Always look on the bright side of life

Hi ha dies en que hagués estat millor no llevar-se.

A pregonar males notícies un s’hi acostuma, és gairebé com ens defineix el diccionari, però pocs cops toca donar-ne tantes alhora. Retallades de sou als funcionaris; pujades de les taxes universitàries, la benzina, l’aigua i els transports públics; haver de pagar per recepta mèdica...

Aviat esbufegàvem. Va ser tan inesperat i vam quedar tan estupefactes que, mentre queien les mesures, pensàvem més en el volum de feina que se'ns venia a sobre que en la magnitud de la tragèdia per la persona del carrer.

La notícia es feia cada cop més i més grossa. En el meu cas, 5 entrades en directe per les diferents emissores de Ràdio Nacional i una bona pila de fragments de la veu d’Artur Mas a enviar. Després de l'hora i 45 minuts de roda de premsa només hi havia una forma de mirar-se la vida.

Des del terra.

Passat l'huracà, tres reflexions em passaven pel cap:

1. Sent cert que un milió de catalans van avalar amb el seu vot tot un any de retallades, l'anunci de Mas arribava passades les eleccions, quan menys mal pot fer
2. Amb pacte fiscal no caldria retallar, diu Mas com si parlés a la cara a Mariano Rajoy. Però tothom sap que no arribarà ni aquest any, ni el vinent


3. Si el que volia és reduir la pressió a la Sanitat, el president ho va aconseguir instantàniament. La cita al metge que esperava feina mesos saltava pels aires. A la professió és la norma. No es estrany anul·lar la mateixa cita quatre i cinc cops perquè sempre, sempre, hi ha algun tema nou o una última hora per cobrir.

Amb aquest ànim, no era això el que esperava trobar en sortir de Palau.

Encara que, per què no?