Todo por la decla

Spanair s'enfonsa. Objectiu: aconseguir les primeres decla(racion)s d'Artur Mas sobre la crisi de l'aerolínia. Som molt de dir decla, els periodistes.

No es podia dir que no estava avisat. No i no, m'havia dit el seu equip. Però Spanair, aerolínia pràcticament pública, queia en barrena, i en moments així, per 5 segons de veu del president ma-tes, així que corro a la plaça del Rei i aterro a la passarel·la 080. Un altre món. La selva.

"¿Hay que hacer esta cola? En Cibeles no te tratan así"..."¿Irás mañana a Pierre Cardin?"..."el desfile era todo en tonos pastel, y yo no pasteleo mucho"..."lo vi en [la semana de la moda de] Milan - ¡Te odio!". Vestits de nit sota els abrics. IPhones a dojo. Ganes boges de colar-se. La premsa lluitant per un bon lloc a la desfilada, o simplement per entrar-hi. David Meca.

Mitja hora de cua després, sóc a dins!

Vaja, no ben bé a dins, i ni molt menys mirant una desfilada així. Sóc a les escales de l'entrada, no hi puc anar gaire més lluny. Sense acreditació, avalat això sí per un eficient membre de l'organització. Però el més important, tot sol. Somnio amb la "decla" en exclusiva, per què no amb un Ondas.

De sobte emb desperta una noia amb pinganillo. "Estàs acreditat?" "No" "Has de sortir" "Si m'heu dit que podia entrar!" "Doncs no. Has de sortir" "Si us haguéssiu posat d'acord no m'haurieu de fotre fora, no?" "Mira, no sé que dir-te. Adéu".

Arguments tan sòlids que no em deixen alternativa. Cap a la sortida... quan arriba en Mas. M'hi acosto. "President..." "(amb cara de saber a què he vingut) ja sé a que has vingut i no puc dir res. Demà al Consell Nacional".

El president acabaria mirant la desfilada de Desigual. Jo, ni desfilada, ni models, ni "declas", ni res de res. Amb les mans buides me'n vaig a casa, al meu barri de xandalls i senyores amb el carro de la compra. M'hi espera una carta: "Volem donar-te la benvinguda a SpanairStar [...] Gràcies i benvingut al món!"

La llenço. Demà serà un altre dia.

P.D. Amb l'emoció del moment, ni vaig pensar en fer fotos. La d'aquest post és de Michael Mandiberg en el Yigal Azrouel Fashion Show a Eyebeam, el 5 de setembre de 2008. La publico sota aquesta llicència

La Pantoja al Majestic

A la meva facultat de Periodisme, que hi havia al centre? El bar. Ni l’hemeroteca, ni les aules, ni els estudis de ràdio o tele. Tota una carrera amb la veritat davant dels morros -la noticia és al bar- per entendre’l més d’una dècada després. Però més val tard que mai.

Alícia Sánchez-Camacho i Andreu Mas-Colell no hi van gairebé mai, al bar. Per separat, vull dir. Que hi fossin junts l’endemà de l’acord CiU – PP per tirar endavant els pressupostos de 2012 era garantia de Telenotícies (al minut 11'37") i de periodistes com jo assegurant-se que no en sortirien sense dir el què.

No hi havia tovallons a taula, i sense tovallons no hi ha acords. En podia donar fe Slobodan Milosevic, que va repartir Bòsnia entre serbis i croats en un tovalló. O Leo Messi en fitxar pel Barça.

Sense tovallons i, per tant, sense acords, que hi havia al bar del Parlament? Un moment pantojil o un moment Majestic (en dues agudes definicions de companys periodistes)? En un àmbit tan poc donat a la frivolitat, què hi ha més semblant a la faràndula que una reunió d’alt nivell a la vista de tothom? Què és el núvol de periodistes que s'esperava a la sortida per metrallar preguntes si no un photocall improvisat?


Tot plegat és poc seriós, no ajuda gens a prestigiar la política, la reunió buscava la imatge i, de resultats tangibles, segurament ben pocs. Ara bé, prou gris és la política, així que agraeixo petits moments de crònica rosa. Que cadascú trii entre el "Lecturas" o el "Cuore".


P.D.: La foto de la reunió pantojil/Majestic pertany a Quim Bertomeu. Gràcies, amic