Mentre a fora plou, a dins acampem

No puc deixar passar més dies sense mostrar-vos això.

Em recorda a les samarretes que es fan els equips de futbol quan guanyen títols. Sempre m’he preguntat que en fan els equips que perden, si mai me’ls trobaré en qualsevol mercat de carrer. Aquesta invitació, que com veieu no vaig utilitzar; tot el feix, en realitat, podria haver acabat a les escombraries. Va arribar a les nostres mans al poc que Mas sortís al balcó del Majestic a celebrar la victòria. De l’infern al cel en poques hores.

Pep, no sé si continues llegint això. En tot cas, te’n reconec el copyright!

Us recordo que Mas ha convocat una ronda de contactes amb els altres 6 partits sense necessitar-ho.  Doncs bé, després de passar tot un plujós matí a la redacció (més temps consecutiu que en els últims 15 dies), a la tarda al Parlament a seguir la primera reunió. Clar que a xàfec per dia, primer a can PSC i ara a Esquerra, amb Puigcercós llençant la tovallola i Benach fugint del mapa, el problema no serà arribar a acords, si no tenir interlocutors.

Mentre es celebrava la reunió entre Mas i Nadal –un deja-vu socialista, va ser candidat els anys 90 i és un expert en navegar en aigües tèrboles- els esperàvem així.

Perdoneu la foscor, espero que hi distingiu alguna cosa. No és cap acampada de cap de setmana, tampoc l'espera del finançament autonòmic o l’Estatut. Es d'ahir, i això que no portàvem ni mitja hora esperant. És evident que encara no ens hem recuperat del cansament de la campanya, al preu de perdre-li el respecte a la institució que ens acollia.

L’últim moment polític del dia el visc ja a casa, amb Mònica Terribas rebent a la porta de TV3 amb posat rígid a un Mas d’allò més cordial. Terribas no mossega tan com acostuma. Als moments de transició val més nedar i guardar la roba...

Del botillo al iogurt esquivant el virus del canvi

Comencem amb una foto, la del desplegament de mitjans d’aquest diumenge al Majestic. Perquè de tant en quan heu de veure com treballem! En primer pla, l'Eva. En segona fila, el Jaume, técnic de la casa, i el Marc, company i experiodista polític. La Maria a l'esquerra, el Marc que comença amb l'Ara, el Toni...

Tornant al dilluns, perquè em sorprenc de que el dia 1 d.e. (després de les eleccions) hagi estat exactament igual que el dia 15, el 10 o el 6? La diferència? Abans ens portaven amunt i avall i ens donaven el missatge, ara correm nosaltres i ens el busquem. Avui ens ha tocat trobar-lo a el Bierzo.

A la cecina, al cabrales, al botillo... Gastronòmicament parlant, els premis Protagonistas del Luis del Olmo són impecables. Ara, com a festa desprèn una intensa olor a naftalina. També es veritat que escoltar les fanfàrries que donaven pas als guardonats o sentir com la baronessa Thyssen, que podria parlar amb autoritat de Brueghel el Vell, no l’encertava amb els accents pot ser entès com un gran espectacle.

Políticament parlant, i amb la victòria nacionalista encara fresca, floretes en públic entre Artur Mas i Pérez Rubalcaba, l’un oferint l’ajut de Catalunya a Espanya, l’altre oferint col·laboració al nou govern de la Generalitat.

Sobre el via crucis socialista, Pasqual Maragall deia que ja tocava (sic) i del Olmo li deia mentider a Montilla per anul·lar la seva presència després d’haver-se compromès.  Tenint en compte que l’encara president renunciava al seu escó gairebé en aquell instant en el moment segurament més difícil de la seva carrera política, lleig, Luis, lleig. És humà fer llenya de l'arbre caigut d'aquesta manera?

D’aquí a la seu d’Unió. Allà, Duran intervenia el mateix temps que Artur Mas. Però no havíem quedat que Mas era el candidat guanyador? Tampoc ho demostra quan convoca els partits a una ronda de contactes sense necessitar-ho, però aquí ja es tracta de semblar el president de tots els catalans.

Avui sopo un iogurt i prou, el botillo m’ha deixar al límit. 5 o 6 companys han caigut víctimes d’estranys virus. La Susagna l’ha batejat com el virus del canvi, però diguem-li pel seu nom: estrés. En el meu cas, segueixo sencer!

p.d.: 5-0. En Mas ja té el seu triplet

Dia d'eleccions: doble guanyador al Majestic

Potser no el reconeixeu. Ha passat el seu moment, en campanya ha estat completament allunyat de la primera fila i ni tan sols en votar ha parlat del núvol de periodistes de sempre. Jordi Pujol ja ha passat aquella fina ratlla en que els més joves el veuen com un avi venerable i no com el president amb majories imperials. Avui l’he vist votar i li he robat aquest moment d’esquenes, sense voler intervenir-hi més del compte.

Unes hores després, aquesta altra esquena, encara jove. Per CiU, el pes hauria d’haver passat de l’esquena de Pujol a la de Mas fa 7 anys. Pels nacionalistes, el tripartit sempre ha estat un accident històric per un país que és CiU i a l’inrevés. Per ells, doncs, diumenge ha tornat la normalitat a Catalunya.

Tenen raó en una cosa: de tan cantada que estava la victòria, els periodistes a l’hotel Majestic estàvem tranquils, mirant com queien els escons de la banda de CiU. Amb l’ai al cor per la irrupció d’Anglada, sí, però conscients que, per molt que informéssim pels nostres mitjans, la notícia no era aquí, si no en les crisis que s’obren al PSC o a ERC. Algun dia tornaran a ser on CiU és ara, però això no els serveix de consol.

Sobre la porra no esperava ni caigudes tan dràstiques ni ascensos tan pronunciats. Artur Mas sí, tenint en compte que l’ha guanyada! Ens convidarà a prendre alguna cosa amb els diners del premi. Llàstima que no se l’endugués el Víctor, de l’equip de campanya: els hagués destinat al Casal dels Infants del Raval.

Com és tradició, la nit ha acabat a l’Snooker. M’ha fet molt feliç poder saludar les altres caravanes, definitivament és l’esperit de company en el periodisme polític el que més m’agrada d’aquesta feina. I pensant-hi he acabat decidint seguir amb aquest blog. Espero seguir a l’alçada d’aquests dies de campanya!

La meva jornada de reflexió

Ha arribat el moment de mullar-se.

Després de 15 intensos dies de campanya m’he quedat sense excuses per no publicar la meva porra electoral i donar explicacions. El meu vot no l'explicaré. Simplement diré que m'ha costat decidir-me, que no he optat pel vot en blanc i que en realitat ja he fet us del meu dret, vaig votar per correu. Pels despistats, a continuació de la meva aposta posaré entre parèntesi els escons obtinguts per cada partit en les darreres eleccions.

CiU: 62 (48). Contundents. Dono per feta la victòria nacionalista encara que sigui per castigar el tripartit. La participació, no tan baixa com alguns auguren, també hi ajuda. Vaticino una majoria còmoda que permetrà Mas governar amb pactes puntuals.

PSC: 32 (37). Castigats. Dubto que les vies d’aigua siguin titàniques. Els socialistes han tornat a les essències per conservar a tota costa el seu vot tradicional i ho aconseguiran, però al preu de perdre els catalanistes que Maragall va atreure i Montilla no va espantar.

ERC: 12 (21). Resignats. Fa setmanes que Esquerra ha llençat la tovallola. Quan surts al camp a empatar acabes perdent! La dispersió del vot independentista i el vot útil a CiU seran els claus del taüt dels republicans.

PP: 14 (14). Anclats. Mantindran el seu votant fidel, frenaran Anglada i la primera dona candidata no arrossegarà el vot femení. Poc més.

ICV: 11 (12). Resistents. El recanvi Herrera haurà servit per ser la força tripartita menys malmesa.

C’s: 4 (3). Confirmats. Lleu pujada gràcies sobre tot a una petita caiguda de la participació i a que l’Albert Rivera té ganxo.

Ni Laporta, ni Carretero, ni Nebrera, ni Anglada ni Miquel Brau Bou (a.k.a. Carmen de Mairena) entrarien al Parlament en el meu dibuix del 28N. Un moviment arriscat si ens fixem en les enquestes, però m’ha pogut més l’horrible pensament d’haver de seguir 7 forces polítiques al Parlament durant 4 anys.

Li vaig passar al Roger quan portàvem dos dies de campanya i no penso canviar-la. Alea Jacta Est.

Dia 15 (2a part): veritat i escenografia

Tot feia pensar que el miting final de campanya al Palau Sant Jordi seria una exhibició de força i una crida al sentiment. Tots dos vaticinis es van acomplir.

Exhibició de força:

Crida al sentiment: no en va faltar, de fet va ser l'únic que hi va haver, condensat en un moment que no vaig poder immortalitzar, i hagués valgut la pena captar les llàgrimes als ulls d'un candidat cèlebre pel seu estoïcisme

Però fins i tot en els esdeveniments més pautats es poden produir instants difícils de predir. Com l'aparició d'això en un gris magatzem del Palau.

Com van arribar fins allà aquestes lones simulant seguidors del PSC enmig d'un míting, ningú no ho saps. Per Convergència, estava clar que el seu destí havia estat les grades buides d'un Sant Jordi que els socialistes no van poder omplir. "Si tiene patas de pato, pico de pato y es de color blanco pato, es un pato", deia el Joan Maria. Però dubtar en un cas com aquest és, fins i tot saludable.

En tot cas, es tractés d'un nyap socialista o d’una intoxicació convergent, no va estar malament sortir-se del guió per uns minuts. Ara, res més que això. Sé que molts companys ho van explicar als seus mitjans, jo vaig optar per no fer-ho.

Per a mi, hagués significat donar de forma implícita a Convergència el que volia i, a més, sortir del joc a que tots juguem. Els actes polítics són de facto esdeveniments publicitaris on no es busca necessàriament la veritat si no difondre un missatge de la forma més nítida. Si a un anunci necessiten masses de gent i no les tenen se les inventen. Per que no ho haurien de fer els partits? Digueu-me cínic, però és el que penso.

I així acaba oficialment la campanya. Demà us faré saber el meu pronòstic electoral perquè n'opineu si us ve de gust.

Dia 15 (1a part): escenografia i veritat

Avui m’he sorprès a mi mateix. Després de 14 dies de campanya, manca de son i amb qualsevol equilibri alimentari saltant pels aires m’he llevat pensant:

-         Que bé que estaria ara llegir un llibre!

I a més pensava en alguna novel·la. Deu ser que tota una campanya plena de missatges bàsics enmig d’un núvol de promeses vagues ha despertat en mi una ànsia de veritat en la mentida (qualsevol amant de la literatura sap que hi ha més veritat en una novel·la per fantasiosa que sigui que en qualsevol diari).

Incís: no serà per oportunitats. Porto carregant tota la campanya “Crematorio” de Chirbes, de qui em consta alguns de vosaltres teniu bones referències, i només vaig intentar llegir sense èxit algunes ratlles per atenuar la tortura de “Atraco Perfecto” camí de La Seu.

Ni ho he intentat mentre anàvem a Món Sant Benet. Allà Mas deixava de banda tota prudència per erigir-se en president in pectore en aquest escenari.

Aquell mateix matí, Montilla es pujava al seu palet vermell per predicar als treballadors de la SEAT a Martorell. Simbolisme o pragmatisme, vet aquí el dil·lema.

Al monestir del Bages, i per casualitat, Mas protagonitza pràcticament el seu únic contacte humà (fora de campanya) en 15 dies. Grup d’escolars de 10 anys envolta el candidat. Mas tira de refrany, “no dir blat fins que estigui al sac, etc.”. Els nens no entenen res. Fins que en Gerard ho capta: “vol dir que no encara no has guanyat les eleccions!”. Amb agilitat, el candidat li proposa fitxar per CiU. Llàstima que ja tingui previst deixar-se enganyar per uns altres: “jo vull fitxar pel Barça!”.

De tornada a Barcelona, aquests peus enganyen. Com sempre, l’Eva intenta dormir i, com gairebé sempre, no pot. La nostra conversa és breu però carregada, de nou, de veritat. Quan hi torno, no em trec aquesta cançó del cap. Tota teva, Eva.

Dia 14: líder d'audiència per un dia

El meu dia comença a aquesta hora:

06.30 del matí, amb Venus encara al cel. En un arriscat moviment, surto al balcó mig un per oferir-vos una prova. És la inconsciència d’haver maldormit 5 hores. No penso jugar-me-la més en tot el dia.

A Rac 1 a les 08.30 per acompanyar el candidat en una entrevista de Radio Nacional. Jo tampoc ho entenc gaire, però tot i la situació kafkiana ens dona un titular: pacte fiscal el 2013. No està malament quan l’atonia havia tornat a la campanya! La Mireia em fa una visita guiada pels seus dominis, on hi retrobo vells companys. Quines vistes des de la planta 15 de la torre Barcelona, però que estrets que treballen a la ràdio líder…

A la ONCE, la gestualitat de la traductora a la llengua de signes supera en molt a la del mateix Mas. A la tarda a Tarragona, els nostres badalls superen en molt la intensitat del seu discurs. Som a punt d’acabar, estem esgotats, tot ens sona igual. Entono el mea culpa: de vegades el criteri de selecció del tema important és el grau de decibels a que arriba la veu del candidat.

Dos apunts que humanitzen la campanya. Periodistes i equip de campanya ens hem fotografiat amb Artur Mas en una foto que espero ensenyar-vos aviat, si l’aconsegueixo. I també l’hem enredat per jugar-se-la en la nostra porra amb una condició: no revelar la seva aposta. Així sigui.

Potser he comès un error, però en retornar no he pogut evitar cedir a la temptació de prendre alguna cosa al costat de la seu abans de tornar a casa. Una temeritat amb el cos al límit, però senta bé poder tallar amb la rutina de campanya. Demà serà un altre dia.

Dia 13: De com fer d'un munt de ferralla un luxe asiàtic

1. Avui estic més despert
2. M’estalviaré les descripcions: simplement diguem que el que hi ha a la foto és ferralla. I en això s’ha convertit l’off amb que Mas s’acosta als periodistes cap al final de cada campanya.

No negaré que al principi m’he divertit. Ha pagat la pena veure la cara que feia quan ha vist que hem estès al passadís tot de pells de plàtan, la seva metàfora preferida per referir-se a la guerra bruta de l’adversari contra CiU.

Però quan les càmeres de televisió s’han fet els amos tot plegat s’ha transformat en un circ. L’off ha deixat de ser-ho per convertir-se en un vehicle al servei del candidat i el que li interessava: deixar-se veure allà on hi ha audiència en un ambient més distés.

Tampoc s’ho ha passat gaire bé la Laura, però és que li ha caigut un portàtil al cap. Sí, un portàtil al cap. La feina se’ns cau a sobre.

D’on ha sortit la primera foto? De l’empresa de reciclatge hospitalenca que hem visitat avui. Gentilment ha aturat la producció per rebre en Mas, i allà he trobat el Paco, bon amic i periodista local lúcid, amb qui sempre val la pena xerrar una estona. Només arribar n’ha deixat anar una de les seves:

-          Els periodistes de ciutat us preocupeu per coses molt tontes, no?

D’on són els endolls o les connexions de so, de tenir on seure. CiU ha convertit en essencial allò que jo mateix en el passat hagués considerat un luxe. O del fred.

Potser no és tan luxe, oi, Maria? Crec que ets tu, però m’ho poses difícil!

Parlant de fred, avui escric abans d’anar a Girona al miting que tanca la campanya a les comarques gironines. Diuen que potser neva. Estaria bé rematar aquesta campanya extenuant i a estones boja sota un pam de neu.

Dia 12: l'insomni nolanesc fa estralls

Acabo de despertar d’un somni estranyíssim. Tot seguit us l’explico a veure si mai havíeu somiat res d'igual.

Estava en un pavelló amb tot de tècnics desmuntant un escenari, però un d’ells tenia la cara de l’Artur Mas i l’eina que tenia a les mans no era una eina si no una pilota. La començava a tocar amb el peu com si fos el Ronaldinho acompanyat pels altres tècnics que no eren el Pol, el Quico i el Dani però en el somni pensava que ho eren i jugaven amb ell a pilota i li deien Fletxa Negra.

De cop estava al llit i eren les 7 del matí i em llevaba i tenia molta set. Bevia aigua i més aigua i li donava les gràcies a la noia de recepció de la SER que m’esperava. Però no era la SER, o sí, perquè faltava el Palomar i la redacció vetusta de tota la vida però hi havia el mateix segurata de sempre, i el Pol i el José Luis i el Jordi Martí.

Aleshores tornava a aparèixer el Mas i l’entrevistava, però marxava a mitja entrevista. És estrany però no sentia pànic, parlava i parlava per fer temps i ell tornava i acabàvem i marxava i jo tornava a la redacció que era la meva però creuava una porta i era la sala de casa meva. Em mirava el Roberto Arce a les notícies d’Antena 3 parlant de nosequé de Corea del Nord i d’Irlanda. Em sentia com el protagonista d’”Insomnio” del Nolan, un urbanita a qui les nits de sol d’Alaska impedien dormir fins que deixava de distingir entre realitat i somni.



Recordo que havíem d’anar a Lleida i després no i després un altre cop sí per un míting del Duran i que hi anava en el bus de CiU i els altres em deien Mireia, o Pol, o Roger, o Laura, o em deien que era fantàstic poder acompanyat el meu marit conductor a passejar per Lleida mentre els periodistes treballaven.

Arribàvem a Collbato, que semblava Cervera, o Sant Sadurní d’Anoia, i de cop era a la seu perquè uns senyors reunits a Madrid havien decidit que Mas i Montilla no es veurien les cares. Aleshores fèiem preguntes al David Madí fins que ens quedàvem sols treballant l’Eva i jo, cosa molt estranya perquè les agències sempre són les últimes.

Després tornava de nit a casa i la lluna tenia un aura molt nítida i al cel es dibuixaven uns feixos de llum com de focus sense focus, i sopava bunyols de bacallà i sardines en llauna.

Ja us dic, tot molt estrany. I més estranya encara és haver trobat aquesta foto.

Crec que necessito dormir.

Dia 11: tan a prop, tan lluny

És el paisatge després de la batalla. Quan s’apaguen les llums i els flaixos, quan es tallen les línies radiofòniques, quan baixem les tapes dels nostre portàtils, és això el que en queda. Un bosc de cadires, companys disseminats enllestint les últimes feines, silenci només trencat per cadires que s’arrosseguen, taules que es desmunten, copes que xoquen entre sí.

És el meu moment preferit de la feina. Et pots permetre un moment de tranquilitat, desmuntar a poc a poc, mirar-te els col·legues concentrats. És el que no es veu a la tele ni s'escolta a la ràdio; ser invisible a l’objectiu de les càmeres li dona un valor infinit i converteix la nostra feina en un goig i a nosaltres en uns privilegiats. Al poc toca recollir del tot i enfilar cap a un altre lloc, unes altres cadires, un altre escenari, el mateix protagonista, però aquest espai no ens el pot robar ningú.

Un espai on de vegades hi deixem entrar algun convidat –d’altres venen sense demanar permís, però som generosos i els deixem entrar-. És aquella relació estranya que denominem off. A la foto veieu en primer pla en Jordi Cuminal i a la seva esquerra en Víctor Cullell, de l’equip de campanya del candidat. Al fons, Helena Rakosnik demostra el seu caràcter obert explicant intimitats d'Artur Mas a les periodistes.

Així funciona. Ens acostem a gent de CiU o s’acosten a nosaltres, i comença el ball. Ells són les vedettes, ho saben i administren aquest poder: van un xic més enllà del que diuen a les rodes de premsa, descobreixen part de la seva estratègia electoral, deixen caure alguna intimitat del líder i, amb tot aquest imant, miren d’arrossegar als periodistes i convèncer-los de que la seva posició és la bona, que són ells qui diuen la veritat i l'altre qui menteix.

És fàcil empatitzar amb algú amb qui parles dia rera dia i el risc de donar per cert el que no és més que una intoxicació és elevat. Aquesta nit a Vic, però, Mas, envoltant Rakosnik amb el seu braç amb amor, ha desplegat tot el seu poder de convicció i ens ha fet riure rememorant el fred que van passar els candidats al plató en el debat a 6. En virtut d’aquest pacte poc més puc dir, però si penso que no hi haurà cara a cara si la temperatura a l’estudi baixa de 20 graus.

P.D.: el cara a cara Mas-Montilla encara és a l'aire.

Dia 10: To be continued...

Estudis de Televisió de Catalunya. 00.30 de la matinada

-          Fem-lo ara. Som al lloc adient, tenim l’estudi preparat i el presentador.

-          De cap manera, no el podem fer ara!

Equips de campanya, tècnics televisius i algun periodista no donen crèdit al que veuen. No fa ni 10 segons que el primer i únic debat de campanya ha acabat i Artur Mas recull el guant de José Montilla, fer un cara a cara en català, però el vol d’immediat!

Montilla necessita desesperadament una última oportunitat de capgirar les enquestes, però anar-hi sense preparació prèvia seria un suïcidi per algú per a qui els papers són la crossa que necessita per caminar.

Mas, que arrasa a les enquestes, té més a perdre si accepta, però no vol donar la impressió d’amagar el cap sota l’ala, i veu de seguida l’oportunitat de cruixir el seu adversari d’una vegada per sempre, de vèncer per esgotament del rival, que ni tan sols ha sopat. Finalment, ni un ni l’altre, taules i ja negociaran Madí per CiU i Collboni pel PSC.

Un final elèctric per un debat entretingut, que començava amb aquesta foto de família facilitada molt amablement per la Susagna de premsa de CiU. I un ràpid sondeig entre 4 o 5 col·legues mentre tornem amb el bus dona les següents notes.

Artur Mas:  8. Com que el “tots contra CiU” no s’ha produït (només una menció al cas Palau), amb parlar només quan calia Mas n’ha sortit més que viu. Hagués merescut un excel·lent si hagués sortir ben parat de l’abraçada de l’os de Puigcercós (suport al pacte fiscal a canvi d’impulsar el referèndum per la independència). Menys és més.

José Montilla:  6. Tens al començament, rígid i dubitatiu, s’ha anat escalfant. Tot i evitar el contacte directe al rival, ha guardat la seva millor carta, el cara a cara, per la seva intervenció final. Amb cops amagats.

Joan Puigcercós:  7. Ha sabut portar el debat al seu terreny i la seva proposta de suport mutu a CiU li ha fet sortir del cau on era i guanyar molts punts. En ascens.

Alícia Sánchez-Camacho:  5. No ha aconseguit defugir els tòpics de la seva campanya, i que la immigració hagi tingut més aviat poc protagonisme l’ha perjudicada. Diu que la seva intervenció en castellà estava prevista, però ha arribat just després de la de Rivera. Más de lo mismo.

Joan Herrera: 3. Només en parlar de l’estat del benestar ha estat a l’alçada. La seva agenda política està tan allunyada de la resta i del gruix de l’opinió pública que de vegades sembla parlar al buit. Fora de lloc.

Rivera:  6. Ha aconseguit disposar de molt més espai del que li tocava per representació gràcies al seu estil agressiu, que ha fregat la mala educació. Sense propostes.

