4 motius (i el real) per creure que aquest cop sí hi haurà llei electoral catalana

"Ets més lent que la llei electoral catalana", "ni independents tindrem una llei electoral propia", "ets del sistema alemany o de l'holandès?"... 30 anys de fracassos per aprovar una llei electoral pròpia només es poden prendre amb humor. L'enèsim intent ja és en marxa, i el primer impuls és el de dir, va, prou de prendre'ns el pel i de perdre el temps, però aquest cop podria ser diferent. Per què?

1. Acaba de començar la legislatura. Queden més de 2 anys per a les eleccions municipals. Això dona marge per fer renúncies i decidir sense pensar en quants vots et costarà. Encara més,
2. Com saber si sortiràs perdent quan les enquestes han embogit? CiU es pot permetre el luxe d'enrocar-se un cop més? No està el PSC obligat a fer renúncies per recuperar la centralitat? I calen 90 vots per aprovar la llei, així que ERC i el PP també hi han de jugar, al joc.
3. La crisi, els casos de corrupció i espionatge, o fins i tot l'efecte Grillo obliguen a moure fitxa. La gent no demana una llei electoral, però sí canvis, i que el Parlament faci alguna cosa més que defensar els ocells fringíl·lids.
4. Es pot defensar la consulta com el summum de la democràcia i ser incapaç de decidir com es vota al teu país? Celebrar el referèndum sense tenir llei electoral, encara més, utilitzant l'espanyola, seria, simplement, ridícul.

En realitat, si la llei tira endavant i els diputats l'aproven aquest mateix any serà per simple cansament, per deixar de sentir-se assetjats i encerclats. La llei pot acabar aprovada només per a tancar una via d'aigua i poder respirar tranquils.

Foto: Alejandro Mejía Greene el 10 de febrer de 2007 a San Ángel Inn, Villa Obregón, México DF

La foto política de 2012: la Diada

Pel resum de 2012 que Ràdio 4 emetrà el dia 31, el company Marc Sala m'ha demanat que expliqui breument quina és la foto política de l'any i el perquè. I no admet discussió, qualsevol imatge de la Diada val.

Resulta irònic que la política i els polítics, tant dependents com són de la imatge i que es treuen els ulls per uns minuts de Telenotícies, quedin aquí en un segon terme. Per primer cop en molts anys -i és això el veritablement rellevant- les persones han decidit un canvi de rumb a Catalunya (podríem discutir si manipulades o no).

Aquí teniu el text. Us desitjo un 2013 ple de sorpreses (de les bones).

"La foto política de l'any no és la de cap polític, si no la d'una nena amb els pares i amb una estelada. O la de qualsevol del milió i mig de persones que va sortir al carrer a la manifestació de la Diada.

Tot va canviar des d'aquell 11 de setembre. Artur Mas culminava el seu viratge cap a l'independentisme i al poc convocava eleccions mirant de cavalcar l'onada sobiranista. Les retallades quedaven en un segon terme i des dels Jocs Olímpics que mai no s'havia parlat tant de Catalunya com en aquelles setmanes.

Però la patacada de CiU canviava el mapa polític. ERC és ara decisiva per a la governabilitat del país, el PSC està pitjor que mai, el PP en surt reforçat i irrompen nous actors com Ciutadans o la CUP. I, sobre tot, la política catalana és ara frontista, amb els favorables a la consulta d'una banda i els contraris de l'altra, els que creuen que tot és possible contra els que veuen Catalunya camí de l'abisme. Tot per aquell dia que ho va canviar tot".

FOTO: CÈLIA ATSET pel diari ARA

Per què la Mesa del Parlament és important per a tu

La Mesa del Parlament: sembla que no pintin res, aquests 7 diputats, asseguts hores i hores als plens. Calen una presidenta, 2 vicepresidents i 4 secretaris per regular un debat parlamentari? Probablement no, tret d'algunes excepcions. Però fora de l'hemicicle, la Mesa és important per la teva vida, la meva, la de tots. Per què? Bàsicament, per tres motius:

- Per decidir quan es tramiten les lleis al Parlament. Per les mans d'aquests 7 diputats passen totes les lleis. En aquesta legislatura CiU hi tindrà tres membres (entre d'ells la presidenta, amb vot de qualitat) i ERC un. Per tant, per posar un exemple, el projecte de llei de Consultes del Govern tindrà una catifa vermella a davant per ser tramitada, mentre qui demani, què sé jo, la supressió de la Brigada Mòbil o dels peatges a les autopistes, un referèndum d'autodeterminació (??), o la creació d'una renda bàsica universal, sempre serà l'últim de la cua (si no acaba decaient).

