La foto política de 2012: la Diada

Pel resum de 2012 que Ràdio 4 emetrà el dia 31, el company Marc Sala m'ha demanat que expliqui breument quina és la foto política de l'any i el perquè. I no admet discussió, qualsevol imatge de la Diada val.

Resulta irònic que la política i els polítics, tant dependents com són de la imatge i que es treuen els ulls per uns minuts de Telenotícies, quedin aquí en un segon terme. Per primer cop en molts anys -i és això el veritablement rellevant- les persones han decidit un canvi de rumb a Catalunya (podríem discutir si manipulades o no).

Aquí teniu el text. Us desitjo un 2013 ple de sorpreses (de les bones).

"La foto política de l'any no és la de cap polític, si no la d'una nena amb els pares i amb una estelada. O la de qualsevol del milió i mig de persones que va sortir al carrer a la manifestació de la Diada.

Tot va canviar des d'aquell 11 de setembre. Artur Mas culminava el seu viratge cap a l'independentisme i al poc convocava eleccions mirant de cavalcar l'onada sobiranista. Les retallades quedaven en un segon terme i des dels Jocs Olímpics que mai no s'havia parlat tant de Catalunya com en aquelles setmanes.

Però la patacada de CiU canviava el mapa polític. ERC és ara decisiva per a la governabilitat del país, el PSC està pitjor que mai, el PP en surt reforçat i irrompen nous actors com Ciutadans o la CUP. I, sobre tot, la política catalana és ara frontista, amb els favorables a la consulta d'una banda i els contraris de l'altra, els que creuen que tot és possible contra els que veuen Catalunya camí de l'abisme. Tot per aquell dia que ho va canviar tot".

FOTO: CÈLIA ATSET pel diari ARA

Per què la Mesa del Parlament és important per a tu

La Mesa del Parlament: sembla que no pintin res, aquests 7 diputats, asseguts hores i hores als plens. Calen una presidenta, 2 vicepresidents i 4 secretaris per regular un debat parlamentari? Probablement no, tret d'algunes excepcions. Però fora de l'hemicicle, la Mesa és important per la teva vida, la meva, la de tots. Per què? Bàsicament, per tres motius:

- Per decidir quan es tramiten les lleis al Parlament. Per les mans d'aquests 7 diputats passen totes les lleis. En aquesta legislatura CiU hi tindrà tres membres (entre d'ells la presidenta, amb vot de qualitat) i ERC un. Per tant, per posar un exemple, el projecte de llei de Consultes del Govern tindrà una catifa vermella a davant per ser tramitada, mentre qui demani, què sé jo, la supressió de la Brigada Mòbil o dels peatges a les autopistes, un referèndum d'autodeterminació (??), o la creació d'una renda bàsica universal, sempre serà l'últim de la cua (si no acaba decaient).

- Pel que cobren, prou diners com per justificar que hi siguem a sobre, ens obliguen a participar en la vida pública. És això:

• Presidenta (Núria de Gispert/CiU): 120.715,39 € bruts
• Vicepresidents (Anna Simó/ERC, Lluís Corominas/CiU): 92.632,29 € bruts
• Secretaris (Miquel Iceta/PSC, Pere Calbó/PPC, Josep Rull/CiU, David Companyon/ICV-EUiA): 75.497,85 € bruts

- Per exemplificar els pitjors vicis dels partits. Qui hauria de formar part de la Mesa? Bons coneixedors del reglament del Parlament prou experimentats per aplicar-lo amb rigor i coherència, amb flexibilitat si cal, però també anant en contra del seu propi partit si l'ocasió ho demana. En canvi, en ocasions els grups adjudiquen un lloc a la Mesa com a premi o per quotes de poder internes: un motiu més per exigir uns partits més transparents i democràtics.

La Mesa és un mirall del Parlament i, en última instància, dels partits i de la societat a què representen. Controlar-la és important per a tu, per a mi, per a tothom.

