Dia 7: No és el Mas Style

En estat semivegetatiu com em trobo -cap al final d'aquest post entendreu el perquè- només hi caben dues opcions: escriure en plan Hunter S. Thompson, en plan viatge al·lucinant/al·lucinat, o deixar tant com pugui que les imatges parlin per sí soles.

Al matí CiU tornava a mostrar que té guanyades les associacions d'immigrants a Catalunya. I ho feia de la manera més delirant possible.

No hase falta desir nada más.

Bé, sí, dues coses: és un acte molt mediàtic i de color, com diem als mitjans; més discutible és si mostra als immigrants com a ciutadans i no com a ganxos i prou. I que si al hall del CCCB queda alguna cosa de la magnífica actuació de Konono nº1 al Sónar no es va notar. Gens.

Vespre a Terrassa on Josep Rull va merèixer molt clarament la pole dels teloners. Àgil, contundent, amb missatge, comunicatiu... Hi ha qui el veu com el dofí de Mas, i la premsa signaria.

Ve de la JNC, i ja voldria el gruix dels joves nacionalistes tenir la meitat de la seva empenta, o la dels suposats carrosses de Luz de Gas. Aguantaven com uns campions -ells i els periodistes, quins cràpules- quan els cadells de Mas havien dit prou. També van haver d'acceptar la derrota del "Gangnam Style".

Primer intent i primer fracàs. No serà fàcil que el sexy presi balli el "Mas Style", però a 8 dies del final de la campanya tot és possible.

Dit això, a dinar i a dormir, després d'haver ballat de tot i amb 3 horetes de son. Enllitar-me és l'única manera de deixar de pensar en la campanya... tret que s'escoli als meus somnis. Glups.