Els nostres són els temps de la velocitat. Sabem què està passant abans per Twitter que per un butlletí de notícies; el que abans eren moments d’esbarjo ara és temps perdut que cal aprofitar; mirem capítols de sèries de dos i de tres en tres setmanes abans que arribin aquí dels Estats Units: simplement no podem esperar. Són petits exemples dels canvis que internet ha portat a les nostres vides… però no a la vida política.
Sí, és cert que molts diputats tenen perfils a Facebook o Twitter i que (ben pocs) els fan servir (com cal), però no m’explico perquè els usos i regles del debat parlamentari són encara els del segle XX. Perquè han passat 3 setmanes des que Mas guanyar les eleccions amb claredat i encara no governa? Els terminis legals no es poden escurçar?
Encara més: calen discursos eterns, rèpliques i contrarèpliques quan les posicions polítiques són clares i inamovibles abans i tot d’entrar a l’hemicicle? Si els partits creuen que cada minut de televisió és or seran els més rics del desert d’audiència que es trobaran.
Suprimim plens, reduïm temps, sintetitzem idees, concentrem propostes; fomentem els diàlegs i els cos a cos i prestarem més atenció al que passi al Parlament perquè és així com s’entenen parelles, amics, famílies.
Encara més, donem exemple de que es poden trobar solucions als problemes amb diàleg i rapidesa. Si tots els partits es posen d’acord primer per reformar el reglament del Parlament en aquest sentit i després per aprovar una Llei Electoral moderna i àgil, tots hi sortirem guanyant.
Acabo amb una mostra de que els polítics poden ser pesats pel comú dels mortals, però també tenen sentit de l’humor quan volen. Us convido a mirar l’aparador de la seu d’Unió si passeu per la seu de Nàpols, 35. Si no us va bé, aquí va el seu pessebre.
Potser no heu parat atenció a un petit detall a l’esquerra. Tot un líder democristià en actitud ben nadalenca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario