Navarro, el Rei i el Harlem Shake

Foto: rtve.es

Està bé que Pere Navarro demani al Rei que abdiqui. Si Joan Carles I vol salvar la monarquia és el moment de plegar i deixar pas a l'únic membre de la Casa Reial net (fins ara) d'escàndols. I és al·lucinant que ho digui un socialista, per molt el PSC que sigui. Però, per què ara?

El moment. En ple Debat sobre l'estat de la Nació, per dir "ei, no som el PSOE" passant alhora inadvertit i sense incendiar res; quan el rei està assetjat i han passat uns dies des de l'abdicació del Papa, per a que no el puguin acusar de populista; quan veu que el discurs social, la seva marca de fàbrica, no funciona; amb el PSC esquitxat per la corrupció i l'espionatge, per desviar l'atenció.

Harlem shake. Preocupa que sembli més important el moment que la cosa, l'anunci que el fet. Que polítics i premsa necessitin de cops d'efecte per donar combustible a la màquina. Que Navarro fent el Harlem shake hagués tingut el mateix impacte (si no més). Que, per molt valenta que hagi estat la proclama, morirà en poques hores.

Regateig en curt

Artur Mas promet en campanya que en el primer ple de la legislatura el Parlament aprovarà aquesta declaració reivindicant el dret a decidir; els equilibris amb la Unió de Duran i Lleida no permeten anar gaire més enllà. Fa pocs dies Esquerra Republicana arrossega a CiU a aquesta altra declaració de sobirania pràcticament calcada en allò essencial tret d'un detall: aposta per constituir Catalunya en un nou estat a Europa.

Per què dir des del minut 0 el resultat que desitges quan el referèndum d'autodeterminació (se suposa que a 2014) ni tan sols s'ha començat a muntar? El mateix any el Brasil organitzarà el Mundial de futbol i el vol guanyar, i és lícit però, per vèncer, els brasilers l'han de poder celebrar, trobar inversors, reformar estadis, preparar-se per l'allau de visitants... Quan tot estigui a punt, la canarinha ja posarà la seva a la gespa per guanyar-lo.

És legítim que ERC vulgui donar gas al procés, no pactar exactament la mateixa declaració de Mas en campanya i posar en evidència als ambigus, al PSC i Unió. Junqueras vol marcar un gol a un Duran debilitat pel cas Pallerols i empènyer als socialistes al bloc del No, expulsar-los de l'espai de l'esquerra catalanista i prendre el seu lloc, poder dir: PSC=PSOE.

Però el moment demana deixar de banda el regateig en curt i pensar en organitzar el Mundial, la consulta, amb tantes complicitats com sigui possible. Apostant, de moment, només pel dret a decidir, que sumarà més, marcarà igualment el camí i prou impacte tindrà a Espanya. Un Parlament avalant un referèndum amb 107 vots de 135 (87 sís i 20 abstencions del PSC) enviaria un missatge demolidor a l'Estat: Catalunya vol decidir què vol ser. Ah, i als socialistes i a Duran, un referèndum d'autodeterminació els afavoreix o els afebleix?

FOTO: Partido de Futbol del equipo Big Ben de Vigo, por pablokdc

Dia 12: Entre el cielo y el suelo

Contacte amb el carrer aquests dies: proper a zero. Passejar per mercats o fer-se fotos amb nadons ha passat a la història. Si mai la distància entre la política i els ciutadans havia estat tan gran, quant caldria caminar per trobar algú que encara hi cregui? Però a més, i si un espontani et planteja un tema tabú? És incontrolable, i si no es pot controlar, no hi cap a l’agenda.

El que es porta en els últims anys són els denominats actes sectorials. Si el partit vol parlar de, posem per cas, la Formació Professional, doncs a presentar el programa visitant una escola. I hala, tots nosaltres (càmeres televisius, fotògrafs, ràdios amb micros, el periodista que busca una nota de color) com xais darrera la comitiva, visitant tallers, pujant a montacàrregues...

AquÍ el veieu amb un nano que aprèn a ser mecànic (Maria, gràcies per la foto). Els uniformes d’un i altre no són iguals precisament, però el candidat semblava còmode. Oferia una llambregada del Duran relaxat i desimbolt que aquesta campanya ha quedat fagocitat pel Duran sec i esquerp. Sabent que tornar al carrer és impossible, més actes sectorials, per favor.

Això era al Bon Pastor, la Barcelona de barri que tan s’assembla a allà on vaig créixer i que em fa sentir estrany. El paradís de les naus industrials, els taxistes i els restaurants de menú econòmic. La realitat de ciment del dia...

O un somni ple d'estels a la nit. Dos mons separats per unes poques hores i 180 quilòmetres, el que hi ha entre Barcelona i Lleida. O entre guanyar unes eleccions o quedar tercers.