Ambient a TV3:  10. Vibrant, aplaudint, rient, els periodistes hem gaudit el durant i el després, ja directament amb els líders. Per cert, quan enviaven els seus missatges als ciutadans, algú sap on miraven?

Dia 9: de com al·lucinar sense recòrrer a l'LSD

Escric mentre un fantasmagòric bunkermòbil torna a Barcelona des de Figueres encara impactat pel dia més desconcertant del que portem de campanya.

Sempre recordarem el míting de Duran a la ciutat de Santi Vila per tres coses: per ser 5 gats periodistes defensant l'honor de la professió, destrempats per l’absència de Mas; per ser un míting de butxaca, menys de 600 persones dins una carpa a la Rambla; i per ser el dia de l'Almeria 0 - Barça 8 (comentarista televisiu: “los aficionados del Almería parecen disconformes con el resultado”. Textual).

I a la foscor del bus, el nostre cap encara li dona voltes a aquest so. I a imatges com aquesta.

Himne estil boyband capaç de bloquejar qualsevol procés mental, la cançó político-bailonga d'aquests nois donava el tret de sortida a un lisèrgic acte en que CiU demostrava el seu ascendent sobre les associacions d'immigrants del pais. Era gairebé lisèrgic veure sikhs o camerunesos cantant l’himne català, escoltar les instruccions precises de com votar CiU d'Artur Mas i Àngel Colom a 2000 excitats immigrants, comprovar que els altres periodistes també creien experimentar una al·lucinació.

No em veig capaç d’explicar-vos res més, us remeto a la completa i precisa crònica del Roger. Per sort tot després tornàvem a la realitat. Hi va ajudar l’Alejandra, lúcida, escèptica i molt cordial col·lega mexicana. Alejandra, va ser un plaer.

Tot plegat al Barcelona Teatre Musical. Corregeixo, al plató de Sant Just Desvern on CiU celebra tots els seus actes de campanya. David Madí ens ho va confirmar: pugem a un bunkermòbil amb les finestres convenientment opaques; fem unes quantes voltes a les rondes, 4 si anem a Girona, 1 si toca Manresa; mentrestant, customitzen el plató fins a convertir-lo en pavelló, Palau d'Esports, carpa o el que convingui. Conclusió: com ens temíem, vivim dins "El show de Truman".

Dia 8: glaçons, go-gos i Manrússia

Injustícia a la caravana periodística: la declaració d’actualitat ha reduït al no res un acte sectorial de CiU. D’acord, anem a una mitjana d’una o dues injustícies al dia, però aquesta em dol especialment. Europeista convençut com sóc, veig miraculós que, en un continent devastat per dues guerres mundials, europeus de tot arreu es reuneixin, sigui per parlar de política o per jugar a la petanca.

El patrimoni dels candidats o el nombre màxim de mandats del futur president seran temes esgotats en hores. Ens hem llençat al coll del candidat i hem corregut per poder-ne informar als nostres mitjans, però un petit gran miracle haurà quedat amagat.

Al vespre a Manresa:

Des d'aquí marquen cada segon d’aquest i de tots els mítings. En primer pla hi veieu el David Madí, cap de campanya, especialment contingut aquests dies. A 2006 era feliç deixant anar tota la seva agressivitat política, al tigre li toca a 2010 ser dins una gàbia.

Al pavelló Joviat he saludat la Queralt, no ens veiem des de la facultat, però m’ha tornat a regalar un dels seus somriures. No li agradaria que algun company de bunkermòbil hagi dit que veníem a Manrússia! Un apunt: dels més aplaudits, David Bonvehí, candidat del Bages i amb tota seguretat, el primer diputat en cadira de rodes de la democràcia a Catalunya.

Però el dia no comença ni molt menys aquí. Va arrencar de matinada i entre copes.

Mas i Duran donaven poc joc a la Festa dels Joves de CiU, alguna broma reciclada d’un míting i poc més. Però a la caravana vam poder celebrar l’equador de campanya com cal. I acabo amb un comunicat que diria haver rebut:

“Convergència i Unió condemna la lamentable fila que feia una desena de periodistes de la seva caravana electoral a primera hora d’aquest dia 8. La federació nacionalista nega qualsevol relació amb un lamentable un espectacle de go-gos infermeres, hostesses, policies i soldats, que, dit sigui de pas, va al·lucinar els presents”.

O potser no l’he rebut, potser vaig beure més del compte, que també pot ser.

Dia 7, i dia 6, i dia 5, i dia 4....

Rutina d’un miting qualsevol de campanya:

1)      Arribar al lloc dels fets, generalment baixant del bunkermòbil i corrent cap al pavelló com si fos l'ultima cosa que haguéssim de fer a la vida.

2)      Buscar menjar amb desesperació… pel portàtil i la gravadora. Traduït, preses de corrent i de so pel monstre gran i el petit.

3)      Buscar el lavabo. Es fonamental començar l’acte sense tensions de cap mena

4)      Obrir el Facebook, una bona companyia en els moments més repetitius del miting (“els adversaris ens posen moltes pells de plàtan”, “perdoneu que us doni l’esquena –a la grada jove, sempre la té a darrera-”, “no ens hem de confiar, necessitem un govern fort”, "a tutti quanti"... Els Artur Mas' greatest hits.

5)      Memoritzar la coreografia de “Bad Romance”. Doblar al milímetre la veu del Mas en el seu spot (“Dues vegades m’heu fet guanyar les eleccions / però no he estat el vostre president...")

6)      Seguiment del miting a un pavelló més (Banyoles) o menys (Tortosa) renovat. Comentaris ocasionals a un i altre costat amb els companys, darrerament la Maria. Mirades còmplices quan Mas diu EL TALL.

7)      Final apoteòsic del miting. No perdre ni un segon: mentre el públic canta l’himne nacional de Catalunya, treure EL TALL i començar a redactar la informació.

8)      Comentar amb els companys com orienten les seves peces que, curiosament, solen coincidir (amb lleugeres desviacions). Sabeu com aquelles parelles d’avis que porten tants anys convivint que ja s’assemblen? Doncs això.

