Rajoy i Mas a l'AVE o com treure petroli de l'obvi

Amb l'excusa de la seguretat, el viatge inaugural de l'AVE va ser una tortura per la premsa. No era fàcil explicar la primera trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy des del fracàs del pacte fiscal des de l'últim vagó i interpretant les imatges que ens portaven els càmeres, els únics autoritzats per compartir espai uns breus moments amb els presidents.

Per sort hi ha qui en treu petroli. L'expert en comunicació no verbal Manuel Romero Santiago exprem les imatges disponibles per dibuixar una lluita de poder entre el príncep, Mas i Rajoy. 

Enorme l'Antoni Gutiérrez Rubí al seu blog a El País, amb un arsenal de metàfores, des de la taula plegada al xoc de trens, que li permeten construir una crònica molt potent sobre la trobada. I tot tirant d'una foto del Toni Albir aparentment buida de contingut.

Com també brillant és la Marta Solé treient-li punta a una conversa en aparença banal com la que van mantenir Mas, Rajoy, el príncep Felip i la ministra Pastor almenys mentre hi havia càmeres. Una xerrada tan sucosa pel que es van dir com pel que van obviar en un moment de tensió extrema entre l'Estat i la Generalitat.

Regateig en curt

Artur Mas promet en campanya que en el primer ple de la legislatura el Parlament aprovarà aquesta declaració reivindicant el dret a decidir; els equilibris amb la Unió de Duran i Lleida no permeten anar gaire més enllà. Fa pocs dies Esquerra Republicana arrossega a CiU a aquesta altra declaració de sobirania pràcticament calcada en allò essencial tret d'un detall: aposta per constituir Catalunya en un nou estat a Europa.

Per què dir des del minut 0 el resultat que desitges quan el referèndum d'autodeterminació (se suposa que a 2014) ni tan sols s'ha començat a muntar? El mateix any el Brasil organitzarà el Mundial de futbol i el vol guanyar, i és lícit però, per vèncer, els brasilers l'han de poder celebrar, trobar inversors, reformar estadis, preparar-se per l'allau de visitants... Quan tot estigui a punt, la canarinha ja posarà la seva a la gespa per guanyar-lo.

És legítim que ERC vulgui donar gas al procés, no pactar exactament la mateixa declaració de Mas en campanya i posar en evidència als ambigus, al PSC i Unió. Junqueras vol marcar un gol a un Duran debilitat pel cas Pallerols i empènyer als socialistes al bloc del No, expulsar-los de l'espai de l'esquerra catalanista i prendre el seu lloc, poder dir: PSC=PSOE.

Però el moment demana deixar de banda el regateig en curt i pensar en organitzar el Mundial, la consulta, amb tantes complicitats com sigui possible. Apostant, de moment, només pel dret a decidir, que sumarà més, marcarà igualment el camí i prou impacte tindrà a Espanya. Un Parlament avalant un referèndum amb 107 vots de 135 (87 sís i 20 abstencions del PSC) enviaria un missatge demolidor a l'Estat: Catalunya vol decidir què vol ser. Ah, i als socialistes i a Duran, un referèndum d'autodeterminació els afavoreix o els afebleix?

FOTO: Partido de Futbol del equipo Big Ben de Vigo, por pablokdc

La foto política de 2012: la Diada

Pel resum de 2012 que Ràdio 4 emetrà el dia 31, el company Marc Sala m'ha demanat que expliqui breument quina és la foto política de l'any i el perquè. I no admet discussió, qualsevol imatge de la Diada val.

Resulta irònic que la política i els polítics, tant dependents com són de la imatge i que es treuen els ulls per uns minuts de Telenotícies, quedin aquí en un segon terme. Per primer cop en molts anys -i és això el veritablement rellevant- les persones han decidit un canvi de rumb a Catalunya (podríem discutir si manipulades o no).

Aquí teniu el text. Us desitjo un 2013 ple de sorpreses (de les bones).

"La foto política de l'any no és la de cap polític, si no la d'una nena amb els pares i amb una estelada. O la de qualsevol del milió i mig de persones que va sortir al carrer a la manifestació de la Diada.

Tot va canviar des d'aquell 11 de setembre. Artur Mas culminava el seu viratge cap a l'independentisme i al poc convocava eleccions mirant de cavalcar l'onada sobiranista. Les retallades quedaven en un segon terme i des dels Jocs Olímpics que mai no s'havia parlat tant de Catalunya com en aquelles setmanes.

Però la patacada de CiU canviava el mapa polític. ERC és ara decisiva per a la governabilitat del país, el PSC està pitjor que mai, el PP en surt reforçat i irrompen nous actors com Ciutadans o la CUP. I, sobre tot, la política catalana és ara frontista, amb els favorables a la consulta d'una banda i els contraris de l'altra, els que creuen que tot és possible contra els que veuen Catalunya camí de l'abisme. Tot per aquell dia que ho va canviar tot".

FOTO: CÈLIA ATSET pel diari ARA

5 motius pels quals la cimera educativa contra Wert no va enlloc

Artur Mas, Oriol Junqueras, Pere Navarro, Joan Herrera i la permanent del Consell Escolar de Catalunya seuen a una mateixa taula per respondre a la llei Wert i l'amenaça que suposa pel model d'immersió lingüística. Però la trobada és realment necessària? Crec que no per 5 motius.

1. No farà canviar de parer al PP. Només en sortirà una declaració conjunta de Govern, ERC, PSC i ICV. Tot plegat molt simbòlic però ben inútil: demostra que, políticament, a la pràctica, Catalunya no pot fer res per evitar la llei. O és que si pogués no ho hauria fet? Amagar amb desobeir Wert o amenaçar amb un recurs al Constitucional és com si una formiga fes pessigolles a un elefant.
2. La resposta catalana ja s'ha produit. Va ser la manifestació de Som Escola. Arribats a aquest punt de la crisi, amb majoria absoluta del PP al Congrés, CiU noquejada després del 25N i una Generalitat lligada de peus i mans pels deutes, a Mariano Rajoy només se'l pot inquietar des del carrer.
3. Emprenya a la CUP. Evitar convidar-la perquè encara no és al Parlament (i tampoc cridar a Solidaritat, que encara hi seria) o perquè no se sap què pensa de la immersió lingüística és, senzillament, un error.
4. L'autèntica amenaça per a Wert ve del PP. Alícia Sánchez-Camacho es reuneix amb el ministre per renyar-lo i el torito bravo no cau precissament simpàtic a la cúpula del partit. Si Wert marxés, la llei seria paper mullat.
5. Oblida la qualitat a l'ensenyament. El català no sobreviurà si no és llengua vehicular a l'escola, però quedarà tocat si s'ensenya en precari i amb retallades. Si obvia aquesta qüestió crucial, la cimera quedarà coixa.

Les cimeres dels últims temps a Catalunya han servit de ben poca cosa i aquesta no serà una excepció.

Duran, preparat per cavalcar l'onada

En un sol dia, Josep Antoni Duran i Lleida ha rebut dos cops dels que molts no es refarien. Li ha marxat en Vila d'Abadal i amb ell la imatge de pluralitat del seu partit, i en Wert ha perpetrat una reforma educativa que fa trontollar els ponts que vol refer amb Madrid. Però Duran resistirà, és un supervivent.

L'onada de la seva vida, la que l'havia de dur a la presidència de la Generalitat, va passar de llarg. Allà es va quedar ell, a la platja, amb la seva taula clavada a la sorra, mirant com Artur Mas s'hi enfilava. Es va agafar ben fort a la seva fusta quan en Vila d'Abadal li va voler prendre i, quan va passar l'onada presidencial i va venir la sobiranista, the big one, ell, que amb prou feines s'havia mullat mai els peus, va començar a fer el shaka i a parlar de fer cut backs o wipe outs, mentre amb la boca petita deixava caure que allò del surf era només una moda.

Resulta que la gran onada trenca sobre Mas i gairebé l'ofega. El surfista moreno, guapo i catxes ara esbufega, panteixa i demana algú que es capbussi per rescatar-lo, o que almenys li ofereixi una mà. Haurà de ser la de Junqueras, perquè Duran ni s'ha mogut, la taula continua clavada a la sorra i allà seguirà. Ningú li prendrà ara que el Vila ha marxat, i ni 1000 Werts podran impedir que negocii amb Madrid, si és que mai ha deixat de fer-ho. Es quedarà quiet a la platja, callat, sabent que el temps juga al seu favor.

Si la consulta no arriba mai a celebrar-se, o es fa i fracassa -i el fracàs de la consulta és el d'Artur Mas- allà hi serà Duran per dir, ja us ho vaig dir, ara em toca a mi. La seva onada haurà arribat.

Dia 15: I el 30%?

De totes les xifres que sabrem demà, l'abstenció m'interessa especialment. En unes eleccions crucials pinta que almenys un 30% dels catalans no votarà. La majoria són els indiferents, com els defineix l'Albert Sánchez Piñol: persones al·lèrgiques a la política que passen per la vida sense preocupar-se de gaire cosa més. És legítim, humà i democràtic. 

Em preocupen més els decebuts amb la política, i no veig com se'ls pot recuperar mentre la política no canvii  de maneres de fer i de ser. La campanya que hem viscut aquests 15 dies, teatral, milimetrada, controlada, asèptica, no va cap aquí.

6 anys després de la tomba de Guifré el Pilós a Ripoll, 2 després de Sant Benet de Bages i les 9 senyeres, Artur Mas tancava campanya al Mercat del Born amb una declaració solemne on el més humà i proper eren els investigadors que treballaven amb parsimònia, com si la cosa no fos amb ells, per a recuperar les pedres del Born del 1714 que edifiquen l'èpica de la CiU de 2012.

I al vespre, nova demostració de força al Sant Jordi, però davant 18 mil convençuts. En 15 dies hem recorregut pavellons, teatres, sales d'hotels, casals d'avis o la seu de CiU, sempre espais sota control. La caça de l'indecís es fa amb els mitjans, la dels decebuts ni es contempla.

Canviaria les coses una campanya tradicional, baixant al carrer, visitant mercats? La veig una forma caduca de fer, pròpia de temps pretèrits. Potser fomentant debats públics amb els candidats, en viu o a la xarxa? A centres cívics, places públiques, universitats? Un dels debats més vius que he viscut de camí al 25N va ser a la UPF. I per què ha desaparegut el format "Tengo una pregunta para usted"? Era viu i hi havia espai per a moltes preguntes que interessen realment al ciutadà. I, sobre tot, per què no es prometen canvis legislatius per apropar la política a les persones? Crear la llei electoral d'una vegada per totes, per exemple.

Ens podem resignar, donar-los per perduts, però es pot recuperar als decebuts per a la vida política. Jo mateix podria haver estat del 30%. Un indiferent, com tants al meu entorn, o un decebut, com molts més dels que conec. Votaré per convicció democràtica, però sense entusiasme, per l'opció que crec menys dolenta, però amb l'esperança de recuperar la il·lusió de que el meu vot pot canviar les coses.

Dia 11: Teloneros

Els teloners dels mitings són imprescindibles. Escalfen el públic, parlen sobre els problemes del seu territori, sempre tenen algun moment enginyós i deixen molt bon regust de boca.

Això és el que hauria escrit si dugués 4 o 5 Red Bulls a sobre, però com que no en bec i la meva eufòria és ja un punt llunyà a l'horitzó, diré el que diria qualsevol periodista en campanya: els teloners són un conyàs. Avorreixen a les ovelles, fan bromes sense cap gràcia (clar que el candidat no se'n surt millor) i només desitges que enllesteixin ben ràpid perquè equival a que la teva feina acabi abans.

No crec que sigui diferent pel públic. Has pagat l'entrada per veure a Madonna o a Lady Gaga, no a Martin Solveig o a Semi Precious Weapons. I has fet hores de cotxe o camines sota la pluja perquè al pavelló hi haurà Artur Mas, el líder que ens portarà a l'Estat Propi. Encara més, en els mitings de 2012, pensats per als mitjans, el teloner apareixerà molt rares vegades en una crònica o un text: mediàticament l'existència del teloner no té cap sentit.

El que acabeu de llegir és aplicable al 99,9% dels teloners que hem escoltat (o ignorat) fins avui. Ara oblideu tot el que acabeu de llegir, perquè arriba el 0,01%, algú a qui és impossible ignorar: Elena Ribera.

Una autèntica incèndia-faristols. Qui només necessita 50 segons per dir que Artur Mas és el pastor dels catalans, que benvinguda a la crisi per haver fet aflorar el sentiment catalanista i que augura que s'obrirà el mar Roig i les plagues bíbliques cauran sobre els espanyols mereix, mínim, una estrella al passeig de la Fama dels teloners mitineros. I alguna connexió divina deu tenir quan l'any passat va guanyar la porra de les eleccions generals.

Volem Elenas Riberas a tots els mitings! Mai més teloners que pugen al faristol per que figurar i que els seus parroquians puguin treure pit. Volem teloners-terroristes que ho donin tot, i somiarem que ens parlen només a nosaltres, que han escoltat els nostres precs. I, en aquell precís moment, despertarem.

Dia 9: L'instant decisiu

Míting. 1 m. [LC] [PO] [SO] Acte públic de caràcter polític, social, cultural, amb intervenció de personalitats, que té la finalitat de transmetre idees, atraure l’adhesió, el vot, etc. Celebrar un míting.

Una definició correcta però incompleta. A qui es transmeten aquestes idees o es demana el vot? Ahir, al públic del miting. Avui, a qui miri TV3 en aquell moment. Tampoc veig masses anant de miting en miting a la Catalunya dels 80 per veure quina proposta els convencia més, és una idea massa romàntica, però avui ténen exactament la mateixa funció que el públic de La Voz: cridar, aplaudir, donar l'ambient eufòric que el candidat necessita per emocionar l'espectador. El missatge no va al pavelló, va a les cases de les persones.

El candidat ha d'aprofitar al màxim aquesta finestra d'uns pocs segons. Com sap quan li toca llençar la idea del dia? Amb aquesta pantalleta.

Un senyal lluminós s'encen uns minuts abans del directe per a que el candidat introdueixi el tema de fons, com un animal a la caça que olora la sang. Rodeja la presa vàries vegades, fent cercles cada cop més petits, fins que s'encen un segon senyal i nyac!! Hi clava els ullals. Puja el to, irat, crida, el públic brama, les banderes s'agiten, els aplaudiments gairebé tapen les paraules, les mans couen... I el to torna a baixar de cop: l'instant decisiu ha passat.

Explicat així sembla gairebé instintiu, però no és gens fàcil. Imagineu-vos damunt del faristol, parlant a 2.000 persones, i veure que el temps passa, les idees s'acaben i la llumeta no arriba. Només queda repetir idees, i repetir, i repetir, guanyar temps... Artur Mas se'n surt prou bé. Fa uns anys, Imma Mayol va haver de confessar que se li havien acabat les idees i que feia temps esperant a TV3. Portava 20 minuts repetint idees desesperadament.

Com moltes coses a la vida, a fer mitings se n'apren o se'n sap. El candidat de CiU és dels que n'ha après. Ahir a Granollers CiU va replicar a El Mundo amb dos que en saben: Felip Puig i Jordi Pujol. Agilitat, sentit de l'humor, control de la massa... mitineros de raça que ja no existeixen, forjats en els temps en què per convèncer calia mirar als ulls del públic a 5 metres. Ara es mira a l'objectiu de la càmera.

Dia 8: Campanya en blanc i negre

S'acaba un miting i tots són corredisses: del públic per anar a sopar, dels operaris per desmontar i recollir tot el material, dels periodistes per arribar a temps als butlletins o els tancaments... Però sempre hi ha un que no es pot permetre tenir pressa, que ha de fer veure que es quedaria allà tota la nit.

Exacte, el candidat. Et fan petons, volen fer-se fotos amb tu, i tu voldries ser a caseta sopant, mirant "Gandia Shore" o Eurovisión per desconnectar, i ets a Vic, en unes salutacions inacabables, però és part de la feina, i més el dia en què fas un miting que val per una campanya. Com ho sé? Quan els periodistes implorem amb la mirada més de 3 cops que pari d'escopir titulars és senyal que l'èpica ens ha desbordat.

Amb una portada, El Mundo a Artur Mas per revifar una campanya ensopida.Tota una oportunitat per convertir un cas personal en un atac contra tota una institució i cridar així a tancar files, l'ells contra nosaltres, l'instint de protegir-se de l'enemic. I la va caçar al vol amb un miting dels que fan època. Per alguns, la denúncia per pressumpta corrupció és la clau de la majoria absoluta de CiU, la Banca Catalana de 2012. No sé si tant, però serà un punt d'inflexió, segur.

Perquè torna la campanya del blanc i negre, del tot o res, amb els desnonaments o la vaga general tapats de nou pel debat nacional. La del be i el mal, el blanc i el negre, Madrid i Catalunya, Rebel·lió i Imperi. El que queda de campanya serà complicat per al company de El Mundo empotrat a la caravana.

P.D.: Unes hores abans, quan l'huracà Mas encara no havia posat potes enlaire la campanya, el candidat venia a veure'ns a Ràdio Nacional. Aquí en teniu el testimoni

P.D. 2: Mentre escrivia el post, de matinada, anava escoltant musiqueta nocturna. La teniu en aquesta playlist d'Spotify

Dia 7: No és el Mas Style

En estat semivegetatiu com em trobo -cap al final d'aquest post entendreu el perquè- només hi caben dues opcions: escriure en plan Hunter S. Thompson, en plan viatge al·lucinant/al·lucinat, o deixar tant com pugui que les imatges parlin per sí soles.

Al matí CiU tornava a mostrar que té guanyades les associacions d'immigrants a Catalunya. I ho feia de la manera més delirant possible.

No hase falta desir nada más.

Bé, sí, dues coses: és un acte molt mediàtic i de color, com diem als mitjans; més discutible és si mostra als immigrants com a ciutadans i no com a ganxos i prou. I que si al hall del CCCB queda alguna cosa de la magnífica actuació de Konono nº1 al Sónar no es va notar. Gens.

Vespre a Terrassa on Josep Rull va merèixer molt clarament la pole dels teloners. Àgil, contundent, amb missatge, comunicatiu... Hi ha qui el veu com el dofí de Mas, i la premsa signaria.

Ve de la JNC, i ja voldria el gruix dels joves nacionalistes tenir la meitat de la seva empenta, o la dels suposats carrosses de Luz de Gas. Aguantaven com uns campions -ells i els periodistes, quins cràpules- quan els cadells de Mas havien dit prou. També van haver d'acceptar la derrota del "Gangnam Style".

Primer intent i primer fracàs. No serà fàcil que el sexy presi balli el "Mas Style", però a 8 dies del final de la campanya tot és possible.

Dit això, a dinar i a dormir, després d'haver ballat de tot i amb 3 horetes de son. Enllitar-me és l'única manera de deixar de pensar en la campanya... tret que s'escoli als meus somnis. Glups.

Dia 4: Search and Destroy

El Joker ha arribat a la ciutat. Ningú no sap d'on ve ni qui és, però sí el que aconsegueix: sembrar el caos i el terror. I el més desconcertant és que ho fa perquè sí, sense cap motiu, pel simple plaer de veure tota una ciutat trontollant. Per fi un enemic a l'alçada de Batman, el rival que necessitava per justificar la seva lluita contra el mal.

Tan se val qui és Batman i qui Jokeren aquesta campanya. Allò interessant és que per a un convergent Mas és Batman i Rajoy, el Joker, i per a un pepero justament el contrari. Els dos presidents han trobat el rival que els farà passar a la història just quan més el necessitaven, l'un sotmès a Europa, l'altre condemnat per les retallades. Les empentetes i provocacions dels últims mesos són des de la Diada una batalla èpica on dos exèrcits lluiten amb obstinació per penjar a l'altre la llufa del Joker, el dolent total, el que sembra el caos. Però també l'enemic que dona sentit a una lluita, a una trajectòria política, a una vida, el rival que garanteix passar a la història tant si guanyes com si perds.

En el que portem de campanya hem fet dues passes més en aquest camí sense retorn.

1. Els secundaris han estat escombrats: Navarro, Herrera i fins i tot Sánchez-Camacho ja no existeixen, tampoc per a nosaltres. Sí, un dia preciós al Mirador de l'Alcalde, unes vistes espectaculars, molts temes sobre la taula i tot el que volgueu, però si Mas diu que impedir la consulta és un cop d'estat democràtic i ho fa responent un lloctinent de Rajoy, ens hi llencem de cap, jo el primer.

2. Catalunya-Espanya és l'únic debat. Només han ficat el peu a la porta els desnonaments i en les properes hores la vaga. L'aturada general podria haver canviat el signe de la campanya, però un cop més CiU ha estat intel·ligent. Anul·lant els seus actes electorals del 14N evita que el fiquin al mateix sac que el PP i contenta a la part del seu electorat que creu que la vaga està justificada. L'endemà el dret a decidir tornarà a monopolitzar el debat.

Així va ser al vespre a Figueres. El Mas mitinero no se surt un milímetre del missatge: estat propi. Serveix igual per criticar la manca de carreteres i ports com per inflamar al públic que omple la sala (i el vestíbul) del teatre El Jardí. Fa 2 anys, Santi Vila, reconegut homosexual, havia de veure a la seva pròpia ciutat com Duran i Lleida reivindicava la família tradicional. A 2012 Duran no hi era, però una escena similar hagués estat senzillament impossible. L'objectiu de campanya ha estat, és i serà només un: search and destroy

Per cert, la lliçó de "The Dark Knight" és que per destruir el mal cal estar disposat a pagar el preu de la pròpia destrucció. Tothom ho ha de tenir present.

Dia 3: Sempre connectats

Entre el periodista més gran i el més jove de la caravana de CiU hi ha 30 anys de diferència. Si el gran fa anys volia localitzar com fos un personatge havia de trucar a casa seva i creuar els dits per trobar-hi algú. L'alternativa, muntar guàrdia al portal. Les cròniques de ràdio, amb casetillo i cabina telefònica. El jove en té prou amb un whatsapp (podria no trobar resposta, hi ha coses que no canvien) i envia les cròniques per mail en mp3.

Whatsapp, Twitter/Plume, Facebook, Instagram, Foursquare, Google Maps, Evernote, Blogger, Flickr, Google +, Feedly, Klout, About.me, YouTube, Spotify... són les xarxes socials o aplicacions mòbils que utilitzo durant aquesta campanya. Explicar-me a la ràdio ja se'm queda inevitablement curt, totes són petites peces que conformen el mosaïc de la meva experiència en campanya.

El whatsapp, essencial per superar el tedi que provoquen els teloners dels mitings, com el d'Artur Mas al Joviat de Manresa, un acte apagat, amb l'speaker a 33 en comptes de a 45 revolucions i un públic a mig gas, destrempat. I el candidat, molt per sota del que pot donar de sí.

Instagram per fotografiar la intensa concentració de la feina,

els moments de distensió,

els viatges en autobús,

YouTube per animar amb The Flaming Lips els viatges de capital a capital.

Foursquare per seguir els nostres itineraris all around Catalonia...

Twitter per fer el minut a minut de mitings vibrants com el de la tarda a Sabadell, plaça forta socialista en què la CiU de l'estat propi omple pavellons de gom a gom i s'entrega als seus líders. Per narrar com Lluís Recoder comença embestint, sabent que disposa de tan poc temps que ha de donar-ho tot; o com Mas certifica que el seu rival no és Navarro, ni Sánchez-Camacho, si no Rajoy. A uns, els ignora, a l'altre, el desafia. O per seguir els companys d'altres caravanes.

I Spotify per fer una llista amb les cançons que no ens marxen del cap aquests dies de campanya, o que sonen als mitings... Bé, això no ho havia fet fins avui, però aquí la teniu, oberta per qualsevol periodista caravanero que vulgui contribuir-hi. Compartim, col·laborem, connectem.

Dia 2: Cuina, saló, balcó

Una jornada de campanya comença sempre, sempre a la cuina. Allà un grup selecte de xefs valora els ingredients (el missatge que es vol donar aquell dia, les propostes o acusacions dels altres candidats, l'actualitat informativa) i decideix quin plat es portarà al saló. Els comensals s'hi esperen: busquen la maduixa, ben grossa, vermella, lluent (el cuiner ho pot posar més fàcil si la serveix en un plat gris i rutinari). Quan la troben diuen, ei, audiència, mireu quina maduixa! I entre fogons, els cuiners somriuen satisfets.

Així són els matins de campanya, de la cuina al saló. Un saló de cartó pedra, amb el segell d'Ikea, sense pretensions ni exhibicions gratuites de poder, montable i desmontable en minuts, que no distregui de res que no sigui la fresca i saborosa maduixa.

Garantir una futura conselleria d'Acció Exterior, el que la premsa volia escoltar, hagués estat un maduixot; "donar a Acció Exterior rang de conselleria", el que Mas realment havia dit, una maduixa una mica pansida, però els periodistes la paguem igualment. Fent passar maduixa per maduixot, és aquí on el cuiner demostra el seu art.

Cuina, saló i balcó. El candidat surt a la nit a la balconada a cantar el menú (en un ambient fresquet si ets a La Seu d'Urgell, al Pirineu) i xerra. De com Catalunya amb un estat propi és perfectament viable, de com l'Estat ens ha fallat durant 300 anys... Però en el menjador d'avui, com el de la primera nit a Reus, ni públic ni periodistes acaben d'escalfar-se, no frisen amb l'oferta.

Fins que arriba el directe de TV3 i Mas alça la veu i accelera el ritme i deixa anar la segona maduixa del dia, la realment bona: no tolerarà que Mariano Rajoy vulgui dividir els catalans per la llengua que parlen amb anuncis com aquest. Mas vs. Rajoy, ups! Els periodistes, ja cansats en només en 2 dies de campanya i atordits per 129 acomiadaments salvatges, desperten de cop. Així es fabrica un tall de veu, un titular: al pavelló, despertant la premsa del sopor només amb un esguard del plat estrella de la carta, mentre a les llars, el missate ha arribat directe des de la cuina. Aviat no caldrà passar pel saló.

Finalment toca desmontar el balcó. Com abans el saló, només han existit durant unes hores, eren il·lusions. Només la cuina continua.

Dia 1: De vacances low cost

Ja sóc de vacances.

Durant els propers 15 dies fugiré de la rutina i dels maldecaps del dia a dia per viatjar amb una colla d'amics, coneixeré indrets nous, em convidaran a sopar, faré moltes fotos, riuré... Només que una campanya no és ben bé això. I si és la tercera en 3 anys i a més és low cost, encara menys.

Ningú som els de 2010, la il·lusió és ara cansament, de periodistes i de polítics. 2 anys de dura crisi, de retallades, hagin estat obligades o ideològiques, i 2 mesos de feina intensíssima des que a la Diada tot va canviar passen ara factura.

Del low cost, econòmic i ideològic, aquí en teniu un exemple.

A 2010 Artur Mas visitava entitats, espais de creació, empreses, per parlar de creació d'ocupació, de reducció del fracàs escolar, d'aposta per la innovació. A 2012 el programa es presenta, sencer, a la seu del partit, amb l'excusa de l'estalvi, i el focus, almenys dels primers dies, serà només un: consulta, dret a decidir, estat propi.

Traslladat als mitings, el panorama periodísticament parlant no és precissament engrescador. L'ànsia de CiU per assolir una majoria absoluta que tenen a tocar fa que el discurs, dels teloners i del candidat, fos monotemàtic a Reus i pugui continuar igual a La Seu d'Urgell, Manresa, Figueres, Tortosa... I per pur avorriment és difícil resistir a la temptació de comprar allò novedós tot i saber que és el missatge que el partit vol transmetre.

Dos motius per l'esperança. El primer, que en 24 hores Artur Mas encara no ha fet servir cap metàfora marinera. De moment li ha guanyat la partida el candidat per Tarragona, Albert Batet, que tira de castells i pinyes per demanar que tothom voti per donar la majoria absoluta a CiU. Entrega no li manca, només que puleixi i escurci una mica la comparativa pot arrassar l'última setmana entre la parròquia nacionalista.

El segon, que ja de matinada pràcticament no havíem sortir de l'autocar i ja estàvem fent uns gintonics. Això sí que són vacances de veritat.

Incògnites d'unes eleccions: Segona Força

CiU guanyarà les eleccions. El PSC s'estimbarà. Ara bé, quina serà la segona força al Parlament? A qui li tocarà fer de contrapès (o de crossa) d'Artur Mas en una legislatura que es preveu històrica? Les enquestes donen opcions reals al mateix PSC, al PPC i a ERC. Què en pensen 3 periodistes?

Carme Clèries
Tota una institució a l'àrea de Política de Catalunya Ràdio

El PSC. Malgrat tot crec que el PSC es mantindrà com a segona força política a Catalunya, molt a tocar del PP i d’ERC. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, el CEO, els relegava a la quarta posició, però és cert que molta gent no tenia el seu vot decidit o simplement no el va revelar, si els sumem, més d'un 45 per cent dels enquestats. Darrera d’aquest percentatge s’amaga tradicionalment molt vot ocult que va a parar al PP però sembla lògic pensar que els socialistes catalans se n’enduran una part. Queda també tota una campanya electoral per davant i de com l’enfoquin en dependrà també, en bona mesura, crec jo, els resultats finals.

Pol Foradada
Si algo pasa, en Pol ho explica a la Cadena SER

El PSC. En tindrà prou amb treure 20 diputats per mantenir-se com a segona força. I jo sóc dels que creu que no baixarà tant com diuen les enquestes; el PSC ja té vot ocult a Catalunya i per poc que faci el candidat d'aquí al 25N ja serà més que fins ara. Apart, al PP reconeixen -en privat- que signarien mantenir els 18 diputats que van obtenir fa 2 anys (a les seves enquestes internes, aquest és el millor resultat que els surt). Per tant, malgrat el mal moment que viuen els socialistes, crec que seguiran una altra legislatura com a segona força, això sí, més a prop que mai de la tercera i de la quarta.

Marc Martínez Amat
És el cap de Política de RAC1

El PSC. Probablement aquestes siguin les eleccions en què més costi fer pronòstics, tenint en compte el terrabastall polític que ha provocat la manifestació de la Diada i les reaccions de Barcelona i Madrid, que converteixen el 25-N en una convocatòria excepcional. El PSC, malgrat que les eleccions l'han agafat a contrapeu, amb un lideratge poc consolidat i dificultats per engrescar els votants, té un nivell d'implantació molt important en el país, i està en condicions, per poc que aconsegueixi mobilitzar els seus, de mantenir la segona plaça, i aguantar per sobre dels 20 escons.

Perdre la segona posició no dependria tant del paper del PP i d'ERC sinó del demèrit dels socialistes. I això no podrà evitar que hagin de fer una profunda reflexió dels motius pels quals el 25-N poden empitjorar els pitjors resultats de la història, que va treure José Montilla el 2010.

En conclusió: no queda clar si CiU aconseguirà la majoria absoluta, només que ho tindrà difícil; el PSC patirà una davallada històrica, segur; però mantindrà la segona posició, tot i que a molta distància. Fins aquí els vaticinis, arriba la campanya i comença el camí cap a les certeses.

Torna l'enigma de les banderes

On és la diferència?: A l'esquerra, Artur Mas presentant el programa de CiU pel 25N. A la dreta, Mas a la precampanya de 2010.

Bingo! En 2 anys han caigut 6 senyeres i han entrat en joc 2 banderes europees. A 2010 les 9 senyeres van tenir entretinguts periodistes i cabalistes durant setmanes. Encara ara sospito que només pretenien que, a la tele, el candidat sempre tingués de fons almenys una senyera, per allò de l'aire presidencial. L'entorn del candidat va mantenir el misteri per a que se'n parlés i ho va aconseguir.

Ara ens trobem amb un 3+2. Com ho interpreteu?

Méndez o per què no dir independència

Us presento Carlos Saúl Méndez.

President de l'Argentina del 1989 al 1999 amb el Partit JusticOH WAIT!! No has escrit correctament el nom, direu, i és cert. No és que estigui dislèxic, és que no m'atreveixo. A banda del seu ampli currículum, Méndez era un malestruc: un gafe, vaja. Milions d'argentins no gosaven pronunciar o escriure el seu nom, i motius no els faltaven. Accidents d'avió, infarts, ratxes interminables de derrotes...

CiU evita la paraula independència com com qui evita passar sota l'escala o sortir de casa un dimarts 13, com si pronunciar-la fes entrar els tancs per la Diagonal o desencadenar un 6 d'octubre. No només hi ha la superstició: Duran i Lleida no la diu senzillament perquè no hi creu, i Artur Mas l'esquiva per no espantar l'empresari o el botiguer que vota CiU. Però, i la batalla semàntica?

Dir independència ha estat durant dècades dir Esquerra Republicana, i desterrar la paraula del llenguatge polític és arraconar Esquerra. Independència és minoria republicana, Estat Propi és majoria transversal (l'ANC ja ha pujat al carro). Independència = marginalitat, radicalitat; Estat Propi = centre polític, seny. Independència és tan segle XX... fins i tot XIX; allò modern és l'Estat Propi dins Europa.

Estat Propi (o estructures d'Estat) és un eufemisme, sí, però espanta menys als porucs, i et situa al centre de la política catalana, amb el bonus d'empènyer Esquerra a un simple paper de comparsa. I, es clar, tranquilitza els superticiosos. Molt hàbil, però què es podia esperar dels creadors de "pacte fiscal", el trending topic de la política catalana els 2 últims anys?

Per cert, ho sé, corregint el nom potser em cauria alguna visiteta de l'Argentina, però seguiré escrivint Méndez. Porque no creo en las meigas, pero haberlas haylas...

El debat del vot útil

Ni cara a cara ni debat multilateral, el primer debat de la campanya serà a 3. Jugada magistral de Mas, Sánchez-Camacho i Navarro: el dia 9 de novembre ells i només ells seran les cares del sobiranisme, l'unitat d'Espanya i... el federalisme? Això deuen pensar...

Artur Mas. No es per fregar-se les mans? Reagrupament i Laporta estan per mi i les CUP menjaran espai a Solidaritat a Esquerra, però aquest cop de sort sí que no me l'esperava. Per qui em vegi a la tele, Artur Mas=Dret a decidir! Em cansaré de dir, si voleu un referèndum, voteu-me. Com, que també altres el demanen? Qui? Aquí no hi veig ningú...

