Dia de debat és dia de trobades. Els candidats tornan a coincidir després de molts dies i, durant uns minuts, abaixen les màscares que han passejat per tot Catalunya, el somriure perenne, la bona cara obligada, el no dir que no a ningú. Apareixen els ulls cansats, la tos, els rostres pàl·lids que, després de la cadira de maquillatge, tornaran a estar tapats per pintures de guerra. Però mentre la bandera blanca és ben a dalt del pal s'expliquen truquets per combatre el cansament, fan broma o es pregunten pels fills.
No molt lluny d'aquí, en una altra sala, també cauen les màscares, les dels periodistes de diferents caravanes que, ben seriosos, només es podien permetre pensar en la següent crònica, la peça per la web, el teletip, la pàgina de l'endemà. Ara ens trobem, ens abracem, somriem, ens diem, com veus el teu candidat?, és un bon tio?, no et canses de titular sempre el mateix?, us donen bé de menjar? ensenya'm el flashmob aquell tan ridícul!
No ens relaxariem si no sabessim bé la feina que hem de fer en pocs minuts. Com a tants congressos polítics, o actes amb presidents, no treballem mirant el debat des d'una grada, ni tan sols som al mateix plató: ho seguim tot a pantalles des d'un espai de treball. Molt, massa asèptic, no veus els nervis, la suor, les mirades perdudes, però molt pràctic per dos motius: som molts periodistes, més que fa alguns anys, i ens permet ser hooligans per unes hores.
Si algú promet alguna cosa que no pot complir, bufem, si es contradiu cridem, au, va!!, riem les gràcies o ens duem les mans al cap com si fossim a casa mirant el futbol, o Eurovisión. En acabat, polítics i periodistes, amb les màscares de nou posades, comentem la jugada. A corre cuita amb el perdedor a ulls de tots, traspua ganes de ser a casa i oblidar; una mica més d'estona amb els que es moren de ganes de treure pit de com de bé n'han sortit.
I quan tots han passat torna el silenci. Els cervells estan dividits, una meitat ben activa, estructurant les idees al cap per fer la millor informació possible. L'altra, latent, desitjant ser ja a casa per dormir, res més que dormir. I a un raconet, la idea desterrada, que ningú no vol admetre: l'endemà, més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario