Com mirar Justin Bieber

Aquests dies es va tancant el llarg procés que va arrencar amb les eleccions del 28 de novembre. I ja puc concloure que no he sentit res. I no per haver assolit el nirvana de l’objectivitat periodística, si no per la dictadura de la forma de treballar del periodisme avui dia.

No he viscut la constitució del Parlament ni la investidura de Mas des d’un hemicicle si no a través d’un monitor a la nostra cabina al Parlament. La presa de possessió del nou president la vaig seguir com qualsevol de vosaltres, ni al Saló Sant Jordi, ni al Pati dels Tarongers –tret d’una rapidíssima incursió en acabar la cerimònia- ni al balcó del Palau de la Generalitat ni a la plaça Sant Jaume, si no per la tele des de la sala de premsa del Palau.

És difícil sentir que estàs vivint moments per la història només mirant-los per la tele com si estiguessis veient, posem per cas, un video de Justin Bieber. Menys encara quan en 7 hores de jornada laboral has d’intervenir fins a 16 vegades: treballar en una cadena de muntatge radiofònica com aquesta –que tot sigui dit, també dificulta enormement actualitzar aquest bloc- fa realment difícil sentir-te ben endins del que estàs presenciant. Una apatia que em porta records musicals, per cert.

Segurament qui escolta la ràdio es dona per satisfet amb el que li donem, però nosaltres ens quedem sovint amb la sensació que la nostra feina és superficial, no pot anar al fons de les coses. Encara que, com explica Alessandro Baricco en un assaig molt i molt recomanable, potser sigui el signe dels temps.

La imatge, per cert, és de la feina de debò, la del dia a dia, la que queda tapada pels discursos patriòtics d'Artur Mas des de la balconada i per les mostres d’eufòria de la plaça Sant Jaume. De les que m’agraden.

Un apunt de futur: la Susagna, a qui CiU va encarregar frenar una vintena d’esbojarrats periodistes durant 15 dies de campanya, que ens va adoptar estimant-nos tal i com som, té un nou destí que espero la faci feliç. Seguirà apareixent per aquí, segur.

P.D.: voto per prohibir expressions com “mas de lo mismo” o “mañana mas”. A la campanya les vam explotar prou. Haurem d’aguantar-les durant 4 anys?

Menys és més

Els nostres són els temps de la velocitat. Sabem què està passant abans per Twitter que per un butlletí de notícies; el que abans eren moments d’esbarjo ara és temps perdut que cal aprofitar; mirem capítols de sèries de dos i de tres en tres setmanes abans que arribin aquí dels Estats Units: simplement no podem esperar. Són petits exemples dels canvis que internet ha portat a les nostres vides… però no a la vida política.

Sí, és cert que molts diputats tenen perfils a Facebook o Twitter i que (ben pocs) els fan servir (com cal), però no m’explico perquè els usos i regles del debat parlamentari són encara els del segle XX. Perquè han passat 3 setmanes des que Mas guanyar les eleccions amb claredat i encara no governa? Els terminis legals no es poden escurçar?

Encara més: calen discursos eterns, rèpliques i contrarèpliques quan les posicions polítiques són clares i inamovibles abans i tot d’entrar a l’hemicicle? Si els partits creuen que cada minut de televisió és or seran els més rics del desert d’audiència que es trobaran.

Suprimim plens, reduïm temps, sintetitzem idees, concentrem propostes; fomentem els diàlegs i els cos a cos i prestarem més atenció al que passi al Parlament perquè és així com s’entenen parelles, amics, famílies.

Encara més, donem exemple de que es poden trobar solucions als problemes amb diàleg i rapidesa. Si tots els partits es posen d’acord primer per reformar el reglament del Parlament en aquest sentit i després per aprovar una Llei Electoral moderna i àgil, tots hi sortirem guanyant.

Acabo amb una mostra de que els polítics poden ser pesats pel comú dels mortals, però també tenen sentit de l’humor quan volen. Us convido a mirar l’aparador de la seu d’Unió si passeu per la seu de Nàpols, 35. Si no us va bé, aquí va el seu pessebre.

Potser no heu parat atenció a un petit detall a l’esquerra. Tot un líder democristià en actitud ben nadalenca.

Saber perder

El poder és addictiu per gairebé tothom. Luci Quint Cincinnat va rebre poders absoluts durant 6 mesos per salvar Roma d’una invasió forània, però va tenir prou amb 6 dies per aconseguir-ho. En acabat, va plegar i va tornar a llaurar la terra a la seva finca (el van cridar una vegada més, amb 80 anys; la ciutat de Cincinnati es diu així en el seu honor).

David Madí no porta 6 dies, sino 14 anys a la política, la meitat al govern i l’altra a l’oposició, i és molt de temps exposat al pitjor del joc polític. Però encara més cert és que el fontaner i capità de campanya d'Artur Mas hagués manat en el nou govern de la Generalitat, i si hagués fet bé la seva feina hauria passat a la història. Renunciar a això quan, a més, ets tu qui ho ha fet possible, no s’explica ni per la oferta més sucosa de l’empresa privada.

Madí, aquí anunciant la seva marxa avui rera un núvol de fotògrafs, està dient “que n’aprenguin”. Li van caure de tots costats quan en les anteriors eleccions va intentar destruir el tripartit amb la campanya més agressiva que es recorda. 4 anys després demostra no només que pot guanyar, si no que ho pot deixar quan vulgui, que no li cal per viure. Madí se’n va perquè pot, i per posar en evidència els que només pleguen quan no hi ha sortida.

Després de 7 anys al cel, Ernest Benach marxa per la porta del darrera. Qui diu que treballar com un diputat més quan s’ha estat president del Parlament seria arrossegar-se no veu que mantenir el seu escó, assistint a comissions i elaborant lleis és igualment digne. És demostrar que saps servir als ciutadans allà on et posen: derrotant els exèrcits que volen destruir Roma o llaurant les teves terres. És la diferència entre saber guanyar i no saber perdre. Perquè, com explica la novel·la de David Trueba, "Saber perder" és aprendre a viure.

Vol sense retorn

Que els controladors aeris van tirar pel dret en el pitjor moment, d’acord. Que van expresar el seu malestar de forma matussera, indiscutible. Però és innegable que el gran vencedor de la vaga il·legal dels controladors aquest pont de la Constitució i del caos viscut als aeroports ha estat el govern.

Perquè ha donat un cop de puny a la taula just quan necessitava mostrar-se sòlid i guanyar-se l’opinió pública. El govern s’ha merescut ser titllat d’erràtic amb les seves decisions polítiques i, sobre tot econòmiques. El motí aeroportuari els ha vingut de meravella per oferir contundència, encara que sigui passant-se de frenada, quan el ciutadà mitjà, el que vola i el que vota, l’exigeix.

També per haver desactivat al PP. L’oposició busca ara arguments per carregar contra el govern on sap que no els pot trobar: en les mateixes circumstàncies hagués actuat igual (i fins i tot n'hagués sortit escaldat, ja se sap que ser de dretes i recórrer al exèrcit segueix sent un anatema)

Però el tercer motiu és, segurament, el que comportarà pitjors conseqüències. I és que l’actuació del govern crea un precedent. No només molts treballadors s’ho pensaran dues vegades abans de posar contra les cordes el govern, si no que a l’executiu li costarà menys treure els tancs al carrer perquè ja ho ha fet i perquè la població ho avala.

I encara pitjor, el recurs a la vaga perd legitimitat. Ja havia sortit tocat de l’aturada general del setembre, i amb raó –a ningú no li agrada sentir-se utilitzat, encara que sigui pels sindicats- però, en endavant, quan molts pensin en vaga recordaran automàticament aquests dies de desembre. És a dir que, com sempre, som al mig de tot plegat: uns no ens deixen volar i els altres ens treuen la fe.

I com farem pinya per defensar-nos si les formes de protesta del segle XIX, de moment les úniques que tenim, desapareixen, i les del XXI, amb el permís d’Eric Cantona, encara no han nascut?

P.D.: per no quedar-vos amb mal regust de boca, píndola musical vàlida pels amants de l'elegància de Saint Etienne i pels que no heu pogut anar a Londres i poc adient pels al·lèrgics als avions. Convido a un cafè a qui em digui quants hi apareixen!

Rumore, rumore!

Els últims dos dies, a més d’extenuants per llargs, han estat el regne dels rumors. Vaig a ser un pèl més curós, perquè hi ha una escala a tenir en compte que comença a la mentida i segueix a la intoxicació, passant per l’especulació, el rumor, la certesa, el fet confirmat, el fet confirmat per tres fonts diferents, la notícia i, finalment, la veritat (aquest últim és el salt més gran, tan gran que no sempre s’arriba a fer).

Aconseguir pujar aquesta escala depèn dels contactes i les afinitats personals amb les fonts, però mana, i molt, el mitjà al qual es pertany. Les televisions pràcticament ni se’n preocupen, a les emissores de ràdio els costa iniciar-la, les agències de notícies aconsegueixen arribar als últims graons i la premsa escrita trepitja el penúltim (i de vegades l’últim).

Com que ha acabat la campanya i, per tant, l’era de les informacions fàcils d’obtenir i mastegades pel partit –amb l’agreujant que és el guanyador de les eleccions-, cal buscar-se les garrofes, quelcom difícil per algú com jo, poc acostumat, ho confesso, al periodisme de fonts.

Però els que sí ho estan tampoc ho han tingut fàcil. Ensumàvem una notícia bomba veient com algú no es despenjava del telèfon, fins que a mitja tarda el que semblava confirmat s’ha esvaït; algú altre ha publicat una travessa tan àmplia que perd força; una companya ha vist, desesperada, com els mateixos dirigents que agafaven el mòbil a la primera semblen desapareguts; un altre periodista no n’ha tret res d’un cafè amb un dirigent que hagués estat d’allò més sucós en un altre moment. Tots amics, tots competidors.

Els únics moments de treva, dinant plegats tot recordant anècdotes de la campanya, i amb Joan Laporta. Portava dies fent-se el ronso, li va costar acceptar la invitació d'Artur Mas per reunir-se, però finalment ha trepitjat el Parlament per primera vegada (com a diputat), pel que diuen els companys amb el mateix vestit d’home de la seva època al Barça, deixant-se dir de president per Joan Maria Piqué, cap de premsa de Mas, i ignorant els mitjans.

Teoria: tenir-nos una hora esperant per no dirigir-nos la paraula després és la seva manera de mostrar poder. Veurem si manté aquesta línia quan prengui possessió de l’escó. I si els rumors segueixen regnant en endavant o només ens quedarà al cap una musiqueta...