Alícia Sánchez-Camacho. Catalunya=Espanya=PP (C). No em sortiré d'aquí, ho repetiré una vegada, i una altra, i una altra. Sí, retallem, però perquè no tenim més remei i bla, bla, bla, però independentisme, caca, Espanya està millor unida. No, això no! #mejorunidos és d'uns altres... I la paraula ciutadans, desterrada, no sigui que algú se'n recordi d'Albert Rivera i ho engeguem tot a rodar.

Pere Navarro. Haig de parlar com sigui, no puc callar, necessito desesperadament minuts de TV. Del que sigui, del federalisme asimètric, de les retallades... Sí, retallades! Així em desempallego de l'Herrera i podré arreplegar vots d'esquerres... fins que em posin contra les cordes amb el tema nacional. Bueno, ja hi pensarem, tu. El més important són minuts, minuts, minuts.

Tots guanyen no per ser-hi si no pels que no hi són: serà el debat del vot útil.

Per què no hi haurà un cara a cara Mas vs. Navarro

Molt senzill: perquè Artur Mas no voldrà. No li convè gens: parteix com a gran favorit a les enquestes, Pere Navarro no és rival i un cara a cara el podria revifar. Impossible, per tant, veure aquí un enfrontament televisat Mas vs. Navarro, CiU-PSC, com l'Obama vs. Romney d'aquesta nit als Estats Units. En detall:

- Acceptant el cara a cara, Mas situaria Navarro a la seva alçada. Però no ho està ni per nombre d'escons, ni  per projecció electoral, ni per experiència al primer nivell de la política catalana, ni per presència mediàtica. Donar a Navarro minuts de televisió seria un regal per un candidat desconegut

- Mas no té obra de govern per lluir i Navarro li retreuria les retallades. En canvi, en un debat a 7 el líder de CiU pot portar la discussió al dret a decidir i empènyer contra l'altra banda del quadrilàter al PSC, on l'esperen PP i Ciutadans

- Mas es mou amb comoditat als debats electorals, és àgil i d'idees clares. Navarro no hi té experiència, és assossegat i el seu partit està ofegat en contradiccions. Tot d'avantatges pel president de la Generalitat, sí, però Mas es veuria temptat a esclafar Navarro, i no seria el primer cop que l'espectador sent simpatia i compassió si la derrota frega l'humiliació

- L'última és de manual: al que lidera les enquestes l'interessa evitar relliscades pròpies o cops d'efecte del contrari. Un cara a cara no dona més vots a qui va guanyant i, en canvi, els pot fer perdre. Com menys riscos, millor.

Igualment val la pena mirar-se els Obama vs. Romney. De ben segur que tant CiU com PSC faran el mateix i hi veurem tocs a les seves campanyes.

Fotografia: intocabledigital.cat

Todo por la decla

Spanair s'enfonsa. Objectiu: aconseguir les primeres decla(racion)s d'Artur Mas sobre la crisi de l'aerolínia. Som molt de dir decla, els periodistes.

No es podia dir que no estava avisat. No i no, m'havia dit el seu equip. Però Spanair, aerolínia pràcticament pública, queia en barrena, i en moments així, per 5 segons de veu del president ma-tes, així que corro a la plaça del Rei i aterro a la passarel·la 080. Un altre món. La selva.

"¿Hay que hacer esta cola? En Cibeles no te tratan así"..."¿Irás mañana a Pierre Cardin?"..."el desfile era todo en tonos pastel, y yo no pasteleo mucho"..."lo vi en [la semana de la moda de] Milan - ¡Te odio!". Vestits de nit sota els abrics. IPhones a dojo. Ganes boges de colar-se. La premsa lluitant per un bon lloc a la desfilada, o simplement per entrar-hi. David Meca.

Mitja hora de cua després, sóc a dins!

Vaja, no ben bé a dins, i ni molt menys mirant una desfilada així. Sóc a les escales de l'entrada, no hi puc anar gaire més lluny. Sense acreditació, avalat això sí per un eficient membre de l'organització. Però el més important, tot sol. Somnio amb la "decla" en exclusiva, per què no amb un Ondas.

De sobte emb desperta una noia amb pinganillo. "Estàs acreditat?" "No" "Has de sortir" "Si m'heu dit que podia entrar!" "Doncs no. Has de sortir" "Si us haguéssiu posat d'acord no m'haurieu de fotre fora, no?" "Mira, no sé que dir-te. Adéu".

Arguments tan sòlids que no em deixen alternativa. Cap a la sortida... quan arriba en Mas. M'hi acosto. "President..." "(amb cara de saber a què he vingut) ja sé a que has vingut i no puc dir res. Demà al Consell Nacional".

El president acabaria mirant la desfilada de Desigual. Jo, ni desfilada, ni models, ni "declas", ni res de res. Amb les mans buides me'n vaig a casa, al meu barri de xandalls i senyores amb el carro de la compra. M'hi espera una carta: "Volem donar-te la benvinguda a SpanairStar [...] Gràcies i benvingut al món!"

La llenço. Demà serà un altre dia.

P.D. Amb l'emoció del moment, ni vaig pensar en fer fotos. La d'aquest post és de Michael Mandiberg en el Yigal Azrouel Fashion Show a Eyebeam, el 5 de setembre de 2008. La publico sota aquesta llicència