Rumore, rumore!

Els últims dos dies, a més d’extenuants per llargs, han estat el regne dels rumors. Vaig a ser un pèl més curós, perquè hi ha una escala a tenir en compte que comença a la mentida i segueix a la intoxicació, passant per l’especulació, el rumor, la certesa, el fet confirmat, el fet confirmat per tres fonts diferents, la notícia i, finalment, la veritat (aquest últim és el salt més gran, tan gran que no sempre s’arriba a fer).

Aconseguir pujar aquesta escala depèn dels contactes i les afinitats personals amb les fonts, però mana, i molt, el mitjà al qual es pertany. Les televisions pràcticament ni se’n preocupen, a les emissores de ràdio els costa iniciar-la, les agències de notícies aconsegueixen arribar als últims graons i la premsa escrita trepitja el penúltim (i de vegades l’últim).

Com que ha acabat la campanya i, per tant, l’era de les informacions fàcils d’obtenir i mastegades pel partit –amb l’agreujant que és el guanyador de les eleccions-, cal buscar-se les garrofes, quelcom difícil per algú com jo, poc acostumat, ho confesso, al periodisme de fonts.

Però els que sí ho estan tampoc ho han tingut fàcil. Ensumàvem una notícia bomba veient com algú no es despenjava del telèfon, fins que a mitja tarda el que semblava confirmat s’ha esvaït; algú altre ha publicat una travessa tan àmplia que perd força; una companya ha vist, desesperada, com els mateixos dirigents que agafaven el mòbil a la primera semblen desapareguts; un altre periodista no n’ha tret res d’un cafè amb un dirigent que hagués estat d’allò més sucós en un altre moment. Tots amics, tots competidors.

Els únics moments de treva, dinant plegats tot recordant anècdotes de la campanya, i amb Joan Laporta. Portava dies fent-se el ronso, li va costar acceptar la invitació d'Artur Mas per reunir-se, però finalment ha trepitjat el Parlament per primera vegada (com a diputat), pel que diuen els companys amb el mateix vestit d’home de la seva època al Barça, deixant-se dir de president per Joan Maria Piqué, cap de premsa de Mas, i ignorant els mitjans.

Teoria: tenir-nos una hora esperant per no dirigir-nos la paraula després és la seva manera de mostrar poder. Veurem si manté aquesta línia quan prengui possessió de l’escó. I si els rumors segueixen regnant en endavant o només ens quedarà al cap una musiqueta...