Us presento Carlos Saúl Méndez.
President de l'Argentina del 1989 al 1999 amb el Partit JusticOH WAIT!! No has escrit correctament el nom, direu, i és cert. No és que estigui dislèxic, és que no m'atreveixo. A banda del seu ampli currículum, Méndez era un malestruc: un gafe, vaja. Milions d'argentins no gosaven pronunciar o escriure el seu nom, i motius no els faltaven. Accidents d'avió, infarts, ratxes interminables de derrotes...
CiU evita la paraula independència com com qui evita passar sota l'escala o sortir de casa un dimarts 13, com si pronunciar-la fes entrar els tancs per la Diagonal o desencadenar un 6 d'octubre. No només hi ha la superstició: Duran i Lleida no la diu senzillament perquè no hi creu, i Artur Mas l'esquiva per no espantar l'empresari o el botiguer que vota CiU. Però, i la batalla semàntica?
Dir independència ha estat durant dècades dir Esquerra Republicana, i desterrar la paraula del llenguatge polític és arraconar Esquerra. Independència és minoria republicana, Estat Propi és majoria transversal (l'ANC ja ha pujat al carro). Independència = marginalitat, radicalitat; Estat Propi = centre polític, seny. Independència és tan segle XX... fins i tot XIX; allò modern és l'Estat Propi dins Europa.
Estat Propi (o estructures d'Estat) és un eufemisme, sí, però espanta menys als porucs, i et situa al centre de la política catalana, amb el bonus d'empènyer Esquerra a un simple paper de comparsa. I, es clar, tranquilitza els superticiosos. Molt hàbil, però què es podia esperar dels creadors de "pacte fiscal", el trending topic de la política catalana els 2 últims anys?
Per cert, ho sé, corregint el nom potser em cauria alguna visiteta de l'Argentina, però seguiré escrivint Méndez. Porque no creo en las meigas, pero haberlas haylas...
No hay comentarios:
Publicar un comentario