Regateig en curt

Artur Mas promet en campanya que en el primer ple de la legislatura el Parlament aprovarà aquesta declaració reivindicant el dret a decidir; els equilibris amb la Unió de Duran i Lleida no permeten anar gaire més enllà. Fa pocs dies Esquerra Republicana arrossega a CiU a aquesta altra declaració de sobirania pràcticament calcada en allò essencial tret d'un detall: aposta per constituir Catalunya en un nou estat a Europa.

Per què dir des del minut 0 el resultat que desitges quan el referèndum d'autodeterminació (se suposa que a 2014) ni tan sols s'ha començat a muntar? El mateix any el Brasil organitzarà el Mundial de futbol i el vol guanyar, i és lícit però, per vèncer, els brasilers l'han de poder celebrar, trobar inversors, reformar estadis, preparar-se per l'allau de visitants... Quan tot estigui a punt, la canarinha ja posarà la seva a la gespa per guanyar-lo.

És legítim que ERC vulgui donar gas al procés, no pactar exactament la mateixa declaració de Mas en campanya i posar en evidència als ambigus, al PSC i Unió. Junqueras vol marcar un gol a un Duran debilitat pel cas Pallerols i empènyer als socialistes al bloc del No, expulsar-los de l'espai de l'esquerra catalanista i prendre el seu lloc, poder dir: PSC=PSOE.

Però el moment demana deixar de banda el regateig en curt i pensar en organitzar el Mundial, la consulta, amb tantes complicitats com sigui possible. Apostant, de moment, només pel dret a decidir, que sumarà més, marcarà igualment el camí i prou impacte tindrà a Espanya. Un Parlament avalant un referèndum amb 107 vots de 135 (87 sís i 20 abstencions del PSC) enviaria un missatge demolidor a l'Estat: Catalunya vol decidir què vol ser. Ah, i als socialistes i a Duran, un referèndum d'autodeterminació els afavoreix o els afebleix?

FOTO: Partido de Futbol del equipo Big Ben de Vigo, por pablokdc

La foto política de 2012: la Diada

Pel resum de 2012 que Ràdio 4 emetrà el dia 31, el company Marc Sala m'ha demanat que expliqui breument quina és la foto política de l'any i el perquè. I no admet discussió, qualsevol imatge de la Diada val.

Resulta irònic que la política i els polítics, tant dependents com són de la imatge i que es treuen els ulls per uns minuts de Telenotícies, quedin aquí en un segon terme. Per primer cop en molts anys -i és això el veritablement rellevant- les persones han decidit un canvi de rumb a Catalunya (podríem discutir si manipulades o no).

Aquí teniu el text. Us desitjo un 2013 ple de sorpreses (de les bones).

"La foto política de l'any no és la de cap polític, si no la d'una nena amb els pares i amb una estelada. O la de qualsevol del milió i mig de persones que va sortir al carrer a la manifestació de la Diada.

Tot va canviar des d'aquell 11 de setembre. Artur Mas culminava el seu viratge cap a l'independentisme i al poc convocava eleccions mirant de cavalcar l'onada sobiranista. Les retallades quedaven en un segon terme i des dels Jocs Olímpics que mai no s'havia parlat tant de Catalunya com en aquelles setmanes.

Però la patacada de CiU canviava el mapa polític. ERC és ara decisiva per a la governabilitat del país, el PSC està pitjor que mai, el PP en surt reforçat i irrompen nous actors com Ciutadans o la CUP. I, sobre tot, la política catalana és ara frontista, amb els favorables a la consulta d'una banda i els contraris de l'altra, els que creuen que tot és possible contra els que veuen Catalunya camí de l'abisme. Tot per aquell dia que ho va canviar tot".

FOTO: CÈLIA ATSET pel diari ARA

Per què la Mesa del Parlament és important per a tu

La Mesa del Parlament: sembla que no pintin res, aquests 7 diputats, asseguts hores i hores als plens. Calen una presidenta, 2 vicepresidents i 4 secretaris per regular un debat parlamentari? Probablement no, tret d'algunes excepcions. Però fora de l'hemicicle, la Mesa és important per la teva vida, la meva, la de tots. Per què? Bàsicament, per tres motius:

- Per decidir quan es tramiten les lleis al Parlament. Per les mans d'aquests 7 diputats passen totes les lleis. En aquesta legislatura CiU hi tindrà tres membres (entre d'ells la presidenta, amb vot de qualitat) i ERC un. Per tant, per posar un exemple, el projecte de llei de Consultes del Govern tindrà una catifa vermella a davant per ser tramitada, mentre qui demani, què sé jo, la supressió de la Brigada Mòbil o dels peatges a les autopistes, un referèndum d'autodeterminació (??), o la creació d'una renda bàsica universal, sempre serà l'últim de la cua (si no acaba decaient).

- Pel que cobren, prou diners com per justificar que hi siguem a sobre, ens obliguen a participar en la vida pública. És això:

• Presidenta (Núria de Gispert/CiU): 120.715,39 € bruts
• Vicepresidents (Anna Simó/ERC, Lluís Corominas/CiU): 92.632,29 € bruts
• Secretaris (Miquel Iceta/PSC, Pere Calbó/PPC, Josep Rull/CiU, David Companyon/ICV-EUiA): 75.497,85 € bruts

- Per exemplificar els pitjors vicis dels partits. Qui hauria de formar part de la Mesa? Bons coneixedors del reglament del Parlament prou experimentats per aplicar-lo amb rigor i coherència, amb flexibilitat si cal, però també anant en contra del seu propi partit si l'ocasió ho demana. En canvi, en ocasions els grups adjudiquen un lloc a la Mesa com a premi o per quotes de poder internes: un motiu més per exigir uns partits més transparents i democràtics.

La Mesa és un mirall del Parlament i, en última instància, dels partits i de la societat a què representen. Controlar-la és important per a tu, per a mi, per a tothom.

5 motius pels quals la cimera educativa contra Wert no va enlloc

Artur Mas, Oriol Junqueras, Pere Navarro, Joan Herrera i la permanent del Consell Escolar de Catalunya seuen a una mateixa taula per respondre a la llei Wert i l'amenaça que suposa pel model d'immersió lingüística. Però la trobada és realment necessària? Crec que no per 5 motius.

1. No farà canviar de parer al PP. Només en sortirà una declaració conjunta de Govern, ERC, PSC i ICV. Tot plegat molt simbòlic però ben inútil: demostra que, políticament, a la pràctica, Catalunya no pot fer res per evitar la llei. O és que si pogués no ho hauria fet? Amagar amb desobeir Wert o amenaçar amb un recurs al Constitucional és com si una formiga fes pessigolles a un elefant.
2. La resposta catalana ja s'ha produit. Va ser la manifestació de Som Escola. Arribats a aquest punt de la crisi, amb majoria absoluta del PP al Congrés, CiU noquejada després del 25N i una Generalitat lligada de peus i mans pels deutes, a Mariano Rajoy només se'l pot inquietar des del carrer.
3. Emprenya a la CUP. Evitar convidar-la perquè encara no és al Parlament (i tampoc cridar a Solidaritat, que encara hi seria) o perquè no se sap què pensa de la immersió lingüística és, senzillament, un error.
4. L'autèntica amenaça per a Wert ve del PP. Alícia Sánchez-Camacho es reuneix amb el ministre per renyar-lo i el torito bravo no cau precissament simpàtic a la cúpula del partit. Si Wert marxés, la llei seria paper mullat.
5. Oblida la qualitat a l'ensenyament. El català no sobreviurà si no és llengua vehicular a l'escola, però quedarà tocat si s'ensenya en precari i amb retallades. Si obvia aquesta qüestió crucial, la cimera quedarà coixa.

Les cimeres dels últims temps a Catalunya han servit de ben poca cosa i aquesta no serà una excepció.

Dia 5: Dies excepcionals

L'amor... és autèntic o una reacció bioquímica per perllongar l'espècie? Una invenció del romanticisme? Es mata poc al món. Hi ha ara la mateixa violència domèstica ara que fa 100 anys. Per què el públic dels mitings de CiU és tan iaio? Hem de comprar la pilota d'una punyetera vegada. És Oriol Junqueras el líder que Esquerra Republicana necessita? Els iogurts caducats es poden menjar fins a un mes després. Li poden passar més desgràcies a Pere Navarro?

Apassionants debats que no tenen resposta (bé, alguns no admeten discusió) però ajuden a passar les hores mortes al bus. Els revolts cap a La Seu d'Urgell estimulen a xerrar del tortuós camí del PSC cap a una derrota que tothom suposa històrica. La ventada que sacseja l'autobús ens provoca idees esbojarrades, debats encesos en la foscor de l'autopista que ens porta de tornada a una Barcelona en vaga general. Només calen cerveses i una gran bossa de patates fregides segrestada al miting de Tortosa per xerrar sense parar.

Són els millors moments de la campanya, els que es recorden. Allà on Catalunya Ràdio, Onda Cero, Europa Press, Nació Digital o CiU són, simplement, la Carme, la Laura, la Maria, el Quico, l'Olga. Només persones.

Viatgem per Catalunya d'incògnit, dins aquest autobús de marca blanca, sense rotular amb el careto del candidat i mig buit des del primer dia de campanya. Ben junts a darrera, com cercant l'escalfor que hem deixat a casa, la de la parella, els fills, la rutina, la roba per rentar, la sèrie americana piratejada del vespre i el sopar fred al sofà. Vides gens excepcionals en dies excepcionals, escoltant un candidat què, cada nit, reclama una majoria excepcional en un moment excepcional.

Durant 15 dies només ens tenim els uns als altres. No és poca cosa.

Ah, sí, en Mas demana als ministres del PP que desembarquen a la campanya que tractin els catalans amb educació i s'espolsa les culpes per les retallades a poques hores de la vaga general. Però en la memòria quedarà el fred del Pirineu, el trinxat de La Seu o els macarrons de Tortosa, les intimitats explicades al company de seient, la vida de veritat.

Incògnites d'unes eleccions: Segona Força

CiU guanyarà les eleccions. El PSC s'estimbarà. Ara bé, quina serà la segona força al Parlament? A qui li tocarà fer de contrapès (o de crossa) d'Artur Mas en una legislatura que es preveu històrica? Les enquestes donen opcions reals al mateix PSC, al PPC i a ERC. Què en pensen 3 periodistes?

Carme Clèries
Tota una institució a l'àrea de Política de Catalunya Ràdio

El PSC. Malgrat tot crec que el PSC es mantindrà com a segona força política a Catalunya, molt a tocar del PP i d’ERC. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, el CEO, els relegava a la quarta posició, però és cert que molta gent no tenia el seu vot decidit o simplement no el va revelar, si els sumem, més d'un 45 per cent dels enquestats. Darrera d’aquest percentatge s’amaga tradicionalment molt vot ocult que va a parar al PP però sembla lògic pensar que els socialistes catalans se n’enduran una part. Queda també tota una campanya electoral per davant i de com l’enfoquin en dependrà també, en bona mesura, crec jo, els resultats finals.

Pol Foradada
Si algo pasa, en Pol ho explica a la Cadena SER

El PSC. En tindrà prou amb treure 20 diputats per mantenir-se com a segona força. I jo sóc dels que creu que no baixarà tant com diuen les enquestes; el PSC ja té vot ocult a Catalunya i per poc que faci el candidat d'aquí al 25N ja serà més que fins ara. Apart, al PP reconeixen -en privat- que signarien mantenir els 18 diputats que van obtenir fa 2 anys (a les seves enquestes internes, aquest és el millor resultat que els surt). Per tant, malgrat el mal moment que viuen els socialistes, crec que seguiran una altra legislatura com a segona força, això sí, més a prop que mai de la tercera i de la quarta.

Marc Martínez Amat
És el cap de Política de RAC1

El PSC. Probablement aquestes siguin les eleccions en què més costi fer pronòstics, tenint en compte el terrabastall polític que ha provocat la manifestació de la Diada i les reaccions de Barcelona i Madrid, que converteixen el 25-N en una convocatòria excepcional. El PSC, malgrat que les eleccions l'han agafat a contrapeu, amb un lideratge poc consolidat i dificultats per engrescar els votants, té un nivell d'implantació molt important en el país, i està en condicions, per poc que aconsegueixi mobilitzar els seus, de mantenir la segona plaça, i aguantar per sobre dels 20 escons.

Perdre la segona posició no dependria tant del paper del PP i d'ERC sinó del demèrit dels socialistes. I això no podrà evitar que hagin de fer una profunda reflexió dels motius pels quals el 25-N poden empitjorar els pitjors resultats de la història, que va treure José Montilla el 2010.

En conclusió: no queda clar si CiU aconseguirà la majoria absoluta, només que ho tindrà difícil; el PSC patirà una davallada històrica, segur; però mantindrà la segona posició, tot i que a molta distància. Fins aquí els vaticinis, arriba la campanya i comença el camí cap a les certeses.

Méndez o per què no dir independència

Us presento Carlos Saúl Méndez.

President de l'Argentina del 1989 al 1999 amb el Partit JusticOH WAIT!! No has escrit correctament el nom, direu, i és cert. No és que estigui dislèxic, és que no m'atreveixo. A banda del seu ampli currículum, Méndez era un malestruc: un gafe, vaja. Milions d'argentins no gosaven pronunciar o escriure el seu nom, i motius no els faltaven. Accidents d'avió, infarts, ratxes interminables de derrotes...

CiU evita la paraula independència com com qui evita passar sota l'escala o sortir de casa un dimarts 13, com si pronunciar-la fes entrar els tancs per la Diagonal o desencadenar un 6 d'octubre. No només hi ha la superstició: Duran i Lleida no la diu senzillament perquè no hi creu, i Artur Mas l'esquiva per no espantar l'empresari o el botiguer que vota CiU. Però, i la batalla semàntica?

Dir independència ha estat durant dècades dir Esquerra Republicana, i desterrar la paraula del llenguatge polític és arraconar Esquerra. Independència és minoria republicana, Estat Propi és majoria transversal (l'ANC ja ha pujat al carro). Independència = marginalitat, radicalitat; Estat Propi = centre polític, seny. Independència és tan segle XX... fins i tot XIX; allò modern és l'Estat Propi dins Europa.

Estat Propi (o estructures d'Estat) és un eufemisme, sí, però espanta menys als porucs, i et situa al centre de la política catalana, amb el bonus d'empènyer Esquerra a un simple paper de comparsa. I, es clar, tranquilitza els superticiosos. Molt hàbil, però què es podia esperar dels creadors de "pacte fiscal", el trending topic de la política catalana els 2 últims anys?

Per cert, ho sé, corregint el nom potser em cauria alguna visiteta de l'Argentina, però seguiré escrivint Méndez. Porque no creo en las meigas, pero haberlas haylas...

Teatro del malo

CiU ha celebrat aquest cap de setmana un Consell Nacional per votar les llistes per les generals i discutir les línies mestres del programa. També es trobaven PSC, Esquerra o Iniciativa. Però fa temps que aquestes cites, les seves i les de tots els partits, ja no són decisives.

Ara serveixen només d’aparador cap els mitjans. Els líders dels partits són simples comercials que venen el producte -convèncer el votant propi o atreure els que rumien canviar de bàndol- a canvi de temps de tele o ràdio.

I funciona, aconsegueixen 1 minut a la tele, 40 segons a la ràdio (i nosaltres hi contribuïm, ho reconec). Però també badalls o apagar l’aparell. Un altre ciutadà perdut per la democràcia. El que hauria de ser un debat sobre allò que preocupa al carrer reduït al titular fàcil per ferir l’adversari.

Això demostra una renúncia evident a recuperar els que no voten. Com es convenç un abstencionista sense participació ni debat intern, amb tot decidit setmanes abans, quan només es rivalitza per aplaudir més fort al líder?

No hi ha solucions fàcils. No ho és obrir les portes de bat a bat: tothom té dret, també els partits, a debatre principis i polítiques; a escollir els seus líders en privat i amb calma, lluny del focus dels mitjans. Però tots han renunciat a fer política per passar a fer teatre.

I per sumar espectadors com a mínim n’haurien de fer del bo, no del de titulars, si no del que ofereix arguments sòlids i emocions creïbles. No deu ser així quan cada cop hi ha més butaques buides.


La foto es diu “Richard in an empty theater” i és de Beatrice Murch (blmurch)

Mentre a fora plou, a dins acampem

No puc deixar passar més dies sense mostrar-vos això.

Em recorda a les samarretes que es fan els equips de futbol quan guanyen títols. Sempre m’he preguntat que en fan els equips que perden, si mai me’ls trobaré en qualsevol mercat de carrer. Aquesta invitació, que com veieu no vaig utilitzar; tot el feix, en realitat, podria haver acabat a les escombraries. Va arribar a les nostres mans al poc que Mas sortís al balcó del Majestic a celebrar la victòria. De l’infern al cel en poques hores.

Pep, no sé si continues llegint això. En tot cas, te’n reconec el copyright!

Us recordo que Mas ha convocat una ronda de contactes amb els altres 6 partits sense necessitar-ho.  Doncs bé, després de passar tot un plujós matí a la redacció (més temps consecutiu que en els últims 15 dies), a la tarda al Parlament a seguir la primera reunió. Clar que a xàfec per dia, primer a can PSC i ara a Esquerra, amb Puigcercós llençant la tovallola i Benach fugint del mapa, el problema no serà arribar a acords, si no tenir interlocutors.

Mentre es celebrava la reunió entre Mas i Nadal –un deja-vu socialista, va ser candidat els anys 90 i és un expert en navegar en aigües tèrboles- els esperàvem així.

Perdoneu la foscor, espero que hi distingiu alguna cosa. No és cap acampada de cap de setmana, tampoc l'espera del finançament autonòmic o l’Estatut. Es d'ahir, i això que no portàvem ni mitja hora esperant. És evident que encara no ens hem recuperat del cansament de la campanya, al preu de perdre-li el respecte a la institució que ens acollia.

L’últim moment polític del dia el visc ja a casa, amb Mònica Terribas rebent a la porta de TV3 amb posat rígid a un Mas d’allò més cordial. Terribas no mossega tan com acostuma. Als moments de transició val més nedar i guardar la roba...

Dia d'eleccions: doble guanyador al Majestic

Potser no el reconeixeu. Ha passat el seu moment, en campanya ha estat completament allunyat de la primera fila i ni tan sols en votar ha parlat del núvol de periodistes de sempre. Jordi Pujol ja ha passat aquella fina ratlla en que els més joves el veuen com un avi venerable i no com el president amb majories imperials. Avui l’he vist votar i li he robat aquest moment d’esquenes, sense voler intervenir-hi més del compte.

Unes hores després, aquesta altra esquena, encara jove. Per CiU, el pes hauria d’haver passat de l’esquena de Pujol a la de Mas fa 7 anys. Pels nacionalistes, el tripartit sempre ha estat un accident històric per un país que és CiU i a l’inrevés. Per ells, doncs, diumenge ha tornat la normalitat a Catalunya.

Tenen raó en una cosa: de tan cantada que estava la victòria, els periodistes a l’hotel Majestic estàvem tranquils, mirant com queien els escons de la banda de CiU. Amb l’ai al cor per la irrupció d’Anglada, sí, però conscients que, per molt que informéssim pels nostres mitjans, la notícia no era aquí, si no en les crisis que s’obren al PSC o a ERC. Algun dia tornaran a ser on CiU és ara, però això no els serveix de consol.

Sobre la porra no esperava ni caigudes tan dràstiques ni ascensos tan pronunciats. Artur Mas sí, tenint en compte que l’ha guanyada! Ens convidarà a prendre alguna cosa amb els diners del premi. Llàstima que no se l’endugués el Víctor, de l’equip de campanya: els hagués destinat al Casal dels Infants del Raval.

Com és tradició, la nit ha acabat a l’Snooker. M’ha fet molt feliç poder saludar les altres caravanes, definitivament és l’esperit de company en el periodisme polític el que més m’agrada d’aquesta feina. I pensant-hi he acabat decidint seguir amb aquest blog. Espero seguir a l’alçada d’aquests dies de campanya!

La meva jornada de reflexió

Ha arribat el moment de mullar-se.

Després de 15 intensos dies de campanya m’he quedat sense excuses per no publicar la meva porra electoral i donar explicacions. El meu vot no l'explicaré. Simplement diré que m'ha costat decidir-me, que no he optat pel vot en blanc i que en realitat ja he fet us del meu dret, vaig votar per correu. Pels despistats, a continuació de la meva aposta posaré entre parèntesi els escons obtinguts per cada partit en les darreres eleccions.

CiU: 62 (48). Contundents. Dono per feta la victòria nacionalista encara que sigui per castigar el tripartit. La participació, no tan baixa com alguns auguren, també hi ajuda. Vaticino una majoria còmoda que permetrà Mas governar amb pactes puntuals.

PSC: 32 (37). Castigats. Dubto que les vies d’aigua siguin titàniques. Els socialistes han tornat a les essències per conservar a tota costa el seu vot tradicional i ho aconseguiran, però al preu de perdre els catalanistes que Maragall va atreure i Montilla no va espantar.

ERC: 12 (21). Resignats. Fa setmanes que Esquerra ha llençat la tovallola. Quan surts al camp a empatar acabes perdent! La dispersió del vot independentista i el vot útil a CiU seran els claus del taüt dels republicans.

PP: 14 (14). Anclats. Mantindran el seu votant fidel, frenaran Anglada i la primera dona candidata no arrossegarà el vot femení. Poc més.

ICV: 11 (12). Resistents. El recanvi Herrera haurà servit per ser la força tripartita menys malmesa.

C’s: 4 (3). Confirmats. Lleu pujada gràcies sobre tot a una petita caiguda de la participació i a que l’Albert Rivera té ganxo.

Ni Laporta, ni Carretero, ni Nebrera, ni Anglada ni Miquel Brau Bou (a.k.a. Carmen de Mairena) entrarien al Parlament en el meu dibuix del 28N. Un moviment arriscat si ens fixem en les enquestes, però m’ha pogut més l’horrible pensament d’haver de seguir 7 forces polítiques al Parlament durant 4 anys.

Li vaig passar al Roger quan portàvem dos dies de campanya i no penso canviar-la. Alea Jacta Est.