Torna l'enigma de les banderes

On és la diferència?: A l'esquerra, Artur Mas presentant el programa de CiU pel 25N. A la dreta, Mas a la precampanya de 2010.

Bingo! En 2 anys han caigut 6 senyeres i han entrat en joc 2 banderes europees. A 2010 les 9 senyeres van tenir entretinguts periodistes i cabalistes durant setmanes. Encara ara sospito que només pretenien que, a la tele, el candidat sempre tingués de fons almenys una senyera, per allò de l'aire presidencial. L'entorn del candidat va mantenir el misteri per a que se'n parlés i ho va aconseguir.

Ara ens trobem amb un 3+2. Com ho interpreteu?

Méndez o per què no dir independència

Us presento Carlos Saúl Méndez.

President de l'Argentina del 1989 al 1999 amb el Partit JusticOH WAIT!! No has escrit correctament el nom, direu, i és cert. No és que estigui dislèxic, és que no m'atreveixo. A banda del seu ampli currículum, Méndez era un malestruc: un gafe, vaja. Milions d'argentins no gosaven pronunciar o escriure el seu nom, i motius no els faltaven. Accidents d'avió, infarts, ratxes interminables de derrotes...

CiU evita la paraula independència com com qui evita passar sota l'escala o sortir de casa un dimarts 13, com si pronunciar-la fes entrar els tancs per la Diagonal o desencadenar un 6 d'octubre. No només hi ha la superstició: Duran i Lleida no la diu senzillament perquè no hi creu, i Artur Mas l'esquiva per no espantar l'empresari o el botiguer que vota CiU. Però, i la batalla semàntica?

Dir independència ha estat durant dècades dir Esquerra Republicana, i desterrar la paraula del llenguatge polític és arraconar Esquerra. Independència és minoria republicana, Estat Propi és majoria transversal (l'ANC ja ha pujat al carro). Independència = marginalitat, radicalitat; Estat Propi = centre polític, seny. Independència és tan segle XX... fins i tot XIX; allò modern és l'Estat Propi dins Europa.

Estat Propi (o estructures d'Estat) és un eufemisme, sí, però espanta menys als porucs, i et situa al centre de la política catalana, amb el bonus d'empènyer Esquerra a un simple paper de comparsa. I, es clar, tranquilitza els superticiosos. Molt hàbil, però què es podia esperar dels creadors de "pacte fiscal", el trending topic de la política catalana els 2 últims anys?

Per cert, ho sé, corregint el nom potser em cauria alguna visiteta de l'Argentina, però seguiré escrivint Méndez. Porque no creo en las meigas, pero haberlas haylas...

Incògnites d'unes eleccions: CiU

En les setmanes que queden fins la campanya electoral abordarem les grans incògnites que es resoldran el 25 de novembre a través de les opinions de periodistes que la seguiran. La primera és: obtindrà CiU la majoria absoluta?

Francesc Alguacil

Enganxat al seu portàtil explica allò que veu per l'e-notícies.

NO. CiU no guanyarà per majoria absoluta perquè és el partit que capitalitza el vot del seny i la societat catalana actual està massa arrauxada. Mas rebaixarà el to independentista durant la campanya. Auguro un increment dels partits amb poca representació, que esgarraparan electorat cansat de CiU, PSC i PP.

Laura Lorenzo

Són anys i panys seguint CiU des dels micròfons d'Onda Cero.

NO. Un mes abans ningú hauria dit que un milió i mig de persones sortirien al carrer a la Diada, però s'intuïa una manifestació massiva. La situació ara és similar. És més que possible que el 25 de novembre hi hagi molta participació i tot apunta a que CiU tindrà un molt bon resultat. Però és qüestió de matemàtiques, per a que uns pugin, uns altres han de baixar. I els 6 diputats que li falten a CiU per a la majoria absoluta són massa tenint en compte que al 2010 ja van tenir un gran resultat. Fregaran l'absoluta, però no l'aconseguiran.

Roger Mateos
Pocs periodistes coneixen millor CiU. En parla a l'agència EFE.

SÍ. Perquè acostumo a ser l'últim classificat en les porres electorals i aquest cop posaré que CiU es queda en 66 diputats. I perquè a darrera hora Mas xuclarà vot útil sobiranista que pot donar-li l'impuls definitiu. I perquè, a poc que s'hi esforcin, grans personalitats de la política espanyola acabaran d'escalfar l'ambient, sembrant la campanya de mines, provocant nous xocs amb el Govern, i CiU probablement ho sabrà aprofitar en benefici propi.

Quico Sallés
No se'n perd una des de Nació Digital. L'última, les eleccions a Euskadi.

SÍ. És factible si la participació és molt elevada. Per càlculs d'Hondt, una gran mobilització electoral sempre prima al partit gran. Per altra banda, CiU hauria de tenir molta destresa per mantenir la tensió electoral de les darreres setmanes sense caure en l'esgotament, un risc inherent a tot discurs monotemàtic. Si el debat polític independentista es manté esverat es produiria l'efecte esquizofrènic de l'eufòria, com quan una gran massa social es mobilitza a favor d'un determinat equip de futbol o jugador perquè ostenta el paper de favorit amb certa pàtina d'èpica. Sinó recordeu qui va guanyar la primera edició d'Operación Triunfo...

Un bon complement d'aquestes opinions és aquest article de l'Edgar Rovira al Cercle Gerrymandering. Afirma que CiU ha sabut bascular cap al centre polític, que a Catalunya voldria dir més catalanisme i més centre-esquerra.

Properament, viurà el PSC una davallada històrica?

El debat del vot útil

Ni cara a cara ni debat multilateral, el primer debat de la campanya serà a 3. Jugada magistral de Mas, Sánchez-Camacho i Navarro: el dia 9 de novembre ells i només ells seran les cares del sobiranisme, l'unitat d'Espanya i... el federalisme? Això deuen pensar...

Artur Mas. No es per fregar-se les mans? Reagrupament i Laporta estan per mi i les CUP menjaran espai a Solidaritat a Esquerra, però aquest cop de sort sí que no me l'esperava. Per qui em vegi a la tele, Artur Mas=Dret a decidir! Em cansaré de dir, si voleu un referèndum, voteu-me. Com, que també altres el demanen? Qui? Aquí no hi veig ningú...

Alícia Sánchez-Camacho. Catalunya=Espanya=PP (C). No em sortiré d'aquí, ho repetiré una vegada, i una altra, i una altra. Sí, retallem, però perquè no tenim més remei i bla, bla, bla, però independentisme, caca, Espanya està millor unida. No, això no! #mejorunidos és d'uns altres... I la paraula ciutadans, desterrada, no sigui que algú se'n recordi d'Albert Rivera i ho engeguem tot a rodar.

Pere Navarro. Haig de parlar com sigui, no puc callar, necessito desesperadament minuts de TV. Del que sigui, del federalisme asimètric, de les retallades... Sí, retallades! Així em desempallego de l'Herrera i podré arreplegar vots d'esquerres... fins que em posin contra les cordes amb el tema nacional. Bueno, ja hi pensarem, tu. El més important són minuts, minuts, minuts.

Tots guanyen no per ser-hi si no pels que no hi són: serà el debat del vot útil.

Els diputats invisibles

Van ser escollits a les urnes, com tots. Tenen un acta i un escó al Parlament, una taula amb el seu nom a un despatx, sou i telèfon mòbil, com tots. Però no són com tots. No intervenen als plens, ni a les comissions; tanquen les legislatures com les van obrir, sense resultats. Són invisibles.

No és habitual que ho confessin. Josep Maria Vila d'Abadal ho ha fet després de rebutjar anar en un lloc de la llista de Barcelona que el deixava sense opcions de tornar al Parlament al novembre. Si és un càstig d'Unió Democràtica per desafiar Duran i Lleida al darrer congrès, pel cas que ens ocupa és el de menys: Vila d'Abadal reconeix no haver fet res en dos anys, i n'hi deu haver més, com ell.

Què fer-ne? No crec ni en reduir diputats ni el seu sou, són mesures populistes que farien pagar justos per pecadors. La tan esperada llei electoral ajudaria, però no és la panacea i a dia d'avui sembla més complicada d'assolir que la independència. En realitat, que el Parlament pugui decidir en tan poques matèries ha de ser molt desmotivador pels polítics que l'integren. Però es poden fer coses.

