Estava en un pavelló amb tot de tècnics desmuntant un escenari, però un d’ells tenia la cara de l’Artur Mas i l’eina que tenia a les mans no era una eina si no una pilota. La començava a tocar amb el peu com si fos el Ronaldinho acompanyat pels altres tècnics que no eren el Pol, el Quico i el Dani però en el somni pensava que ho eren i jugaven amb ell a pilota i li deien Fletxa Negra.
De cop estava al llit i eren les 7 del matí i em llevaba i tenia molta set. Bevia aigua i més aigua i li donava les gràcies a la noia de recepció de la SER que m’esperava. Però no era la SER, o sí, perquè faltava el Palomar i la redacció vetusta de tota la vida però hi havia el mateix segurata de sempre, i el Pol i el José Luis i el Jordi Martí.
Aleshores tornava a aparèixer el Mas i l’entrevistava, però marxava a mitja entrevista. És estrany però no sentia pànic, parlava i parlava per fer temps i ell tornava i acabàvem i marxava i jo tornava a la redacció que era la meva però creuava una porta i era la sala de casa meva. Em mirava el Roberto Arce a les notícies d’Antena 3 parlant de nosequé de Corea del Nord i d’Irlanda. Em sentia com el protagonista d’”Insomnio” del Nolan, un urbanita a qui les nits de sol d’Alaska impedien dormir fins que deixava de distingir entre realitat i somni.
Recordo que havíem d’anar a Lleida i després no i després un altre cop sí per un míting del Duran i que hi anava en el bus de CiU i els altres em deien Mireia, o Pol, o Roger, o Laura, o em deien que era fantàstic poder acompanyat el meu marit conductor a passejar per Lleida mentre els periodistes treballaven.
Arribàvem a Collbato, que semblava Cervera, o Sant Sadurní d’Anoia, i de cop era a la seu perquè uns senyors reunits a Madrid havien decidit que Mas i Montilla no es veurien les cares. Aleshores fèiem preguntes al David Madí fins que ens quedàvem sols treballant l’Eva i jo, cosa molt estranya perquè les agències sempre són les últimes.
Després tornava de nit a casa i la lluna tenia un aura molt nítida i al cel es dibuixaven uns feixos de llum com de focus sense focus, i sopava bunyols de bacallà i sardines en llauna.
Ja us dic, tot molt estrany. I més estranya encara és haver trobat aquesta foto.
Crec que necessito dormir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario