb el detector de titulars ben lubricat, la rivalitat deixa pas a la col·laboració (a primera fila la Mireia a l'esquerra i la Carme a la dreta. A la segona, la Maria dreta, a continuació l'Albert, el Pol dret i el Marcos assegut a un extrem)

Un bon clima que té el seu màxim exponent al bus. He dit al bus? Perdoneu, volia dir al McBus...

Els nostres estómacs passen sense gairebé obstacles dels humils bocatas de Martorell a l’imperialisme made in Oak Brook, Chicago, dels Big Mac, els sobres de quetxup i les coca-coles aigualides de Tortosa. Sobreviure a 15 dies així serà un miracle (per molt que el Fidel sembli ben tranquil).

Dia 2: El miting perfecte

Com aconseguir que un miting acabi sent rodó? Només cal seguir les següents passes:

• Celebrar-lo a una plaça forta del partit. En el cas de CiU, serveix Martorell, fins fa poc una illa en un mar de municipis socialistes
• Comptar amb un candidat (Duran) en plena forma i amb teloners solvents
• Portar-hi els periodistes i, en especial, les televisions, per assegurar que es dona en directe el missatge del dia. Que, per cert, sol estar lligat al pacte fiscal, com ho demostra això

Però per molt que es planegin, sempre hi ha imprevistos –que alegren els periodistes. Tot el que se surti del guió del partit aconsegueix el mateix efecte. Com ara:

• Que els lavabos del pavelló continguin missatges inquietants

      

• Que el regidor-teloner estimi tant el faristol que s’hi estigui minuts, i minuts, i minuts. Que no es doni per al·ludit quan la música comença a sonar per sota. Que xerri tant que faci perillar el directe del candidat. Xavier Fonollosa, t'estimem!
• Que per no perdre el directe Duran es vegi obligat a deixar anar el missatge al principi i faci saltar pels aires tota convenció del que ha de ser un discurs electoral (amb inici suau i final esclatant)

• Que el candidat deixi anar tants galls per minut que tots esperem el següent i deixem de parar atenció a què diu

En definitiva, que tant de bo tots els mítings de campanya siguin així. Els riures entre els periodistes, les mirades còmplices, sentir el més a prop a la felicitat que aquesta professió et pot donar no té preu.

P.D.  Per cert, els mítings solen acabar amb la manera més directa de silenciar el rum-rum de l’estòmac: el bocata time.

En acabat, autocar i cap a casa. Propera parada, Tortosa.

Dia 1: No estamos tan mal

Arrencar el matí sentint a la ràdio “El crucerito”, Georgie Dann versionant Georgie Dann, somnis de sol i mar, mentre cau la pluja a l’altra banda del vidre.

Treballar al primer acte de campanya a unes taules que podria haver utilitzat el mateix Larra. I que a més ens defineixen a la perfecció.

Oblidar un portàtil nou a la Llotja de Mar com si tal cosa (i recuperar-lo gràcies a la gran Patrícia)

Pujar per primer cop a l’autobús de campanya i descobrir amb felicitat que, a diferència del bunkermòbil, hi ha espai, taules i a estones es veu el carrer!

Treballar en espais petits, sovint anxovats, sense moure’s per por a tirar del cable d’un company, però amb petites idees made in Ikea que et milloren la vida.

Sopar entrepans de saldo dins una exposició sobre Tintín i pensar que hagués fet l’intrèpid periodista en una situació similar. Fugir, segurament #tintinhoy

Tornar a l'autobús per comprovar que les retallades no són gratis.

Sortir del míting a Sabadell en l’autobús i estar a punt d’atropellar l’Alfred Bosch –bé, el seu cartell electoral. Metàfores, les que vulgueu.

Retornar a la seu d’Unió i reclutar el Pol i la Mireia per desfogar-nos una mica.

Adonar-te’n de que, tot i ser un dispositiu més petit i menys ambiciós que el d’Artur Mas, tot els teloners i els 20 minuts de discurs de Duran que tots eliminaríem, tot i el cansament –ja el primer dia- és bo estar en campanya.

P.D. Descobrir en el moment d’escriure el post que la Wikipedia en espanyol va “matar” Georgie Dann el dia 1 de campanya.

Dia -1: Toca columna

En poques hores tornaré a pujar al carro d’una campanya electoral. Serà el meu segon esprint de 15 dies darrere un candidat, mentre Grècia és a punt d’implotar i Espanya fregant l’abisme, després de 9 mesos de retallades, amb el PP amb la majoria absoluta a tocar...

El meu candidat és Josep Antoni Duran i Lleida. A les seves terceres generals somnia amb superar el PSC, però pateix per si acaba atropellat pel PP. Per que no fos dit, va iniciar la precampanya abans que la resta, i l’ha farcida d’actes (avui n’haurà fet cinc).

Però com es diferencia del PP l’ala més conservadora de CiU? No n’hi ha prou repetint el programa econòmic, com ha fet avui, a les corbates i els pantalons de pinces del Cercle d’Economia. El públic pot pensar que, fet per fet, millor escollir l’original i no la còpia. Jo no opino. Quan et toca columna com a mi perds visibilitat.

