Navarro, el Rei i el Harlem Shake

Foto: rtve.es

Està bé que Pere Navarro demani al Rei que abdiqui. Si Joan Carles I vol salvar la monarquia és el moment de plegar i deixar pas a l'únic membre de la Casa Reial net (fins ara) d'escàndols. I és al·lucinant que ho digui un socialista, per molt el PSC que sigui. Però, per què ara?

El moment. En ple Debat sobre l'estat de la Nació, per dir "ei, no som el PSOE" passant alhora inadvertit i sense incendiar res; quan el rei està assetjat i han passat uns dies des de l'abdicació del Papa, per a que no el puguin acusar de populista; quan veu que el discurs social, la seva marca de fàbrica, no funciona; amb el PSC esquitxat per la corrupció i l'espionatge, per desviar l'atenció.

Harlem shake. Preocupa que sembli més important el moment que la cosa, l'anunci que el fet. Que polítics i premsa necessitin de cops d'efecte per donar combustible a la màquina. Que Navarro fent el Harlem shake hagués tingut el mateix impacte (si no més). Que, per molt valenta que hagi estat la proclama, morirà en poques hores.

5 motius pels quals la cimera educativa contra Wert no va enlloc

Artur Mas, Oriol Junqueras, Pere Navarro, Joan Herrera i la permanent del Consell Escolar de Catalunya seuen a una mateixa taula per respondre a la llei Wert i l'amenaça que suposa pel model d'immersió lingüística. Però la trobada és realment necessària? Crec que no per 5 motius.

1. No farà canviar de parer al PP. Només en sortirà una declaració conjunta de Govern, ERC, PSC i ICV. Tot plegat molt simbòlic però ben inútil: demostra que, políticament, a la pràctica, Catalunya no pot fer res per evitar la llei. O és que si pogués no ho hauria fet? Amagar amb desobeir Wert o amenaçar amb un recurs al Constitucional és com si una formiga fes pessigolles a un elefant.
2. La resposta catalana ja s'ha produit. Va ser la manifestació de Som Escola. Arribats a aquest punt de la crisi, amb majoria absoluta del PP al Congrés, CiU noquejada després del 25N i una Generalitat lligada de peus i mans pels deutes, a Mariano Rajoy només se'l pot inquietar des del carrer.
3. Emprenya a la CUP. Evitar convidar-la perquè encara no és al Parlament (i tampoc cridar a Solidaritat, que encara hi seria) o perquè no se sap què pensa de la immersió lingüística és, senzillament, un error.
4. L'autèntica amenaça per a Wert ve del PP. Alícia Sánchez-Camacho es reuneix amb el ministre per renyar-lo i el torito bravo no cau precissament simpàtic a la cúpula del partit. Si Wert marxés, la llei seria paper mullat.
5. Oblida la qualitat a l'ensenyament. El català no sobreviurà si no és llengua vehicular a l'escola, però quedarà tocat si s'ensenya en precari i amb retallades. Si obvia aquesta qüestió crucial, la cimera quedarà coixa.

Les cimeres dels últims temps a Catalunya han servit de ben poca cosa i aquesta no serà una excepció.

Dia 5: Dies excepcionals

L'amor... és autèntic o una reacció bioquímica per perllongar l'espècie? Una invenció del romanticisme? Es mata poc al món. Hi ha ara la mateixa violència domèstica ara que fa 100 anys. Per què el públic dels mitings de CiU és tan iaio? Hem de comprar la pilota d'una punyetera vegada. És Oriol Junqueras el líder que Esquerra Republicana necessita? Els iogurts caducats es poden menjar fins a un mes després. Li poden passar més desgràcies a Pere Navarro?