- Pel que cobren, prou diners com per justificar que hi siguem a sobre, ens obliguen a participar en la vida pública. És això:

• Presidenta (Núria de Gispert/CiU): 120.715,39 € bruts
• Vicepresidents (Anna Simó/ERC, Lluís Corominas/CiU): 92.632,29 € bruts
• Secretaris (Miquel Iceta/PSC, Pere Calbó/PPC, Josep Rull/CiU, David Companyon/ICV-EUiA): 75.497,85 € bruts

- Per exemplificar els pitjors vicis dels partits. Qui hauria de formar part de la Mesa? Bons coneixedors del reglament del Parlament prou experimentats per aplicar-lo amb rigor i coherència, amb flexibilitat si cal, però també anant en contra del seu propi partit si l'ocasió ho demana. En canvi, en ocasions els grups adjudiquen un lloc a la Mesa com a premi o per quotes de poder internes: un motiu més per exigir uns partits més transparents i democràtics.

La Mesa és un mirall del Parlament i, en última instància, dels partits i de la societat a què representen. Controlar-la és important per a tu, per a mi, per a tothom.

Dia 12: Atac a la línia de flotació

A cap dels vaixells que surquen les aigües parlamentàries hi cap tanta gent com al creuer de Convergència i Unió. A proa hi van tots els que ja creuen veure sortir d'entre la boira l'illa de l'Estat Propi. Ítaca, si voleu. A popa han corregut a buscar refugi els porucs: no gosen alçar la veu per cridar als de la proa que aturin la marxa, així que només els queda ajuntar-se com desesperats per veure si el pes de la massa frena el vaixell.

El PP potser ataca obertament la proa, però discretament, com el submarí que és -són anys i panys sota la superfície, a estones gairebé en la clandestinitat política-, ja ha llençat més d'un torpede de dubte contra la popa, ben conscient de que és el flanc dèbil de CiU. I allà sobre tot hi ha jubilats, amb una por irracional a perdre l'únic que tenen, la seva pensió, si Artur Mas compleix allò que promet. Un blanc fàcil pel PP, que ha atacat de seguida que ha vist que la popa s'inclinava una mica més que la proa.

Per aturar la fuita no queda una altra que baixar a la sala de màquines, arromangar-se i treure aigua. El dia 11, visitant un casal d'avis a Barcelona. Cap pregunta compromesa, tots convençuts, però no calia escarransar-s'hi gaire, recordem que el missatge de Mas no va dirigit a qui té davant si no als que veuen la tele al sofà. L'esport els interessava molt més, entre els que demanaven pel futur del Barça a una Catalunya independent...

Más vídeos en Antena3

...als que es dedicaven a la diplomàcia del ping pong.

El segon acte arribava el dia 12, a L'Hospitalet, casa meva. Allà, CiU hi treia l'armament pesant: els canapés.

Abans...

...i després.

Sense pietat. Tota acció és poca quan el vaixell corre el risc d'embarrancar.

P.D. Sobre el viatge d'Artur Mas a l'autobús de la premsa, ho explicaran millor els companys aquí o aquí. Només afegir que va saber encaixar les bromes amb sentit de l'humor i va tenir resposta per tot i per tothom. I que no va ballar el "Mas Style", però sí se'n va sortir del repte B que li vam proposar: dir Duran, independència i majoria absoluta a la mateixa frase en ple miting a Lleida. El resultat, aquest:

L'enginy no se li pot negar, però la premsa no renuncia a l'objectiu principal, Mas i el "Mas Style"

Dia 8: Campanya en blanc i negre

S'acaba un miting i tots són corredisses: del públic per anar a sopar, dels operaris per desmontar i recollir tot el material, dels periodistes per arribar a temps als butlletins o els tancaments... Però sempre hi ha un que no es pot permetre tenir pressa, que ha de fer veure que es quedaria allà tota la nit.

Exacte, el candidat. Et fan petons, volen fer-se fotos amb tu, i tu voldries ser a caseta sopant, mirant "Gandia Shore" o Eurovisión per desconnectar, i ets a Vic, en unes salutacions inacabables, però és part de la feina, i més el dia en què fas un miting que val per una campanya. Com ho sé? Quan els periodistes implorem amb la mirada més de 3 cops que pari d'escopir titulars és senyal que l'èpica ens ha desbordat.

Amb una portada, El Mundo a Artur Mas per revifar una campanya ensopida.Tota una oportunitat per convertir un cas personal en un atac contra tota una institució i cridar així a tancar files, l'ells contra nosaltres, l'instint de protegir-se de l'enemic. I la va caçar al vol amb un miting dels que fan època. Per alguns, la denúncia per pressumpta corrupció és la clau de la majoria absoluta de CiU, la Banca Catalana de 2012. No sé si tant, però serà un punt d'inflexió, segur.

Perquè torna la campanya del blanc i negre, del tot o res, amb els desnonaments o la vaga general tapats de nou pel debat nacional. La del be i el mal, el blanc i el negre, Madrid i Catalunya, Rebel·lió i Imperi. El que queda de campanya serà complicat per al company de El Mundo empotrat a la caravana.

P.D.: Unes hores abans, quan l'huracà Mas encara no havia posat potes enlaire la campanya, el candidat venia a veure'ns a Ràdio Nacional. Aquí en teniu el testimoni

P.D. 2: Mentre escrivia el post, de matinada, anava escoltant musiqueta nocturna. La teniu en aquesta playlist d'Spotify

Dia 7: No és el Mas Style

En estat semivegetatiu com em trobo -cap al final d'aquest post entendreu el perquè- només hi caben dues opcions: escriure en plan Hunter S. Thompson, en plan viatge al·lucinant/al·lucinat, o deixar tant com pugui que les imatges parlin per sí soles.

Al matí CiU tornava a mostrar que té guanyades les associacions d'immigrants a Catalunya. I ho feia de la manera més delirant possible.

No hase falta desir nada más.

Bé, sí, dues coses: és un acte molt mediàtic i de color, com diem als mitjans; més discutible és si mostra als immigrants com a ciutadans i no com a ganxos i prou. I que si al hall del CCCB queda alguna cosa de la magnífica actuació de Konono nº1 al Sónar no es va notar. Gens.

Vespre a Terrassa on Josep Rull va merèixer molt clarament la pole dels teloners. Àgil, contundent, amb missatge, comunicatiu... Hi ha qui el veu com el dofí de Mas, i la premsa signaria.

Ve de la JNC, i ja voldria el gruix dels joves nacionalistes tenir la meitat de la seva empenta, o la dels suposats carrosses de Luz de Gas. Aguantaven com uns campions -ells i els periodistes, quins cràpules- quan els cadells de Mas havien dit prou. També van haver d'acceptar la derrota del "Gangnam Style".

Primer intent i primer fracàs. No serà fàcil que el sexy presi balli el "Mas Style", però a 8 dies del final de la campanya tot és possible.

Dit això, a dinar i a dormir, després d'haver ballat de tot i amb 3 horetes de son. Enllitar-me és l'única manera de deixar de pensar en la campanya... tret que s'escoli als meus somnis. Glups.

Dia 5: Dies excepcionals

L'amor... és autèntic o una reacció bioquímica per perllongar l'espècie? Una invenció del romanticisme? Es mata poc al món. Hi ha ara la mateixa violència domèstica ara que fa 100 anys. Per què el públic dels mitings de CiU és tan iaio? Hem de comprar la pilota d'una punyetera vegada. És Oriol Junqueras el líder que Esquerra Republicana necessita? Els iogurts caducats es poden menjar fins a un mes després. Li poden passar més desgràcies a Pere Navarro?

Apassionants debats que no tenen resposta (bé, alguns no admeten discusió) però ajuden a passar les hores mortes al bus. Els revolts cap a La Seu d'Urgell estimulen a xerrar del tortuós camí del PSC cap a una derrota que tothom suposa històrica. La ventada que sacseja l'autobús ens provoca idees esbojarrades, debats encesos en la foscor de l'autopista que ens porta de tornada a una Barcelona en vaga general. Només calen cerveses i una gran bossa de patates fregides segrestada al miting de Tortosa per xerrar sense parar.

Són els millors moments de la campanya, els que es recorden. Allà on Catalunya Ràdio, Onda Cero, Europa Press, Nació Digital o CiU són, simplement, la Carme, la Laura, la Maria, el Quico, l'Olga. Només persones.

Viatgem per Catalunya d'incògnit, dins aquest autobús de marca blanca, sense rotular amb el careto del candidat i mig buit des del primer dia de campanya. Ben junts a darrera, com cercant l'escalfor que hem deixat a casa, la de la parella, els fills, la rutina, la roba per rentar, la sèrie americana piratejada del vespre i el sopar fred al sofà. Vides gens excepcionals en dies excepcionals, escoltant un candidat què, cada nit, reclama una majoria excepcional en un moment excepcional.

Durant 15 dies només ens tenim els uns als altres. No és poca cosa.

Ah, sí, en Mas demana als ministres del PP que desembarquen a la campanya que tractin els catalans amb educació i s'espolsa les culpes per les retallades a poques hores de la vaga general. Però en la memòria quedarà el fred del Pirineu, el trinxat de La Seu o els macarrons de Tortosa, les intimitats explicades al company de seient, la vida de veritat.

Dia 3: Sempre connectats

Entre el periodista més gran i el més jove de la caravana de CiU hi ha 30 anys de diferència. Si el gran fa anys volia localitzar com fos un personatge havia de trucar a casa seva i creuar els dits per trobar-hi algú. L'alternativa, muntar guàrdia al portal. Les cròniques de ràdio, amb casetillo i cabina telefònica. El jove en té prou amb un whatsapp (podria no trobar resposta, hi ha coses que no canvien) i envia les cròniques per mail en mp3.

Whatsapp, Twitter/Plume, Facebook, Instagram, Foursquare, Google Maps, Evernote, Blogger, Flickr, Google +, Feedly, Klout, About.me, YouTube, Spotify... són les xarxes socials o aplicacions mòbils que utilitzo durant aquesta campanya. Explicar-me a la ràdio ja se'm queda inevitablement curt, totes són petites peces que conformen el mosaïc de la meva experiència en campanya.