9)      No oblidar mai mirar a tots costats davant el perill de quedar-me sense menjar, cosa que per qualsevol periodista seria catastròfica. Ara sempre en tenim de sobres, però la síndrome de Reus, amb un minibocata per persona, va fer molt de mal.

10)   Treballar i menjar alhora, poc recomanable però necessari per no ser l’últim mentre els companys et miren amb odi. Sense tu el bus no pot sortir, si el bus no surt no tornes a casa, si no tornes no dorms (o no beus un gin-tonic). Enregistrar la crònica, a ser possible sense la boca plena.

11)   Pujar al bus i començar a riure sense parar. Però la culpa no és meva, que consti, és del Roger, la Laura, el Pol, la Mireia, la Maria...
12)   Arribar de matinada a casa, enllitar-se. Segons abans de caure en la son, pensar que, a fora, la vida continua el seu curs.

Dia 6: The Killing

Arranquem la jornada “Tourmalet” a l'hotel W i amb aquesta imatge.

Darrera el vidre, Artur Mas, i els seus consellers en temes econòmics Quico Homs i  Jordi Baiget. D’aquesta banda, fotògrafs i periodistes que no es volien perdre la imatge. Aquesta reunió prèvia a l'acte del matí mostra com poques com de reduït és el cercle de màxima confiança del líder. També el que diu el partit, que en Mas té tanta confiança que apura fins a l'últim moment per preparar-se els actes.

El W ens enlluerna, però no prou com per oblidar que a la tarda hem de pujar al Pirineu. Ara, les expectatives es compleixen a mitges: un viatge infernal, però una estada d’allò més agradable.

“2001” de Kubrick és una de les meves pel·lícules de capçalera, però “Atraco perfecto” mai m'havia seduït. Des d'avui puc dir que l'odio. Ha estat un dels dos DVDs que ha comprat el Toni al quiosc per amenitzar les dues hores llargues de viatge fins La Seu -algú ha dit amb molt de sentit de l'humor que ja li venia bé mirar una pel·lícula sobre el cas Palau-, i mai hagués dit que una obra mestra es convertiria en una tortura. Els que la volien veure gairebé no la sentien i els que no l'hem patida a un volum atronador. Arribar al Pirineu ha estat una benedicció del cel. A la tornada ens espera “El perfum”. Que bé.

Un paràgraf per Albert Batalla. Que es pot dir de tot un alcalde i candidat per Lleida que saluda personalment tots i cadascun dels assistents al míting que ha de protagonitzar? Admirable exemple de polític de proximitat. I que consti que oferir-nos un bon trinxat de la Cerdanya no hi ha influït! Tant de bo el sopar diari a base d’entrepà quedi enrera.

I efectivament, tornada –més suportable- amb “El perfum”. Una pel·lícula que de poc em projecta a l’estratosfera! O va ser la frenada en sec de l’autobús quan una moto se li va creuar pel camí a poc de tornar a la seu (del partit)? A aquestes hores ja no ho tinc clar. Abaixo les persianes que tinc com a parpelles i us dic fins demà.

Dia 5: Take California!

En l’entrada d’avui veureu Artur Mas fins a tres vegades. Com que pretenc ensenyar la rebotiga i no el que escoltareu, veureu o llegireu als mitjans, això passarà poques vegades, però en aquest cas està justificat.

Abans, deixeu-me dir que per fi la cultura a la campanya! Un aterratge suau de la Llei del Cinema, com l’ha batejat algun company, i situar Catalunya a la Unesco eren els principals reclams de Mas. Més desapercebut ha passat el recinte, i és una llàstima. La Fundació Palo Alto (a no confondre amb, però inspirada en, la de Califòrnia) porta més de 20 anys acollint artistes, dissenyadors o fotògrafs al Poble Nou de Barcelona. Hi viuen actualment l’estudi Mariscal, el despatx del molt recomanable observador Jordi Bernadó o els dissenyadors Morera: tres exemples de que el talent pot obrir fronteres.

Potser contagiat per la inspiració de Palo Alto, no puc evitar fixar-me en aquesta combinació (primer Mas).

En podeu extreure les conclusions que vulgueu.

A la tarda, cap a la Fira de Sabadell, en el miting més multitudinari de Mas fins el moment, i el de menys visió. Habituats a disposar de 360º, tots per a mi, que voleu que us digui, una escletxa se’m queda curta (segon i tercer Mas).

En aquest cinquè dia de campanya Mas ha tirat de manual per robar votants al contrari. Al PSC, els seus catalanistes, els convenç de que si volen pacte fiscal el necessiten. A Esquerra, els recorda que pensa com ells, que Espanya colla Catalunya, però que és més assenyat que Puigcercós.

Gairebé tot el dia sense la Susagna. És la nostra acompanyant de CiU al bus, eficient quan hi és, la trobem a faltar quan ens deixa. Segur que ve a nosaltres demà a La Seu d’Urgell, la primera de les dues etapes dels Pirineus que tenim pel davant, ports de muntanya en forma d’actes en cadena.

Dia 4: molt de futbol, però poc espectacle

Crec que començo a patir la síndrome del periodista en campanya. Me n’he adonat aquest vespre, a Tortosa, quan després de més de 2 hores de carretera hem arribat a port hem baixat del bunkermòbil i 3 metres després hem entrat al pavelló del míting. Pavellons, mítings, el mateix muntatge, els mateixos missatges.

La síndrome és contagiosa. A l’àrea de servei en que hem fet parada miccionadora el Toni ha comprat una pilota de futbol que servirà per matar el temps en acabar els mitings, com podeu comprovar.

Mentrestant, ràdios i agències enviem cròniques i teletips quan fa estona que els diaris han tancat la plana. El Marcos és avui l’últim amb diferència, esperant un directe que mai no acaba d’arribar.

