Cadires buides, conills sorpresa

Direu que no serveixo per a fotògraf, però més que en Duran, que al fons explica les seves receptes econòmiques, us volia mostrar el que hi ha a primer pla: cadires buides. N’hi havia unes quantes al Col·legi d’Enginyers de Camins.

"Seria l’hora -08.30 del matí-, que era dilluns, la pluja... -podríeu replicar-, ja veuràs com durant la campanya el candidat omplirà pavellons, incrèdul!". Però en la seva campanya en Mas va omplir tant pavellons com auditoris, encara més si eren d’empresaris o professionals liberals com els enginyers.

Apunto algunes possibles explicacions: el candidat no és el mateix; les retallades, en aquest cas en obra pública, la que dona de menjar als enginyers; són les terceres eleccions en un any i hi ha fatiga –si els periodistes ja estem cansats...-; o la recepta econòmica de CiU a Madrid s’assembla massa a la del PP, i fet per fet millor triar l’original.

Ser superat pel PP. Si aquesta és la por de CiU, la promesa de pacte fiscal de Mas, la principal diferència, sembla haver perdut força un any després, almenys pels que encara no s’han decidit entre votar Duran o Rajoy. O CiU treu un altre conill del barret o l’onada del PP li passarà per sobre en el seu camí cap a La Moncloa.

L'hora de l'aranya

Diu el tòpic que tot periodista somia a treballar en un dia històric com el d’ahir. Envejo els que poden aprofitar l’anunci d’ETA per oferir un espectacle radiofònic viu, amb col·laboradors interessants, entrevistes en directe a polítics o, millor encara, intel·lectuals o gent del carrer. Als qui van pensar en trucar la filla d’Ernest Lluch o Kirmen Uribe –en un moment així escoltar persones amb seny és un regal.

Quan el teu espai és escàs tot és diferent. 5 minuts cada hora poden semblar molts, però amb prou feines donen per recollir l’essencial de les reaccions polítiques. El lehendakari, el president del Govern, els candidats a les eleccions, els líders polítics bascos i poc més. Les seves paraules són planes, monòtones, grises en comparació.

Potser ho fa la prudència. Els altres ens podem permetre somriure, encara que sigui per dins, mentre treballem, pensant en les infinites possibilitats d’una Euskadi en pau, deixant volar la imaginació. Probablement molt més que els mateixos bascos, no donats a gaires exhibicions d’alegria en situacions similars.

Són les coses d’haver conviscut amb la violència com el més natural del món. Amb les pistoles fora de l’equació toca canviar els esquemes, de l’aranya que mata a la que defensa les seves cries.

I a nosaltres del somni d’un dia com cap altre a la realitat de la precampanya. Si l’ona expansiva de la notícia d’ETA arriba a la política catalana, ho veurem aviat.

La imatge es diu "Guggenheim" i es de yai sHeta. Hi apareixen "Maman", una de les aranyes que l'artista Louise Bourgeois va crear en homenatge a la seva mare, i el propietari de la peça, el museu Guggenheim Bilbao

Parlar per parlar

De futbol. D’això van parlar Rubalcaba i Rajoy abans de la desfilada del 12 d’octubre. Perfecte si volien no entrar en temes polèmics, però una mica pobre per dos candidats a la presidència. Així que els proposo converses d’ascensor igualment trivials però més variades. Podrien haver parlat...

...de bàsquet. La ÑBA o el lockout, que obliga joves valors que havien marxat a retornar a Espanya. Al contrari de l’èxode de la generació més ben formada de la història, diria Rajoy. Ui, que això es massa seriós!

...de fòrmula 1. L’espanyol que dominava els circuits s’ha rendit a un alemany amb motor anglès. Clar que quan trigarien en pensar en l’Espanya intervinguda, Alemanya prenent decisions... Tema vetat.

... de ciclisme. En Rajoy n’és el fan número 1! Com número 1 és Contador, esperant mesos i mesos que un tribunal dicti sentència. És que la justícia és lenta, replicaria Rubalcaba. Ja veus que va passar amb l’Estatut... Ens desviem de nou.

... de rugbi. Minoritari, sí, però se’ns acaben els esports. A les semifinals, Nova Zelanda, Austràlia, França i... Gal·les! Catalunya, també país petit i sense estat, mai podrà aspirar al mateix? Aquí acostarien posicions, però segueix sent complicar la troca.

Així que qui vulgui diàleg entre els qui han de salvar Espanya, val més que es quedi amb el futbol. Imagineu si permet temes banals: l'onada d’equips en concurs de creditors –també aquí la bombolla ha esclatat-, Real Madrid i Barça a anys lluny de la resta –com PP i PSOE-, futbol, futbol i futbol a la sopa...

I si no troben temes, sempre podran parlar per la Blackberry. El resultat no canviarà gaire.

La foto es diu "Canton Stand & New Scoreboard" i Jon Candy la va fer el 12/02/11 al partit entre el Cardiff i l'Scunthorpe al Cardiff City Stadium de Cardiff, Gal·les

Teatro del malo

CiU ha celebrat aquest cap de setmana un Consell Nacional per votar les llistes per les generals i discutir les línies mestres del programa. També es trobaven PSC, Esquerra o Iniciativa. Però fa temps que aquestes cites, les seves i les de tots els partits, ja no són decisives.

Ara serveixen només d’aparador cap els mitjans. Els líders dels partits són simples comercials que venen el producte -convèncer el votant propi o atreure els que rumien canviar de bàndol- a canvi de temps de tele o ràdio.

I funciona, aconsegueixen 1 minut a la tele, 40 segons a la ràdio (i nosaltres hi contribuïm, ho reconec). Però també badalls o apagar l’aparell. Un altre ciutadà perdut per la democràcia. El que hauria de ser un debat sobre allò que preocupa al carrer reduït al titular fàcil per ferir l’adversari.

Això demostra una renúncia evident a recuperar els que no voten. Com es convenç un abstencionista sense participació ni debat intern, amb tot decidit setmanes abans, quan només es rivalitza per aplaudir més fort al líder?

No hi ha solucions fàcils. No ho és obrir les portes de bat a bat: tothom té dret, també els partits, a debatre principis i polítiques; a escollir els seus líders en privat i amb calma, lluny del focus dels mitjans. Però tots han renunciat a fer política per passar a fer teatre.

I per sumar espectadors com a mínim n’haurien de fer del bo, no del de titulars, si no del que ofereix arguments sòlids i emocions creïbles. No deu ser així quan cada cop hi ha més butaques buides.


La foto es diu “Richard in an empty theater” i és de Beatrice Murch (blmurch)