El whatsapp, essencial per superar el tedi que provoquen els teloners dels mitings, com el d'Artur Mas al Joviat de Manresa, un acte apagat, amb l'speaker a 33 en comptes de a 45 revolucions i un públic a mig gas, destrempat. I el candidat, molt per sota del que pot donar de sí.

Instagram per fotografiar la intensa concentració de la feina,

els moments de distensió,

els viatges en autobús,

YouTube per animar amb The Flaming Lips els viatges de capital a capital.

Foursquare per seguir els nostres itineraris all around Catalonia...

Twitter per fer el minut a minut de mitings vibrants com el de la tarda a Sabadell, plaça forta socialista en què la CiU de l'estat propi omple pavellons de gom a gom i s'entrega als seus líders. Per narrar com Lluís Recoder comença embestint, sabent que disposa de tan poc temps que ha de donar-ho tot; o com Mas certifica que el seu rival no és Navarro, ni Sánchez-Camacho, si no Rajoy. A uns, els ignora, a l'altre, el desafia. O per seguir els companys d'altres caravanes.

I Spotify per fer una llista amb les cançons que no ens marxen del cap aquests dies de campanya, o que sonen als mitings... Bé, això no ho havia fet fins avui, però aquí la teniu, oberta per qualsevol periodista caravanero que vulgui contribuir-hi. Compartim, col·laborem, connectem.

Dia 1: De vacances low cost

Ja sóc de vacances.

Durant els propers 15 dies fugiré de la rutina i dels maldecaps del dia a dia per viatjar amb una colla d'amics, coneixeré indrets nous, em convidaran a sopar, faré moltes fotos, riuré... Només que una campanya no és ben bé això. I si és la tercera en 3 anys i a més és low cost, encara menys.

Ningú som els de 2010, la il·lusió és ara cansament, de periodistes i de polítics. 2 anys de dura crisi, de retallades, hagin estat obligades o ideològiques, i 2 mesos de feina intensíssima des que a la Diada tot va canviar passen ara factura.

Del low cost, econòmic i ideològic, aquí en teniu un exemple.

A 2010 Artur Mas visitava entitats, espais de creació, empreses, per parlar de creació d'ocupació, de reducció del fracàs escolar, d'aposta per la innovació. A 2012 el programa es presenta, sencer, a la seu del partit, amb l'excusa de l'estalvi, i el focus, almenys dels primers dies, serà només un: consulta, dret a decidir, estat propi.

Traslladat als mitings, el panorama periodísticament parlant no és precissament engrescador. L'ànsia de CiU per assolir una majoria absoluta que tenen a tocar fa que el discurs, dels teloners i del candidat, fos monotemàtic a Reus i pugui continuar igual a La Seu d'Urgell, Manresa, Figueres, Tortosa... I per pur avorriment és difícil resistir a la temptació de comprar allò novedós tot i saber que és el missatge que el partit vol transmetre.

Dos motius per l'esperança. El primer, que en 24 hores Artur Mas encara no ha fet servir cap metàfora marinera. De moment li ha guanyat la partida el candidat per Tarragona, Albert Batet, que tira de castells i pinyes per demanar que tothom voti per donar la majoria absoluta a CiU. Entrega no li manca, només que puleixi i escurci una mica la comparativa pot arrassar l'última setmana entre la parròquia nacionalista.

El segon, que ja de matinada pràcticament no havíem sortir de l'autocar i ja estàvem fent uns gintonics. Això sí que són vacances de veritat.

Incògnites d'unes eleccions: Segona Força

CiU guanyarà les eleccions. El PSC s'estimbarà. Ara bé, quina serà la segona força al Parlament? A qui li tocarà fer de contrapès (o de crossa) d'Artur Mas en una legislatura que es preveu històrica? Les enquestes donen opcions reals al mateix PSC, al PPC i a ERC. Què en pensen 3 periodistes?

Carme Clèries
Tota una institució a l'àrea de Política de Catalunya Ràdio

El PSC. Malgrat tot crec que el PSC es mantindrà com a segona força política a Catalunya, molt a tocar del PP i d’ERC. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, el CEO, els relegava a la quarta posició, però és cert que molta gent no tenia el seu vot decidit o simplement no el va revelar, si els sumem, més d'un 45 per cent dels enquestats. Darrera d’aquest percentatge s’amaga tradicionalment molt vot ocult que va a parar al PP però sembla lògic pensar que els socialistes catalans se n’enduran una part. Queda també tota una campanya electoral per davant i de com l’enfoquin en dependrà també, en bona mesura, crec jo, els resultats finals.

Pol Foradada
Si algo pasa, en Pol ho explica a la Cadena SER

El PSC. En tindrà prou amb treure 20 diputats per mantenir-se com a segona força. I jo sóc dels que creu que no baixarà tant com diuen les enquestes; el PSC ja té vot ocult a Catalunya i per poc que faci el candidat d'aquí al 25N ja serà més que fins ara. Apart, al PP reconeixen -en privat- que signarien mantenir els 18 diputats que van obtenir fa 2 anys (a les seves enquestes internes, aquest és el millor resultat que els surt). Per tant, malgrat el mal moment que viuen els socialistes, crec que seguiran una altra legislatura com a segona força, això sí, més a prop que mai de la tercera i de la quarta.

Marc Martínez Amat
És el cap de Política de RAC1

El PSC. Probablement aquestes siguin les eleccions en què més costi fer pronòstics, tenint en compte el terrabastall polític que ha provocat la manifestació de la Diada i les reaccions de Barcelona i Madrid, que converteixen el 25-N en una convocatòria excepcional. El PSC, malgrat que les eleccions l'han agafat a contrapeu, amb un lideratge poc consolidat i dificultats per engrescar els votants, té un nivell d'implantació molt important en el país, i està en condicions, per poc que aconsegueixi mobilitzar els seus, de mantenir la segona plaça, i aguantar per sobre dels 20 escons.

Perdre la segona posició no dependria tant del paper del PP i d'ERC sinó del demèrit dels socialistes. I això no podrà evitar que hagin de fer una profunda reflexió dels motius pels quals el 25-N poden empitjorar els pitjors resultats de la història, que va treure José Montilla el 2010.

En conclusió: no queda clar si CiU aconseguirà la majoria absoluta, només que ho tindrà difícil; el PSC patirà una davallada històrica, segur; però mantindrà la segona posició, tot i que a molta distància. Fins aquí els vaticinis, arriba la campanya i comença el camí cap a les certeses.

Torna l'enigma de les banderes

On és la diferència?: A l'esquerra, Artur Mas presentant el programa de CiU pel 25N. A la dreta, Mas a la precampanya de 2010.

Bingo! En 2 anys han caigut 6 senyeres i han entrat en joc 2 banderes europees. A 2010 les 9 senyeres van tenir entretinguts periodistes i cabalistes durant setmanes. Encara ara sospito que només pretenien que, a la tele, el candidat sempre tingués de fons almenys una senyera, per allò de l'aire presidencial. L'entorn del candidat va mantenir el misteri per a que se'n parlés i ho va aconseguir.

Ara ens trobem amb un 3+2. Com ho interpreteu?

Méndez o per què no dir independència

Us presento Carlos Saúl Méndez.

President de l'Argentina del 1989 al 1999 amb el Partit JusticOH WAIT!! No has escrit correctament el nom, direu, i és cert. No és que estigui dislèxic, és que no m'atreveixo. A banda del seu ampli currículum, Méndez era un malestruc: un gafe, vaja. Milions d'argentins no gosaven pronunciar o escriure el seu nom, i motius no els faltaven. Accidents d'avió, infarts, ratxes interminables de derrotes...

CiU evita la paraula independència com com qui evita passar sota l'escala o sortir de casa un dimarts 13, com si pronunciar-la fes entrar els tancs per la Diagonal o desencadenar un 6 d'octubre. No només hi ha la superstició: Duran i Lleida no la diu senzillament perquè no hi creu, i Artur Mas l'esquiva per no espantar l'empresari o el botiguer que vota CiU. Però, i la batalla semàntica?

Dir independència ha estat durant dècades dir Esquerra Republicana, i desterrar la paraula del llenguatge polític és arraconar Esquerra. Independència és minoria republicana, Estat Propi és majoria transversal (l'ANC ja ha pujat al carro). Independència = marginalitat, radicalitat; Estat Propi = centre polític, seny. Independència és tan segle XX... fins i tot XIX; allò modern és l'Estat Propi dins Europa.

Estat Propi (o estructures d'Estat) és un eufemisme, sí, però espanta menys als porucs, i et situa al centre de la política catalana, amb el bonus d'empènyer Esquerra a un simple paper de comparsa. I, es clar, tranquilitza els superticiosos. Molt hàbil, però què es podia esperar dels creadors de "pacte fiscal", el trending topic de la política catalana els 2 últims anys?

Per cert, ho sé, corregint el nom potser em cauria alguna visiteta de l'Argentina, però seguiré escrivint Méndez. Porque no creo en las meigas, pero haberlas haylas...

Incògnites d'unes eleccions: CiU

En les setmanes que queden fins la campanya electoral abordarem les grans incògnites que es resoldran el 25 de novembre a través de les opinions de periodistes que la seguiran. La primera és: obtindrà CiU la majoria absoluta?

Francesc Alguacil

Enganxat al seu portàtil explica allò que veu per l'e-notícies.

NO. CiU no guanyarà per majoria absoluta perquè és el partit que capitalitza el vot del seny i la societat catalana actual està massa arrauxada. Mas rebaixarà el to independentista durant la campanya. Auguro un increment dels partits amb poca representació, que esgarraparan electorat cansat de CiU, PSC i PP.

Laura Lorenzo

Són anys i panys seguint CiU des dels micròfons d'Onda Cero.

NO. Un mes abans ningú hauria dit que un milió i mig de persones sortirien al carrer a la Diada, però s'intuïa una manifestació massiva. La situació ara és similar. És més que possible que el 25 de novembre hi hagi molta participació i tot apunta a que CiU tindrà un molt bon resultat. Però és qüestió de matemàtiques, per a que uns pugin, uns altres han de baixar. I els 6 diputats que li falten a CiU per a la majoria absoluta són massa tenint en compte que al 2010 ja van tenir un gran resultat. Fregaran l'absoluta, però no l'aconseguiran.

Roger Mateos
Pocs periodistes coneixen millor CiU. En parla a l'agència EFE.

SÍ. Perquè acostumo a ser l'últim classificat en les porres electorals i aquest cop posaré que CiU es queda en 66 diputats. I perquè a darrera hora Mas xuclarà vot útil sobiranista que pot donar-li l'impuls definitiu. I perquè, a poc que s'hi esforcin, grans personalitats de la política espanyola acabaran d'escalfar l'ambient, sembrant la campanya de mines, provocant nous xocs amb el Govern, i CiU probablement ho sabrà aprofitar en benefici propi.

Quico Sallés
No se'n perd una des de Nació Digital. L'última, les eleccions a Euskadi.

SÍ. És factible si la participació és molt elevada. Per càlculs d'Hondt, una gran mobilització electoral sempre prima al partit gran. Per altra banda, CiU hauria de tenir molta destresa per mantenir la tensió electoral de les darreres setmanes sense caure en l'esgotament, un risc inherent a tot discurs monotemàtic. Si el debat polític independentista es manté esverat es produiria l'efecte esquizofrènic de l'eufòria, com quan una gran massa social es mobilitza a favor d'un determinat equip de futbol o jugador perquè ostenta el paper de favorit amb certa pàtina d'èpica. Sinó recordeu qui va guanyar la primera edició d'Operación Triunfo...

Un bon complement d'aquestes opinions és aquest article de l'Edgar Rovira al Cercle Gerrymandering. Afirma que CiU ha sabut bascular cap al centre polític, que a Catalunya voldria dir més catalanisme i més centre-esquerra.

Properament, viurà el PSC una davallada històrica?

El PSC, l'autodeterminació i el seu futur: 5 visions

El PSC viu moments convulsos, tant d'estructura interna com del seu posicionament poc clar respecte el dret a decidir. Aquests dies he trobat contribucions ben interessants a la seva manera que us recomano mirar-vos detenidament

Començo pel Josep Ramoneda per la seva contundència venint de qui vé, un intel·lectual considerat proper al PSC. Diu que el partit hauria de defensar l'autodeterminació per tancar aquest front i plantar cara a CiU a l'eix dreta-esquerra. Inusualment dur.

Ignacio Sánchez-Cuenca dona una visió un pèl diferent a eldiario.es. Després de defensar un referèndum d'autodeterminació per sentit democràtic, cap al final aborda el paper que hauria de jugar el PSC. Hauria de dir que sí a la consulta i decidir el seu vot segons que faci l'Estat, és a dir, fent campanya pel sí si el govern central es nega a una reforma federal.

La rèplica li arriba del Jorge Galindo a Politikon. Creu que donant suport al referèndum el PSC ja estaria acceptant que Catalunya té sobirania, i conclou que mentre vulguin ser part del PSOE, els socialistes catalans no poden fer res. Molt recomanable.

Per amanir-ho tot us proposo també llegir el document de l'ala catalanista del partit que pressiona la direcció en favor d'una Catalunya-Estat. Entre els signants, Marina Geli, Antoni Castells, Ernest Maragall o Àngel Ros.

I al diari Ara, el Marc Guinjoan intenta explicar els pobres resultats del partit a les darreres enquestes. Conclou que, o bé hi ha vot ocult o que els socialistes, senzillament ho han fet malament. O les dues coses. Un enfocament amb el qual estic bastant d'acord.

Fotografia: La Vanguardia

Per què no hi haurà un cara a cara Mas vs. Navarro

Molt senzill: perquè Artur Mas no voldrà. No li convè gens: parteix com a gran favorit a les enquestes, Pere Navarro no és rival i un cara a cara el podria revifar. Impossible, per tant, veure aquí un enfrontament televisat Mas vs. Navarro, CiU-PSC, com l'Obama vs. Romney d'aquesta nit als Estats Units. En detall:

- Acceptant el cara a cara, Mas situaria Navarro a la seva alçada. Però no ho està ni per nombre d'escons, ni  per projecció electoral, ni per experiència al primer nivell de la política catalana, ni per presència mediàtica. Donar a Navarro minuts de televisió seria un regal per un candidat desconegut

- Mas no té obra de govern per lluir i Navarro li retreuria les retallades. En canvi, en un debat a 7 el líder de CiU pot portar la discussió al dret a decidir i empènyer contra l'altra banda del quadrilàter al PSC, on l'esperen PP i Ciutadans

- Mas es mou amb comoditat als debats electorals, és àgil i d'idees clares. Navarro no hi té experiència, és assossegat i el seu partit està ofegat en contradiccions. Tot d'avantatges pel president de la Generalitat, sí, però Mas es veuria temptat a esclafar Navarro, i no seria el primer cop que l'espectador sent simpatia i compassió si la derrota frega l'humiliació

- L'última és de manual: al que lidera les enquestes l'interessa evitar relliscades pròpies o cops d'efecte del contrari. Un cara a cara no dona més vots a qui va guanyant i, en canvi, els pot fer perdre. Com menys riscos, millor.

