Tot feia pensar que el miting final de campanya al Palau Sant Jordi seria una exhibició de força i una crida al sentiment. Tots dos vaticinis es van acomplir.
Exhibició de força:
Crida al sentiment: no en va faltar, de fet va ser l'únic que hi va haver, condensat en un moment que no vaig poder immortalitzar, i hagués valgut la pena captar les llàgrimes als ulls d'un candidat cèlebre pel seu estoïcisme
Però fins i tot en els esdeveniments més pautats es poden produir instants difícils de predir. Com l'aparició d'això en un gris magatzem del Palau.
Com van arribar fins allà aquestes lones simulant seguidors del PSC enmig d'un míting, ningú no ho saps. Per Convergència, estava clar que el seu destí havia estat les grades buides d'un Sant Jordi que els socialistes no van poder omplir. "Si tiene patas de pato, pico de pato y es de color blanco pato, es un pato", deia el Joan Maria. Però dubtar en un cas com aquest és, fins i tot saludable.
En tot cas, es tractés d'un nyap socialista o d’una intoxicació convergent, no va estar malament sortir-se del guió per uns minuts. Ara, res més que això. Sé que molts companys ho van explicar als seus mitjans, jo vaig optar per no fer-ho.
Per a mi, hagués significat donar de forma implícita a Convergència el que volia i, a més, sortir del joc a que tots juguem. Els actes polítics són de facto esdeveniments publicitaris on no es busca necessàriament la veritat si no difondre un missatge de la forma més nítida. Si a un anunci necessiten masses de gent i no les tenen se les inventen. Per que no ho haurien de fer els partits? Digueu-me cínic, però és el que penso.
I així acaba oficialment la campanya. Demà us faré saber el meu pronòstic electoral perquè n'opineu si us ve de gust.
No hay comentarios:
Publicar un comentario