Els diputats haurien de retre comptes, però no cada 4 anys, si no cada període de sessions. De no complir uns mínims l'acta de diputat passaria al següent de la llista. Els partits que s'avinguin a fer-ho (ara cap llei els obliga) demostrarien tarannà democràtic i els parlamentaris invisibles haurien de donar la cara. I el millor de tot, es podria aplicar ja. La que sembla que serà la legislatura del dret a decidir, la de la democràcia amb majúscules, mereix uns diputats a l'alçada.

El PSC, l'autodeterminació i el seu futur: 5 visions

El PSC viu moments convulsos, tant d'estructura interna com del seu posicionament poc clar respecte el dret a decidir. Aquests dies he trobat contribucions ben interessants a la seva manera que us recomano mirar-vos detenidament

Començo pel Josep Ramoneda per la seva contundència venint de qui vé, un intel·lectual considerat proper al PSC. Diu que el partit hauria de defensar l'autodeterminació per tancar aquest front i plantar cara a CiU a l'eix dreta-esquerra. Inusualment dur.

Ignacio Sánchez-Cuenca dona una visió un pèl diferent a eldiario.es. Després de defensar un referèndum d'autodeterminació per sentit democràtic, cap al final aborda el paper que hauria de jugar el PSC. Hauria de dir que sí a la consulta i decidir el seu vot segons que faci l'Estat, és a dir, fent campanya pel sí si el govern central es nega a una reforma federal.

La rèplica li arriba del Jorge Galindo a Politikon. Creu que donant suport al referèndum el PSC ja estaria acceptant que Catalunya té sobirania, i conclou que mentre vulguin ser part del PSOE, els socialistes catalans no poden fer res. Molt recomanable.

Per amanir-ho tot us proposo també llegir el document de l'ala catalanista del partit que pressiona la direcció en favor d'una Catalunya-Estat. Entre els signants, Marina Geli, Antoni Castells, Ernest Maragall o Àngel Ros.

I al diari Ara, el Marc Guinjoan intenta explicar els pobres resultats del partit a les darreres enquestes. Conclou que, o bé hi ha vot ocult o que els socialistes, senzillament ho han fet malament. O les dues coses. Un enfocament amb el qual estic bastant d'acord.

Fotografia: La Vanguardia

Per què no hi haurà un cara a cara Mas vs. Navarro

Molt senzill: perquè Artur Mas no voldrà. No li convè gens: parteix com a gran favorit a les enquestes, Pere Navarro no és rival i un cara a cara el podria revifar. Impossible, per tant, veure aquí un enfrontament televisat Mas vs. Navarro, CiU-PSC, com l'Obama vs. Romney d'aquesta nit als Estats Units. En detall:

- Acceptant el cara a cara, Mas situaria Navarro a la seva alçada. Però no ho està ni per nombre d'escons, ni  per projecció electoral, ni per experiència al primer nivell de la política catalana, ni per presència mediàtica. Donar a Navarro minuts de televisió seria un regal per un candidat desconegut

- Mas no té obra de govern per lluir i Navarro li retreuria les retallades. En canvi, en un debat a 7 el líder de CiU pot portar la discussió al dret a decidir i empènyer contra l'altra banda del quadrilàter al PSC, on l'esperen PP i Ciutadans

- Mas es mou amb comoditat als debats electorals, és àgil i d'idees clares. Navarro no hi té experiència, és assossegat i el seu partit està ofegat en contradiccions. Tot d'avantatges pel president de la Generalitat, sí, però Mas es veuria temptat a esclafar Navarro, i no seria el primer cop que l'espectador sent simpatia i compassió si la derrota frega l'humiliació

- L'última és de manual: al que lidera les enquestes l'interessa evitar relliscades pròpies o cops d'efecte del contrari. Un cara a cara no dona més vots a qui va guanyant i, en canvi, els pot fer perdre. Com menys riscos, millor.

Igualment val la pena mirar-se els Obama vs. Romney. De ben segur que tant CiU com PSC faran el mateix i hi veurem tocs a les seves campanyes.

Fotografia: intocabledigital.cat