5 motius pels quals la cimera educativa contra Wert no va enlloc

Artur Mas, Oriol Junqueras, Pere Navarro, Joan Herrera i la permanent del Consell Escolar de Catalunya seuen a una mateixa taula per respondre a la llei Wert i l'amenaça que suposa pel model d'immersió lingüística. Però la trobada és realment necessària? Crec que no per 5 motius.

1. No farà canviar de parer al PP. Només en sortirà una declaració conjunta de Govern, ERC, PSC i ICV. Tot plegat molt simbòlic però ben inútil: demostra que, políticament, a la pràctica, Catalunya no pot fer res per evitar la llei. O és que si pogués no ho hauria fet? Amagar amb desobeir Wert o amenaçar amb un recurs al Constitucional és com si una formiga fes pessigolles a un elefant.
2. La resposta catalana ja s'ha produit. Va ser la manifestació de Som Escola. Arribats a aquest punt de la crisi, amb majoria absoluta del PP al Congrés, CiU noquejada després del 25N i una Generalitat lligada de peus i mans pels deutes, a Mariano Rajoy només se'l pot inquietar des del carrer.
3. Emprenya a la CUP. Evitar convidar-la perquè encara no és al Parlament (i tampoc cridar a Solidaritat, que encara hi seria) o perquè no se sap què pensa de la immersió lingüística és, senzillament, un error.
4. L'autèntica amenaça per a Wert ve del PP. Alícia Sánchez-Camacho es reuneix amb el ministre per renyar-lo i el torito bravo no cau precissament simpàtic a la cúpula del partit. Si Wert marxés, la llei seria paper mullat.
5. Oblida la qualitat a l'ensenyament. El català no sobreviurà si no és llengua vehicular a l'escola, però quedarà tocat si s'ensenya en precari i amb retallades. Si obvia aquesta qüestió crucial, la cimera quedarà coixa.

Les cimeres dels últims temps a Catalunya han servit de ben poca cosa i aquesta no serà una excepció.

Duran, preparat per cavalcar l'onada

En un sol dia, Josep Antoni Duran i Lleida ha rebut dos cops dels que molts no es refarien. Li ha marxat en Vila d'Abadal i amb ell la imatge de pluralitat del seu partit, i en Wert ha perpetrat una reforma educativa que fa trontollar els ponts que vol refer amb Madrid. Però Duran resistirà, és un supervivent.

L'onada de la seva vida, la que l'havia de dur a la presidència de la Generalitat, va passar de llarg. Allà es va quedar ell, a la platja, amb la seva taula clavada a la sorra, mirant com Artur Mas s'hi enfilava. Es va agafar ben fort a la seva fusta quan en Vila d'Abadal li va voler prendre i, quan va passar l'onada presidencial i va venir la sobiranista, the big one, ell, que amb prou feines s'havia mullat mai els peus, va començar a fer el shaka i a parlar de fer cut backs o wipe outs, mentre amb la boca petita deixava caure que allò del surf era només una moda.

Resulta que la gran onada trenca sobre Mas i gairebé l'ofega. El surfista moreno, guapo i catxes ara esbufega, panteixa i demana algú que es capbussi per rescatar-lo, o que almenys li ofereixi una mà. Haurà de ser la de Junqueras, perquè Duran ni s'ha mogut, la taula continua clavada a la sorra i allà seguirà. Ningú li prendrà ara que el Vila ha marxat, i ni 1000 Werts podran impedir que negocii amb Madrid, si és que mai ha deixat de fer-ho. Es quedarà quiet a la platja, callat, sabent que el temps juga al seu favor.

Si la consulta no arriba mai a celebrar-se, o es fa i fracassa -i el fracàs de la consulta és el d'Artur Mas- allà hi serà Duran per dir, ja us ho vaig dir, ara em toca a mi. La seva onada haurà arribat.