En aquests 2 mesos, companys polítics i aduladors diversos també m’han restat visió del veritable Josep Antoni Duran i Lleida. Seran, també, 15 dies per traspassar la cuirassa del candidat.

Cadires buides, conills sorpresa

Direu que no serveixo per a fotògraf, però més que en Duran, que al fons explica les seves receptes econòmiques, us volia mostrar el que hi ha a primer pla: cadires buides. N’hi havia unes quantes al Col·legi d’Enginyers de Camins.

"Seria l’hora -08.30 del matí-, que era dilluns, la pluja... -podríeu replicar-, ja veuràs com durant la campanya el candidat omplirà pavellons, incrèdul!". Però en la seva campanya en Mas va omplir tant pavellons com auditoris, encara més si eren d’empresaris o professionals liberals com els enginyers.

Apunto algunes possibles explicacions: el candidat no és el mateix; les retallades, en aquest cas en obra pública, la que dona de menjar als enginyers; són les terceres eleccions en un any i hi ha fatiga –si els periodistes ja estem cansats...-; o la recepta econòmica de CiU a Madrid s’assembla massa a la del PP, i fet per fet millor triar l’original.

Ser superat pel PP. Si aquesta és la por de CiU, la promesa de pacte fiscal de Mas, la principal diferència, sembla haver perdut força un any després, almenys pels que encara no s’han decidit entre votar Duran o Rajoy. O CiU treu un altre conill del barret o l’onada del PP li passarà per sobre en el seu camí cap a La Moncloa.

L'hora de l'aranya

Diu el tòpic que tot periodista somia a treballar en un dia històric com el d’ahir. Envejo els que poden aprofitar l’anunci d’ETA per oferir un espectacle radiofònic viu, amb col·laboradors interessants, entrevistes en directe a polítics o, millor encara, intel·lectuals o gent del carrer. Als qui van pensar en trucar la filla d’Ernest Lluch o Kirmen Uribe –en un moment així escoltar persones amb seny és un regal.

Quan el teu espai és escàs tot és diferent. 5 minuts cada hora poden semblar molts, però amb prou feines donen per recollir l’essencial de les reaccions polítiques. El lehendakari, el president del Govern, els candidats a les eleccions, els líders polítics bascos i poc més. Les seves paraules són planes, monòtones, grises en comparació.

Potser ho fa la prudència. Els altres ens podem permetre somriure, encara que sigui per dins, mentre treballem, pensant en les infinites possibilitats d’una Euskadi en pau, deixant volar la imaginació. Probablement molt més que els mateixos bascos, no donats a gaires exhibicions d’alegria en situacions similars.

Són les coses d’haver conviscut amb la violència com el més natural del món. Amb les pistoles fora de l’equació toca canviar els esquemes, de l’aranya que mata a la que defensa les seves cries.

I a nosaltres del somni d’un dia com cap altre a la realitat de la precampanya. Si l’ona expansiva de la notícia d’ETA arriba a la política catalana, ho veurem aviat.

La imatge es diu "Guggenheim" i es de yai sHeta. Hi apareixen "Maman", una de les aranyes que l'artista Louise Bourgeois va crear en homenatge a la seva mare, i el propietari de la peça, el museu Guggenheim Bilbao

Parlar per parlar

De futbol. D’això van parlar Rubalcaba i Rajoy abans de la desfilada del 12 d’octubre. Perfecte si volien no entrar en temes polèmics, però una mica pobre per dos candidats a la presidència. Així que els proposo converses d’ascensor igualment trivials però més variades. Podrien haver parlat...

...de bàsquet. La ÑBA o el lockout, que obliga joves valors que havien marxat a retornar a Espanya. Al contrari de l’èxode de la generació més ben formada de la història, diria Rajoy. Ui, que això es massa seriós!

...de fòrmula 1. L’espanyol que dominava els circuits s’ha rendit a un alemany amb motor anglès. Clar que quan trigarien en pensar en l’Espanya intervinguda, Alemanya prenent decisions... Tema vetat.

... de ciclisme. En Rajoy n’és el fan número 1! Com número 1 és Contador, esperant mesos i mesos que un tribunal dicti sentència. És que la justícia és lenta, replicaria Rubalcaba. Ja veus que va passar amb l’Estatut... Ens desviem de nou.

... de rugbi. Minoritari, sí, però se’ns acaben els esports. A les semifinals, Nova Zelanda, Austràlia, França i... Gal·les! Catalunya, també país petit i sense estat, mai podrà aspirar al mateix? Aquí acostarien posicions, però segueix sent complicar la troca.

Així que qui vulgui diàleg entre els qui han de salvar Espanya, val més que es quedi amb el futbol. Imagineu si permet temes banals: l'onada d’equips en concurs de creditors –també aquí la bombolla ha esclatat-, Real Madrid i Barça a anys lluny de la resta –com PP i PSOE-, futbol, futbol i futbol a la sopa...

I si no troben temes, sempre podran parlar per la Blackberry. El resultat no canviarà gaire.

La foto es diu "Canton Stand & New Scoreboard" i Jon Candy la va fer el 12/02/11 al partit entre el Cardiff i l'Scunthorpe al Cardiff City Stadium de Cardiff, Gal·les

Teatro del malo

CiU ha celebrat aquest cap de setmana un Consell Nacional per votar les llistes per les generals i discutir les línies mestres del programa. També es trobaven PSC, Esquerra o Iniciativa. Però fa temps que aquestes cites, les seves i les de tots els partits, ja no són decisives.

Ara serveixen només d’aparador cap els mitjans. Els líders dels partits són simples comercials que venen el producte -convèncer el votant propi o atreure els que rumien canviar de bàndol- a canvi de temps de tele o ràdio.

I funciona, aconsegueixen 1 minut a la tele, 40 segons a la ràdio (i nosaltres hi contribuïm, ho reconec). Però també badalls o apagar l’aparell. Un altre ciutadà perdut per la democràcia. El que hauria de ser un debat sobre allò que preocupa al carrer reduït al titular fàcil per ferir l’adversari.

Això demostra una renúncia evident a recuperar els que no voten. Com es convenç un abstencionista sense participació ni debat intern, amb tot decidit setmanes abans, quan només es rivalitza per aplaudir més fort al líder?

No hi ha solucions fàcils. No ho és obrir les portes de bat a bat: tothom té dret, també els partits, a debatre principis i polítiques; a escollir els seus líders en privat i amb calma, lluny del focus dels mitjans. Però tots han renunciat a fer política per passar a fer teatre.

I per sumar espectadors com a mínim n’haurien de fer del bo, no del de titulars, si no del que ofereix arguments sòlids i emocions creïbles. No deu ser així quan cada cop hi ha més butaques buides.


La foto es diu “Richard in an empty theater” i és de Beatrice Murch (blmurch)

Política a 120, comunicació a 80

Tècnicament, la (quasi) desaparició de la zona 80 pot estar justificada. Res a dir al respecte. Ara bé, comunicativament la cosa canvia. I la imatge que s’ha acabat transmetent és de descoordinació i marxes enrera, d’haver-se ficat en un sidral i no saber sortir-ne.

Artur Mas ho va dir prou clar abans i durant la campanya: CiU eliminaria el límit de 80 per hora en els accessos a Barcelona. Més clar, l’aigua. Guanya les eleccions i forma un govern que ha de treballar sense demora. Per què, doncs, esperar tantes setmanes per complir la promesa?

Arriba el moment d’aplicar-la, però un divendres compareix el conseller Recoder i el dilluns següent ho fa el conseller Puig per anunciar bàsicament el mateix. Entenc que calgués el vist-i-plau mediambiental per prendre la decisió viària, però així s’envia un missatge inequívoc: que el govern, ni dos mesos després de formar-se, ja està dividit.

Ara l’anticicló obliga –en pro de la bona qualitat de l’aire, un argument irrefutable-, a endarrerir la mesura. Amb raó o sense, el govern torna a semblar indecís, incoherent.

Deia el portaveu Homs fa poc, en la inauguració del primer Congrés de Comunicació Política, que el problema del tripartit no havia estat la comunicació, si no haver actuat sense contingut. Doncs des d'aquesta perspectiva, ara el contingut hi és, però alguna cosa falla en la forma d’explicar-ho, que avui dia és tant o més important. No entendre això implica trobar-se, tard o d'hora, davant un semàfor vermell.

Visca el karaoke o l'Espanya plural encara és possible

Duraré poc seguint la informació del govern català si continuo amb confiances com aquesta.



No sé com s’ho haurà pres el secretari general de la Presidència, però els companys han rigut força pel que volia ser un comentari còmplice i ha quedat, sembla, un pel borde.

Confio que almenys aquesta relliscada descobrirà a alguns un món que no pensaven pogués existir: el de les preguntes en castellà. Se solen fer al final de la roda de premsa i van directes al gra, qui les fa ja sap quina intervenció li interessa a ell o a Madrid.

Perquè aquest és el centre de la qüestió: demanant de repetir en castellà allò que ja s’ha dit en català falsegem la realitat. Si la llengua d’us habitual a la política és el català, hem de permetre que un oient de Santander, Zamora o Guadalajara escolti sempre la veu dels polítics catalans en castellà? Així no és d’estranyar que quan els nostres visitants experimentin una mena de síndrome d’Stendhal a la inversa i s’escandalitzin davant els rètols de les botigues o els senyals del metro.

Demanant que les falses veus en castellà passin a ser el que popularment en diem karaokes, és a dir, doblatge o subtitulat, implica llençar pedres a la meva teulada. Les ràdios tindríem invariablement més feina doblant totes i cadascuna de les veus en català que sonen per la resta d’Espanya.

La solució que veig idònia és també la més utòpica: que el català s’entengui també a la resta d’Espanya. Que tot espanyol arribi a l’edat adulta amb nocions, no demano més, de català, euskara i gallec. Ja no per entendre el que diu l’altre, si no per entendre l’altre, que bona falta ens fa.