Igualment val la pena mirar-se els Obama vs. Romney. De ben segur que tant CiU com PSC faran el mateix i hi veurem tocs a les seves campanyes.

Fotografia: intocabledigital.cat

La Pantoja al Majestic

A la meva facultat de Periodisme, que hi havia al centre? El bar. Ni l’hemeroteca, ni les aules, ni els estudis de ràdio o tele. Tota una carrera amb la veritat davant dels morros -la noticia és al bar- per entendre’l més d’una dècada després. Però més val tard que mai.

Alícia Sánchez-Camacho i Andreu Mas-Colell no hi van gairebé mai, al bar. Per separat, vull dir. Que hi fossin junts l’endemà de l’acord CiU – PP per tirar endavant els pressupostos de 2012 era garantia de Telenotícies (al minut 11'37") i de periodistes com jo assegurant-se que no en sortirien sense dir el què.

No hi havia tovallons a taula, i sense tovallons no hi ha acords. En podia donar fe Slobodan Milosevic, que va repartir Bòsnia entre serbis i croats en un tovalló. O Leo Messi en fitxar pel Barça.

Sense tovallons i, per tant, sense acords, que hi havia al bar del Parlament? Un moment pantojil o un moment Majestic (en dues agudes definicions de companys periodistes)? En un àmbit tan poc donat a la frivolitat, què hi ha més semblant a la faràndula que una reunió d’alt nivell a la vista de tothom? Què és el núvol de periodistes que s'esperava a la sortida per metrallar preguntes si no un photocall improvisat?


Tot plegat és poc seriós, no ajuda gens a prestigiar la política, la reunió buscava la imatge i, de resultats tangibles, segurament ben pocs. Ara bé, prou gris és la política, així que agraeixo petits moments de crònica rosa. Que cadascú trii entre el "Lecturas" o el "Cuore".


P.D.: La foto de la reunió pantojil/Majestic pertany a Quim Bertomeu. Gràcies, amic

Dia d'Eleccions: Esperar, al·lucinar, oblidar

Un milió de vots, 16 diputats, el PSC derrotat, el tsunami popular frenat a l'Ebre, tres de tres, bla, bla, bla... Això ja és Història, i per bé o per mal tots hi hem contribuit una mica. Clar que no pensàvem així només unes hores abans...

Quan arribàvem ben destrempats al saló Mediterráneo a preparar-nos per la nit electoral. Quan l'espai reservat per la multitud semblava la grada d'un partit de regional. Quan, a l'espai de la premsa, les safates oblidaven en 42 segons exactes que algun cop havien transportat 30 entrepanets. Quan els periodistes patien més perque s'acabés la cervesa que per un resultat cantat. Quan, enlluernats per l'escombrada del PP, els programes especials fets a Madrid oblidaven que existien CiU a l'hotel Majestic.

Una victòria com la de CiU era poc menys que impensable. De manera que la premsa va començar la nit amb la crònica ja escrita, la va continuar havent de refer-la a correcuita mentre l'escrutini avançava sense canvis i la va tancar bevent per oblidar.

Qui més qui menys en tenia, de motius. Als empleats de mitjans públics els tocava cervesa per preparar l'aterratge de nous caps, i qui sap si la desaparició. Als privats els corresponien molts gin-tonics per superar la sequera que els espera si els que venen han de pagar favors als seus mitjans afins. Tots enteniem que una majoria absoluta garanteix 4 anys d'avorriment.

A les 4 de la matinada, la premsa que s'aguantava dreta a l'Snooker cantava amb totes les forces com si el demà no existís, brindava per una professió que s'estima, oblidava que s'acosten dies difícils.

Dia 11: Incursió fora del món bombolla

Vull demostrar que vivim en una bombolla, i ho faré amb un treball de camp gens representatiu, però fet amb molt d’amor.

Dilluns, 08.15 del matí, agafo el metro a Sagrada Família en direcció a Paral·lel (línia 2, la lila, per entendre’ns).

Persones al vagó: 70

Lectures: Quatre amb el “20 minutos”, una amb “El País”, dues amb “El Periódico”. Tres amb llibres: Federico Moccia, Khaled Hosseini, Stieg Larsson. Una (estiro el coll) mirant els titulars de l’Ara al mòbil. Una altra cantussejant “M.A.G.I.C.” (aquest sóc jo. Em posa de molt bon humor)

El mateix dilluns, 08.40, a Paral·lel en direcció a Zona Universitària (línia 3, la verda)

Persones al vagó: 54, la majoria joves

Lectures: cap diari. 10 persones amb telèfons mòbils o portàtils, sembla que escoltant música o xatejant. 1 endormiscada. 1 amb un llibre que no aconsegueixo distingir, així que me l’invento: qualsevol de Cormac McCarthy. Un que cantusseja (encara de bon humor).

Diuen que l’abstenció serà elevada. M’ho crec, i encara més trobant-me això pel carrer.

Però per que no sigui dit, 4 ratlles de l’esclatant miting de la nit a Terrassa. Josep Rull, sempre encantador amb els periodistes, va saber encendre els 750 fidels a l'auditori: “si aconseguim 27 diputats, res de pacte fiscal, l’estat propi!”. Els 750 fidels rugien.

Duran se’n sortia com podia: sí al referèndum d’autodeterminació, però votant per la confederació ibèrica. Com que jo ja he fet feina, ara us toca a vosaltres: sortiu al carrer a trobar partidaris (1 minipunt) i/o persones que sàpiguen de què parlava. Prometo convidar-vos a un berenar com Déu mana.

Dia 10: Me, myself and I

Per ser la primera foto meva que penjo al blog, trobo que el retratista m’ha deixat prou bé. Sí, sóc el de les ulleres. Exacte, el calb, el que es mira la porra. No, el de blanc no, coi, el del jersei fosc! Ni sóc en Duran ni ho pretenc: ell candidat, jo periodista. Cadascú a la seva trinxera (la de l'esquerra tampoc no sóc jo, és la Maria)

Ganes de que el candidat pugés al McBus, ben poques. Si a un candidat distant li sumem l’experiència de l’any passat...  Perdó, en que estaria pensant... aquesta!

Aquest cop havia decidit no emprenyar-me però, com es veu a la foto, em va tocar la loteria per partida doble: per tenir el candidat assegut al costat (tinc testimonis de que va ser així i no a l’inrevés) i per sortir a teles de tot el planeta amb un diari a la ma. Com en els millors segrestos, la meva família ja en té proves. Continuo viu.

Com va anar? Resumint, hi ha dos tipus de polítics: els encantats de barrejar-se amb periodistes i els que els veuen com un mal menor. D’aquests, podríem establir una gradació, dels que més ho dissimulen als que menys.

Fos pel cansament, per l’afonia o simplement per considerar la seva visita un tràmit, Duran i Lleida no es va molestar en dissimular: costava d’arrencar-li les paraules. Sobre el contingut, en Roger l’explica millor que jo.

L’afonia hi era. En tancar el miting, Duran va recórrer molt, molt a poc a poc el camí que va dels galls puntuals al discurs-gall. Si ahir hi havia algun indecís a Reus, votarà CiU per llàstima. Els altres ja ho ténen clar. El candidat et demana que t’hi casis el diumenge, 20 de novembre, i tu només has de dir “si, vull”. En acabat, al pis de baix s’hi podia trobar tot el necessari per un dia tan especial.

P.D. L'endemà del cara a cara (això és, dilluns 7 si no feu campanya, en el Pleistocè si en feu, el temps és relatiu) vaig participar en una interessant tertúlia a Ràdio 4 sobre el debat. Si us interessa, la podeu escoltar aquí a sota (a partir del minut 11'37")

Dia 9: 10 coses a fer a Mataró quan hi ha teloners

El que explico a la ràdio de la campanya de CiU no pot durar per llei més de 1 minut 50 segons. Tenim el missatge del candidat tan clar que ja l’escoltem a mitges, així que imagineu els teloners: o la diuen grossa o no hi ha espai per a ells.

Quines 10 opcions tenim en aquests (llargs com un dia sense pa) minuts d’espera? Les he vistes fer totes, així que podeu triar.

1. Tuitejar, parlar pel WhatsApp, recòrrer al xat del Facebook. O l'opció vintage...
2. Comentar la jugada amb els companys. Mirar-nos i bufar de desesperació 
3. Mirar com el candidat fa ganyotes o es puja els mitjons a les fotos descartades pels periodistes gràfics
4. Llegir un llibre. Serveix Patrick Süskind: curtet però intens (com tots, aquest és un cas real)

     5.  Fer un mos. Amb una barreta de cereals com aquesta n’hi ha prou

     6.   Mirar la Història en directe. Per exemple, seguir la dimissió de Berlusconi a la Corriere della Sera TV

     7.   Riure de companys que badallen o, per què no, s’adormen uns segons. La campanya fa estralls

     8.   Cercar a youtube sintonies de sèries que ens han marcat. S'admeten crítiques

     9.   Reorganitzar el correu electrònic, entrar previsions... Només apte per periodistes motivats i responsables

     10. Escriure aquesta entrada del blog