Regateig en curt

Artur Mas promet en campanya que en el primer ple de la legislatura el Parlament aprovarà aquesta declaració reivindicant el dret a decidir; els equilibris amb la Unió de Duran i Lleida no permeten anar gaire més enllà. Fa pocs dies Esquerra Republicana arrossega a CiU a aquesta altra declaració de sobirania pràcticament calcada en allò essencial tret d'un detall: aposta per constituir Catalunya en un nou estat a Europa.

Per què dir des del minut 0 el resultat que desitges quan el referèndum d'autodeterminació (se suposa que a 2014) ni tan sols s'ha començat a muntar? El mateix any el Brasil organitzarà el Mundial de futbol i el vol guanyar, i és lícit però, per vèncer, els brasilers l'han de poder celebrar, trobar inversors, reformar estadis, preparar-se per l'allau de visitants... Quan tot estigui a punt, la canarinha ja posarà la seva a la gespa per guanyar-lo.

És legítim que ERC vulgui donar gas al procés, no pactar exactament la mateixa declaració de Mas en campanya i posar en evidència als ambigus, al PSC i Unió. Junqueras vol marcar un gol a un Duran debilitat pel cas Pallerols i empènyer als socialistes al bloc del No, expulsar-los de l'espai de l'esquerra catalanista i prendre el seu lloc, poder dir: PSC=PSOE.

Però el moment demana deixar de banda el regateig en curt i pensar en organitzar el Mundial, la consulta, amb tantes complicitats com sigui possible. Apostant, de moment, només pel dret a decidir, que sumarà més, marcarà igualment el camí i prou impacte tindrà a Espanya. Un Parlament avalant un referèndum amb 107 vots de 135 (87 sís i 20 abstencions del PSC) enviaria un missatge demolidor a l'Estat: Catalunya vol decidir què vol ser. Ah, i als socialistes i a Duran, un referèndum d'autodeterminació els afavoreix o els afebleix?

FOTO: Partido de Futbol del equipo Big Ben de Vigo, por pablokdc

Els diputats invisibles

Van ser escollits a les urnes, com tots. Tenen un acta i un escó al Parlament, una taula amb el seu nom a un despatx, sou i telèfon mòbil, com tots. Però no són com tots. No intervenen als plens, ni a les comissions; tanquen les legislatures com les van obrir, sense resultats. Són invisibles.

No és habitual que ho confessin. Josep Maria Vila d'Abadal ho ha fet després de rebutjar anar en un lloc de la llista de Barcelona que el deixava sense opcions de tornar al Parlament al novembre. Si és un càstig d'Unió Democràtica per desafiar Duran i Lleida al darrer congrès, pel cas que ens ocupa és el de menys: Vila d'Abadal reconeix no haver fet res en dos anys, i n'hi deu haver més, com ell.

Què fer-ne? No crec ni en reduir diputats ni el seu sou, són mesures populistes que farien pagar justos per pecadors. La tan esperada llei electoral ajudaria, però no és la panacea i a dia d'avui sembla més complicada d'assolir que la independència. En realitat, que el Parlament pugui decidir en tan poques matèries ha de ser molt desmotivador pels polítics que l'integren. Però es poden fer coses.

Els diputats haurien de retre comptes, però no cada 4 anys, si no cada període de sessions. De no complir uns mínims l'acta de diputat passaria al següent de la llista. Els partits que s'avinguin a fer-ho (ara cap llei els obliga) demostrarien tarannà democràtic i els parlamentaris invisibles haurien de donar la cara. I el millor de tot, es podria aplicar ja. La que sembla que serà la legislatura del dret a decidir, la de la democràcia amb majúscules, mereix uns diputats a l'alçada.

Dia 1: No estamos tan mal

Arrencar el matí sentint a la ràdio “El crucerito”, Georgie Dann versionant Georgie Dann, somnis de sol i mar, mentre cau la pluja a l’altra banda del vidre.

Treballar al primer acte de campanya a unes taules que podria haver utilitzat el mateix Larra. I que a més ens defineixen a la perfecció.

Oblidar un portàtil nou a la Llotja de Mar com si tal cosa (i recuperar-lo gràcies a la gran Patrícia)

Pujar per primer cop a l’autobús de campanya i descobrir amb felicitat que, a diferència del bunkermòbil, hi ha espai, taules i a estones es veu el carrer!

Treballar en espais petits, sovint anxovats, sense moure’s per por a tirar del cable d’un company, però amb petites idees made in Ikea que et milloren la vida.

Sopar entrepans de saldo dins una exposició sobre Tintín i pensar que hagués fet l’intrèpid periodista en una situació similar. Fugir, segurament #tintinhoy

Tornar a l'autobús per comprovar que les retallades no són gratis.

Sortir del míting a Sabadell en l’autobús i estar a punt d’atropellar l’Alfred Bosch –bé, el seu cartell electoral. Metàfores, les que vulgueu.

Retornar a la seu d’Unió i reclutar el Pol i la Mireia per desfogar-nos una mica.

Adonar-te’n de que, tot i ser un dispositiu més petit i menys ambiciós que el d’Artur Mas, tot els teloners i els 20 minuts de discurs de Duran que tots eliminaríem, tot i el cansament –ja el primer dia- és bo estar en campanya.

P.D. Descobrir en el moment d’escriure el post que la Wikipedia en espanyol va “matar” Georgie Dann el dia 1 de campanya.