Tornant a la síndrome i els missatges: Mas vol acabar amb l’adversari per monotonia, cansament o asfíxia, segons es miri. El problema és que també ens avorreix a nosaltres. Els clips de Lady Gaga o Coldplay premiting pretenen més introduir modernitat i guardiolisme que distreure'ns.

L’spot de campanya el podem repetir de memòria i també el 90 per cent del seu discurs. Què ens queda? Detectar moments anecdòtics o els hits de tot bon polític per guanyar-se el públic (demanar-li perdó per girar-li l’esquena, recordar que és un gat bi-escaldat per les dues vegades que ha guanyat i no ha estat president).

A Tortosa, l’ensopiment m’ha permès desconnectar una estona del discurs d’en Mas i descobrir que pujoleja. Amb els gestos, però també quan recorda la seva visita al poble més recòndit de la Catalunya interior o quan apel·la amb èpica a l’ànima de Catalunya. Sense promeses a fer, em temo que aquesta transmutació anirà en augment.

Per cert, la ruta avui ha estat seu de ciu (matí), hotel Juan Carlos I (tarda), Tortosa (nit). Enllesteixo aquesta entrada encara amb l’ai al cor dels cops de vent que han fet perillar l’estabilitat del bus de retorn a Barcelona. Però som aquí, preparats per anar demà a Califòrnia.

Dia 3. Tuning a tope, Alonso a la baixa

9.35 del matí de diumenge, hora més pròpia de ciclistes que de periodistes. Però en baixar de l’autobús camí de la seu de CiU trobo la manera de congeniar tots dos mons.

Com tot bon ciclista urbà, el de la foto no li fa gens de cas al senyal! Pel que sembla, els responsables d’aquest tuning electoral són les joventuts socialistes. I per si tenia algun dubte de si ens toca o no anar en bici, les cares cansades dels companys –s’hi llegien copes fins a la matinada- m’ho confirmen: aquests dies som periodistas, no ciclistes. Un altre exemple, ja dins el també tunejat (per la nostra desgràcia) autobús de campanya.

La lectura dels diaris dominicals, farcida aquests dies d’entrevistes, perfils i articles d’opinió sobre els candidats i la campanya, gairebé una religió.

Al miting de Banyoles li teniem ganes. Hi intervenien, a més d’Artur Mas, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, defensor a ultrança de la família tradicional, i Santi Vila, alcalde de Figueres, candidat de CiU per Girona en aquestes eleccions i membre de Convergais, que defensa els interessos de gais i lesbianes dins Convergència.

Si primer Vila es comprometia a defensar la família des del respecte a la diversitat i la pluralitat, Duran trobava ridícul deixar de dir “pare i mare” per utilitzar l’expressió “progenitors”, però la sang no arribava al riu. El líder d’Unió, en canvi, enduria el seu discurs migratori. Benvinguts siguin els nens de mares immigrades, deia, però tenim un problema i hem de fer polítiques de natalitat perquè el país no desaparegui.

En acabat, una estona llarga per fer cròniques i teletips i, pels muntadors i tècnics del miting, dinar i alonsismo (frustrat).

Sóc a casa escrivint això, cosa que la meva salut agraeix. Per desgràcia no es repetirà, serà la primera i última jornada en aquesta campanya amb un sol acte.

Dia 2: periodistes caçats i Mas a la defensiva

Fa una setmana que treballem amb dues ombres. Es diuen Ibon i Agnès, van ser part activa al documental “Bucarest, la memòria perduda” d’Albert Solé, sobre l’alzheimer del seu pare Jordi Solé Tura. Ara en preparen un sobre el camí d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat, i aquest camí inclou ficar el nas a mitings, reunions internes de partit i la rebotiga de la campanya, i aquí hi entrem nosaltres.

Ja no ens sorprèn trobar-nos un micro de perxa per damunt els nostres caps mentre ens discutim sobre quin és el tall bo, però algun dia ens enganxaran deixant anar barbaritats, cosa que tot sigui dit passa sovint. Quan l’estrenin que ens avisin, que marxarem del país!

Tot i que val a dir que la ruïna ens la busquem solets, com podeu veure. És l’Eva, que alecciona els seus súbdits des del faristol del candidat. La foto la defineix, natural, espontània, amb ganes de viure la vida. Eva, si deixes la feina, no em deixis, si us plau!

 

La foto és del miting d’ahir a Reus. Allà, com havia pronosticat, només hi vaig veure ciment i polítics. El Mas va esperar pacientment a que s’encengués la llum vermella del faristol per dir a tot Catalunya a través de TV3 que CiU no respondrà a les provocacions i farà una campanya constructiva. Tots l’escoltàvem des de la posició de premsa.

La tornada, una festa! Música, rialles, bromes i una excitació més pròpia del dia 14 que de l'1. I com que l’entrepanet del partit ens va deixar amb gana, ho vam haver de completar en arribar a Còrsega amb una copa a l’Úbeda i unes patates fregides a la xurreria del costat. I només hem superat el dia 1 de campanya!

Resum ràpid del matí: en educació, a l'Auditori Axa de l'Illa, Mas anuncia una croada i un combat a mort contra el fracàs escolar, tan greu com la crisi, diu. Sobre els esports, (a l'INEFC, amb Nani Roma, Érika Villaécija o Enric Masip), dependran directament d’ell si és president, tot el mateix dia que celebra amb la seva dona 30 anys des que es van conèixer.

Mas ha procurat refredar els ànims dels votants per por que, de tan segura que veuen la victòria, votin d'altres per equilibrar la balança. És un dels motius pels quals, en comptes de fer promeses, s'estima més recordar del dret i del revés que no tot està guanyat. L'altre argument és que no sap quants diners tindrà. Esperem que en deixi anar alguna els propers dies! Ara, cansat però preparat per Badalona.

Dia 1: galetes, estretors i petites lliçons

“Ara entenc en que han retallat per gastar un 10 per cent menys que fa 4 anys!”

