Dia d'Eleccions: Esperar, al·lucinar, oblidar

Un milió de vots, 16 diputats, el PSC derrotat, el tsunami popular frenat a l'Ebre, tres de tres, bla, bla, bla... Això ja és Història, i per bé o per mal tots hi hem contribuit una mica. Clar que no pensàvem així només unes hores abans...

Quan arribàvem ben destrempats al saló Mediterráneo a preparar-nos per la nit electoral. Quan l'espai reservat per la multitud semblava la grada d'un partit de regional. Quan, a l'espai de la premsa, les safates oblidaven en 42 segons exactes que algun cop havien transportat 30 entrepanets. Quan els periodistes patien més perque s'acabés la cervesa que per un resultat cantat. Quan, enlluernats per l'escombrada del PP, els programes especials fets a Madrid oblidaven que existien CiU a l'hotel Majestic.

Una victòria com la de CiU era poc menys que impensable. De manera que la premsa va començar la nit amb la crònica ja escrita, la va continuar havent de refer-la a correcuita mentre l'escrutini avançava sense canvis i la va tancar bevent per oblidar.

Qui més qui menys en tenia, de motius. Als empleats de mitjans públics els tocava cervesa per preparar l'aterratge de nous caps, i qui sap si la desaparició. Als privats els corresponien molts gin-tonics per superar la sequera que els espera si els que venen han de pagar favors als seus mitjans afins. Tots enteniem que una majoria absoluta garanteix 4 anys d'avorriment.

A les 4 de la matinada, la premsa que s'aguantava dreta a l'Snooker cantava amb totes les forces com si el demà no existís, brindava per una professió que s'estima, oblidava que s'acosten dies difícils.