Duraré poc seguint la informació del govern català si continuo amb confiances com aquesta.
No sé com s’ho haurà pres el secretari general de la Presidència, però els companys han rigut força pel que volia ser un comentari còmplice i ha quedat, sembla, un pel borde.
Confio que almenys aquesta relliscada descobrirà a alguns un món que no pensaven pogués existir: el de les preguntes en castellà. Se solen fer al final de la roda de premsa i van directes al gra, qui les fa ja sap quina intervenció li interessa a ell o a Madrid.
Perquè aquest és el centre de la qüestió: demanant de repetir en castellà allò que ja s’ha dit en català falsegem la realitat. Si la llengua d’us habitual a la política és el català, hem de permetre que un oient de Santander, Zamora o Guadalajara escolti sempre la veu dels polítics catalans en castellà? Així no és d’estranyar que quan els nostres visitants experimentin una mena de síndrome d’Stendhal a la inversa i s’escandalitzin davant els rètols de les botigues o els senyals del metro.
Demanant que les falses veus en castellà passin a ser el que popularment en diem karaokes, és a dir, doblatge o subtitulat, implica llençar pedres a la meva teulada. Les ràdios tindríem invariablement més feina doblant totes i cadascuna de les veus en català que sonen per la resta d’Espanya.
La solució que veig idònia és també la més utòpica: que el català s’entengui també a la resta d’Espanya. Que tot espanyol arribi a l’edat adulta amb nocions, no demano més, de català, euskara i gallec. Ja no per entendre el que diu l’altre, si no per entendre l’altre, que bona falta ens fa.