Apassionants debats que no tenen resposta (bé, alguns no admeten discusió) però ajuden a passar les hores mortes al bus. Els revolts cap a La Seu d'Urgell estimulen a xerrar del tortuós camí del PSC cap a una derrota que tothom suposa històrica. La ventada que sacseja l'autobús ens provoca idees esbojarrades, debats encesos en la foscor de l'autopista que ens porta de tornada a una Barcelona en vaga general. Només calen cerveses i una gran bossa de patates fregides segrestada al miting de Tortosa per xerrar sense parar.

Són els millors moments de la campanya, els que es recorden. Allà on Catalunya Ràdio, Onda Cero, Europa Press, Nació Digital o CiU són, simplement, la Carme, la Laura, la Maria, el Quico, l'Olga. Només persones.

Viatgem per Catalunya d'incògnit, dins aquest autobús de marca blanca, sense rotular amb el careto del candidat i mig buit des del primer dia de campanya. Ben junts a darrera, com cercant l'escalfor que hem deixat a casa, la de la parella, els fills, la rutina, la roba per rentar, la sèrie americana piratejada del vespre i el sopar fred al sofà. Vides gens excepcionals en dies excepcionals, escoltant un candidat què, cada nit, reclama una majoria excepcional en un moment excepcional.

Durant 15 dies només ens tenim els uns als altres. No és poca cosa.

Ah, sí, en Mas demana als ministres del PP que desembarquen a la campanya que tractin els catalans amb educació i s'espolsa les culpes per les retallades a poques hores de la vaga general. Però en la memòria quedarà el fred del Pirineu, el trinxat de La Seu o els macarrons de Tortosa, les intimitats explicades al company de seient, la vida de veritat.

Dia 4: Search and Destroy

El Joker ha arribat a la ciutat. Ningú no sap d'on ve ni qui és, però sí el que aconsegueix: sembrar el caos i el terror. I el més desconcertant és que ho fa perquè sí, sense cap motiu, pel simple plaer de veure tota una ciutat trontollant. Per fi un enemic a l'alçada de Batman, el rival que necessitava per justificar la seva lluita contra el mal.

Tan se val qui és Batman i qui Jokeren aquesta campanya. Allò interessant és que per a un convergent Mas és Batman i Rajoy, el Joker, i per a un pepero justament el contrari. Els dos presidents han trobat el rival que els farà passar a la història just quan més el necessitaven, l'un sotmès a Europa, l'altre condemnat per les retallades. Les empentetes i provocacions dels últims mesos són des de la Diada una batalla èpica on dos exèrcits lluiten amb obstinació per penjar a l'altre la llufa del Joker, el dolent total, el que sembra el caos. Però també l'enemic que dona sentit a una lluita, a una trajectòria política, a una vida, el rival que garanteix passar a la història tant si guanyes com si perds.

En el que portem de campanya hem fet dues passes més en aquest camí sense retorn.

1. Els secundaris han estat escombrats: Navarro, Herrera i fins i tot Sánchez-Camacho ja no existeixen, tampoc per a nosaltres. Sí, un dia preciós al Mirador de l'Alcalde, unes vistes espectaculars, molts temes sobre la taula i tot el que volgueu, però si Mas diu que impedir la consulta és un cop d'estat democràtic i ho fa responent un lloctinent de Rajoy, ens hi llencem de cap, jo el primer.

2. Catalunya-Espanya és l'únic debat. Només han ficat el peu a la porta els desnonaments i en les properes hores la vaga. L'aturada general podria haver canviat el signe de la campanya, però un cop més CiU ha estat intel·ligent. Anul·lant els seus actes electorals del 14N evita que el fiquin al mateix sac que el PP i contenta a la part del seu electorat que creu que la vaga està justificada. L'endemà el dret a decidir tornarà a monopolitzar el debat.

Així va ser al vespre a Figueres. El Mas mitinero no se surt un milímetre del missatge: estat propi. Serveix igual per criticar la manca de carreteres i ports com per inflamar al públic que omple la sala (i el vestíbul) del teatre El Jardí. Fa 2 anys, Santi Vila, reconegut homosexual, havia de veure a la seva pròpia ciutat com Duran i Lleida reivindicava la família tradicional. A 2012 Duran no hi era, però una escena similar hagués estat senzillament impossible. L'objectiu de campanya ha estat, és i serà només un: search and destroy

Per cert, la lliçó de "The Dark Knight" és que per destruir el mal cal estar disposat a pagar el preu de la pròpia destrucció. Tothom ho ha de tenir present.

El debat del vot útil

Ni cara a cara ni debat multilateral, el primer debat de la campanya serà a 3. Jugada magistral de Mas, Sánchez-Camacho i Navarro: el dia 9 de novembre ells i només ells seran les cares del sobiranisme, l'unitat d'Espanya i... el federalisme? Això deuen pensar...

Artur Mas. No es per fregar-se les mans? Reagrupament i Laporta estan per mi i les CUP menjaran espai a Solidaritat a Esquerra, però aquest cop de sort sí que no me l'esperava. Per qui em vegi a la tele, Artur Mas=Dret a decidir! Em cansaré de dir, si voleu un referèndum, voteu-me. Com, que també altres el demanen? Qui? Aquí no hi veig ningú...

Alícia Sánchez-Camacho. Catalunya=Espanya=PP (C). No em sortiré d'aquí, ho repetiré una vegada, i una altra, i una altra. Sí, retallem, però perquè no tenim més remei i bla, bla, bla, però independentisme, caca, Espanya està millor unida. No, això no! #mejorunidos és d'uns altres... I la paraula ciutadans, desterrada, no sigui que algú se'n recordi d'Albert Rivera i ho engeguem tot a rodar.

Pere Navarro. Haig de parlar com sigui, no puc callar, necessito desesperadament minuts de TV. Del que sigui, del federalisme asimètric, de les retallades... Sí, retallades! Així em desempallego de l'Herrera i podré arreplegar vots d'esquerres... fins que em posin contra les cordes amb el tema nacional. Bueno, ja hi pensarem, tu. El més important són minuts, minuts, minuts.

Tots guanyen no per ser-hi si no pels que no hi són: serà el debat del vot útil.

Per què no hi haurà un cara a cara Mas vs. Navarro

Molt senzill: perquè Artur Mas no voldrà. No li convè gens: parteix com a gran favorit a les enquestes, Pere Navarro no és rival i un cara a cara el podria revifar. Impossible, per tant, veure aquí un enfrontament televisat Mas vs. Navarro, CiU-PSC, com l'Obama vs. Romney d'aquesta nit als Estats Units. En detall:

- Acceptant el cara a cara, Mas situaria Navarro a la seva alçada. Però no ho està ni per nombre d'escons, ni  per projecció electoral, ni per experiència al primer nivell de la política catalana, ni per presència mediàtica. Donar a Navarro minuts de televisió seria un regal per un candidat desconegut

- Mas no té obra de govern per lluir i Navarro li retreuria les retallades. En canvi, en un debat a 7 el líder de CiU pot portar la discussió al dret a decidir i empènyer contra l'altra banda del quadrilàter al PSC, on l'esperen PP i Ciutadans

- Mas es mou amb comoditat als debats electorals, és àgil i d'idees clares. Navarro no hi té experiència, és assossegat i el seu partit està ofegat en contradiccions. Tot d'avantatges pel president de la Generalitat, sí, però Mas es veuria temptat a esclafar Navarro, i no seria el primer cop que l'espectador sent simpatia i compassió si la derrota frega l'humiliació

- L'última és de manual: al que lidera les enquestes l'interessa evitar relliscades pròpies o cops d'efecte del contrari. Un cara a cara no dona més vots a qui va guanyant i, en canvi, els pot fer perdre. Com menys riscos, millor.

Igualment val la pena mirar-se els Obama vs. Romney. De ben segur que tant CiU com PSC faran el mateix i hi veurem tocs a les seves campanyes.

Fotografia: intocabledigital.cat