Avui m’he sorprès a mi mateix. Després de 14 dies de campanya, manca de son i amb qualsevol equilibri alimentari saltant pels aires m’he llevat pensant:
- Que bé que estaria ara llegir un llibre!
I a més pensava en alguna novel·la. Deu ser que tota una campanya plena de missatges bàsics enmig d’un núvol de promeses vagues ha despertat en mi una ànsia de veritat en la mentida (qualsevol amant de la literatura sap que hi ha més veritat en una novel·la per fantasiosa que sigui que en qualsevol diari).
Incís: no serà per oportunitats. Porto carregant tota la campanya “Crematorio” de Chirbes, de qui em consta alguns de vosaltres teniu bones referències, i només vaig intentar llegir sense èxit algunes ratlles per atenuar la tortura de “Atraco Perfecto” camí de La Seu.
Ni ho he intentat mentre anàvem a Món Sant Benet. Allà Mas deixava de banda tota prudència per erigir-se en president in pectore en aquest escenari.
Aquell mateix matí, Montilla es pujava al seu palet vermell per predicar als treballadors de la SEAT a Martorell. Simbolisme o pragmatisme, vet aquí el dil·lema.
Al monestir del Bages, i per casualitat, Mas protagonitza pràcticament el seu únic contacte humà (fora de campanya) en 15 dies. Grup d’escolars de 10 anys envolta el candidat. Mas tira de refrany, “no dir blat fins que estigui al sac, etc.”. Els nens no entenen res. Fins que en Gerard ho capta: “vol dir que no encara no has guanyat les eleccions!”. Amb agilitat, el candidat li proposa fitxar per CiU. Llàstima que ja tingui previst deixar-se enganyar per uns altres: “jo vull fitxar pel Barça!”.
De tornada a Barcelona, aquests peus enganyen. Com sempre, l’Eva intenta dormir i, com gairebé sempre, no pot. La nostra conversa és breu però carregada, de nou, de veritat. Quan hi torno, no em trec aquesta cançó del cap. Tota teva, Eva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario