Per ser la
primera foto meva que penjo al blog, trobo que el retratista m’ha deixat prou
bé. Sí, sóc el de les ulleres. Exacte, el calb, el que es mira la porra. No, el
de blanc no, coi, el del jersei fosc! Ni sóc en Duran ni ho pretenc: ell
candidat, jo periodista. Cadascú a la seva trinxera (la de l'esquerra tampoc no sóc jo, és la Maria)
Ganes de que el
candidat pugés al McBus, ben poques. Si a un candidat distant li sumem l’experiència de l’any passat... Perdó, en que estaria
pensant... aquesta!
Aquest cop havia
decidit no emprenyar-me però, com es veu a la foto, em va tocar la loteria per
partida doble: per tenir el candidat assegut al costat (tinc testimonis de que
va ser així i no a l’inrevés) i per sortir a teles de tot el planeta amb un
diari a la ma. Com en els millors segrestos, la meva família ja en té proves. Continuo
viu.
Com va anar?
Resumint, hi ha dos tipus de polítics: els encantats de barrejar-se amb
periodistes i els que els veuen com un mal menor. D’aquests, podríem establir
una gradació, dels que més ho dissimulen als que menys.
Fos pel cansament,
per l’afonia o simplement per considerar la seva visita un tràmit, Duran i
Lleida no es va molestar en dissimular: costava d’arrencar-li les paraules.
Sobre el contingut, en Roger l’explica millor que jo.
L’afonia hi era.
En tancar el miting, Duran va recórrer molt, molt a poc a poc el camí que va dels
galls puntuals al discurs-gall. Si ahir hi havia algun indecís a Reus, votarà
CiU per llàstima. Els altres ja ho ténen clar. El candidat et demana que t’hi
casis el diumenge, 20 de novembre, i tu només has de dir “si, vull”. En acabat,
al pis de baix s’hi podia trobar tot el necessari per un dia tan especial.
P.D. L'endemà del cara a cara (això és, dilluns 7 si no feu campanya, en el Pleistocè si en feu, el temps és relatiu) vaig participar en una interessant tertúlia a Ràdio 4 sobre el debat. Si us interessa, la podeu escoltar aquí a sota (a partir del minut 11'37")
No hay comentarios:
Publicar un comentario