Consternació general a la caravana periodística. Per algú com jo poc acostumat als luxes menys. Ara,les cares dels veterans no s’obliden. Així és l’autobús de campanya (a.k.a. bunkermóvil).

Sense menjar. Sense seients amples. Sense taules per l’ordinador o per muntar una timba. Sense visió! Artur Mas (la seva enorme enganxina) ens prohibeix més carrer. I, el que és més greu, el meu Catalunya World Tour 2010 particular ha acabat abans de començar. Si passar el peatge de Martorell és una heroïcitat per mi, només veuré pavellons grisos!

En fi. Almenys tenen galetes Birba i Trias, que dolentes del tot no estan.

Ruta del dia: Barcelona – Hotel Majestic (per recordar als empresaris que CiU és dels seus, els únics que poden redreçar les finances), Badalona – Institut Guttmann i, ara, de camí a Reus.

M’aturo un moment al Guttmann. Mentre miro el Mas parlar amb exresidents del centre, recordo, un bon amic, dotat d’un increïble sentit de l’humor, hi va estar ingressat, i anar-lo a veure en plena recuperació va ser impactant. Tornar-hi, en un dia menys plujós, m’ha fet recordar que quan ja no hi sigui m’importarà ben poc qui governi. Són el camí i les persones les que valen la pena.

Un altre incís. Avui hem conegut David Bonvehí. Quan era alcalde de Fonollosa (Bages) per CiU va patir un accident de trànsit i es va quedar en cadira de rodes. 3 anys després, serà amb tota probabilitat el primer diputat amb mobilitat reduïda al Parlament de Catalunya. Benvingut, David.

Amb la Maria al costat i el Francesc treient el cap des de darrera enfilem cap a Reus seguint la cua de cotxes que deixa Barcelona. Salutacions a la vida des de la bombolla electoral.

Moment 0: ànims escalfats i badalls

Acaba de començar la campanya de CiU, i ho ha fet en una carpa transparent. Hi ha qui li recorda un hivernacle, potser pensant amb malícia que els nacionalistes arriben amb escalfor de més a aquests 15 dies frenètics, i no es refredaran a temps d’arribar a les urnes.

En tot cas, l’emplaçament escollit, la plaça Catalunya no és casual. Per ser el quilòmetre zero del país, com diuen els líders de CiU, però també perquè la federació és al seu límit natural: ni me’ls imagino instal·lant la seva carpa a la Rambla del Raval, posem per cas, ni veig immigrants, guiris o la gent grau que malviu a Ciutat Vella traspassant la frontera invisible per veure els qui millor han representat els amos de l’Eixample.

Sensació dins la carpa? Felicitat em semblaria frívol. Deixem-ho en alleujament. Ens han sobrat ben bé 4 setmanes de precampanya i es nota en les cares cansades però animades de la Maria, el Roger, el Pol o la Patrícia: és el principi del final. Amb la Maria no ens costa ballar Lady Gaga o cantar The Killers –tot i saber que d’aquí a uns dies ja no gaudirem aquestes cançons, les odiarem de tant sentir-les-.

Sobre l’acte en sí, ni programa ni consignes, només emoció. Mas torna a rememorar la seva travessa pel desert, la que l’ha fet un millor líder, i en un gest teatral abandona el faristol per aplaudir el públic, el que diu l’ha acompanyat en el martiri: gran ovació. I al final, remata amb el missatge, ni de dretes, ni d’esquerres, ni independentista, aquestes eleccions van de present o futur.

Un cop superats els obligats directes, el moment desconcertant de la nit. Jordi Pujol se’ns acosta:

  - Què feu?
  - Informar, president.
  - Doncs heu de fer arribar a la gent que cal el canvi a Catalunya
  - Sí, sí, es clar, president. Farà molta feina aquests dies?
  - Jo aniré on em demanin. És el que té un general retirat, que encara conserva la disciplina. Apa, passi-ho bé!

A les 3 de la matinada badallo, toca retirada! Demà al territori segur de l'hotel Majestic, l'Institut Guttmann (em fa especial il·lusió, ja us explicaré) i al vespre a Reus, terra incognita per un fill de l'àrea metropolitana com jo. 

Dia -1: Comença el partit

Hotel Palace, Barcelona, 11.45 h.

- Piiiip! Piiiip!

- Sí?

- Roger, sóc el Jordi, vine al hall tan ràpid com puguis!

Habitual com és treballar amb el portàtil al terra, al mig del carrer o a qualsevol forat ple de trastos, no ens estranya que a tot un hotel Palace i després d’una gris conferencia d’Artur Mas...

... en que demanava el doblet CiU (eleccions)-Barça (Madrid), un operari sensible a la nostra tasca ens convidi a abandonar la sala per desmuntar les taules. Però per una vegada, el maltractament als periodistes paga la pena: Mas la toca prou bé.

Un fotògraf de “Don Balón” convida el líder de CiU a fer cops de cap i algun xut fort que pica amb cadires i parets –els gerros s’han salvat per avui- de l’elegant sala. El hall del Palace esperava això d’un nen entremeliat, d’una estrella del rock, d’un futbolista, es clar, però no del favorit a la presidència.

Al company Roger, veterà de la caravana periodística de CiU, txuri-urdin de naixement, se li obren els ulls com plats en entrar a la sala. Potser perquè recorda de cop que el davanter improvisat que tenim a davant és la mateixa persona que ha hagut de tirar de recòrrer al metge i passar de remeis cassolans per conservar la veu fins el dia 28.

Acaba la sessió i Mas enfila la sortida amb el seu cap de premsa, el "porter" a la foto (en 15 dies li veureu la cara, us ho garanteixo). “No voleu partit?”, els hi dic. 2 contra 2, Artur i Joan Maria contra Roger i Jordi, polítics vs. Periodistes, 0 a 10... En Mas ens mira, somriu i marxa. Ni som els seus rivals, ni és moment de competir.

p.d.: s'accepten suggeriments de cançons per fer de banda sonora d'aquest moment / se aceptan sugerencias de canciones que sirvan de banda sonora a este momentazo