CiU iniciava els seus mitings finals a La Llotja de Lleida desitjant seguir el seu vol nocturn entre els núvols. Les urnes decidiran si pot seguir somniant o tot plegat acaba despertant de cop.

P.D.: Entre el títol del post, el look Ana Torroja de la candidata vallesana Lourdes Ciuró i les referències a Carme Chacón i l'ús de navalles per trepar en el PSOE, ens està sortint una campanya molt Mecano...

Dia 4: L'altre cara a cara

Escric al McBus, una cuca de llum circulant de l’interior a la costa entre camions de divuit rodes. A fora, tot foscor. A dins, oïdes dedicades al cara a cara i ments i estómacs paint els moments viscuts durant el dia.

No puc explicar com és Lleida. Ni Mollerussa. Dues prometedores visites reduïdes a un puja-i-baixa del McBus i un entra-i-surt de l’hotel/restaurant/col·legi/teatre. Però això ja no em sorprèn. Ben diferent és passar del candidat fred i distant al que canta i pica de mans seguint el garrotín, rient i cridant, acceptant bromes amb esportivitat... El que va passar dins El Portón hi queda dins, però quedava clar que la primera barrera entre Duran i la seva caravana havia caigut.

A la foto, la Laura i la Mireia en primer pla, la Marta amb el seu equip de foto entrant a El Portón, la Maria a la porta.

El que no esperàvem era que la segona barrera caigués tan seguit, i encara menys amb Mollerussa. El teatre L’Amistat era ple però sense esma, amb aplaudiments cansats d’avis i àvies amb l’ànim del dilluns a la nit, i un mal públic difumina el millor dels espectacles.

Però a 600 quilòmetres d’on realment volia ser, Duran va treure la corretja al mitinero que té a dins. Sobre l'escenari el personatge/candidat interpretava el paper del despietat metrallador dels rivals. Que si Felipe i Guerra són els capgrossos del PSOE, que si Chacón s’hi amaga sota les faldilles, que si votar-los és deixar-se maltractar, i fer-ho pel PP marcar un autogol... El personatge/home-d'Estat el va deixar al camerino. Cap idea innovadora, constructiva, d’esperança. 

I amb pinzellades del personatge/amic-de-la-premsa se la va ficar a la butxaca. Només va necessitar saber riure’s de sí mateix tot comptant els galls que feia –i que el Maiol anota amb constància. Ara, no ens fem il·lusions. Voldríem 15 dies iguals a aquest, però Duran sap que només dosificant-los tindrà la paella pel mànec.

De la carn a la brasa o els cargols tornaríem aviat a l’entrepà i la coca-cola, i així va ser. L'encanteri s'havia fet fum.

Parlar per parlar

De futbol. D’això van parlar Rubalcaba i Rajoy abans de la desfilada del 12 d’octubre. Perfecte si volien no entrar en temes polèmics, però una mica pobre per dos candidats a la presidència. Així que els proposo converses d’ascensor igualment trivials però més variades. Podrien haver parlat...

...de bàsquet. La ÑBA o el lockout, que obliga joves valors que havien marxat a retornar a Espanya. Al contrari de l’èxode de la generació més ben formada de la història, diria Rajoy. Ui, que això es massa seriós!

...de fòrmula 1. L’espanyol que dominava els circuits s’ha rendit a un alemany amb motor anglès. Clar que quan trigarien en pensar en l’Espanya intervinguda, Alemanya prenent decisions... Tema vetat.

... de ciclisme. En Rajoy n’és el fan número 1! Com número 1 és Contador, esperant mesos i mesos que un tribunal dicti sentència. És que la justícia és lenta, replicaria Rubalcaba. Ja veus que va passar amb l’Estatut... Ens desviem de nou.

... de rugbi. Minoritari, sí, però se’ns acaben els esports. A les semifinals, Nova Zelanda, Austràlia, França i... Gal·les! Catalunya, també país petit i sense estat, mai podrà aspirar al mateix? Aquí acostarien posicions, però segueix sent complicar la troca.

Així que qui vulgui diàleg entre els qui han de salvar Espanya, val més que es quedi amb el futbol. Imagineu si permet temes banals: l'onada d’equips en concurs de creditors –també aquí la bombolla ha esclatat-, Real Madrid i Barça a anys lluny de la resta –com PP i PSOE-, futbol, futbol i futbol a la sopa...

I si no troben temes, sempre podran parlar per la Blackberry. El resultat no canviarà gaire.

La foto es diu "Canton Stand & New Scoreboard" i Jon Candy la va fer el 12/02/11 al partit entre el Cardiff i l'Scunthorpe al Cardiff City Stadium de Cardiff, Gal·les