CiU ha celebrat aquest cap de setmana un Consell Nacional per votar les llistes per les generals i discutir les línies mestres del programa. També es trobaven PSC, Esquerra o Iniciativa. Però fa temps que aquestes cites, les seves i les de tots els partits, ja no són decisives.
Ara serveixen només d’aparador cap els mitjans. Els líders dels partits són simples comercials que venen el producte -convèncer el votant propi o atreure els que rumien canviar de bàndol- a canvi de temps de tele o ràdio.
I funciona, aconsegueixen 1 minut a la tele, 40 segons a la ràdio (i nosaltres hi contribuïm, ho reconec). Però també badalls o apagar l’aparell. Un altre ciutadà perdut per la democràcia. El que hauria de ser un debat sobre allò que preocupa al carrer reduït al titular fàcil per ferir l’adversari.
Això demostra una renúncia evident a recuperar els que no voten. Com es convenç un abstencionista sense participació ni debat intern, amb tot decidit setmanes abans, quan només es rivalitza per aplaudir més fort al líder?
No hi ha solucions fàcils. No ho és obrir les portes de bat a bat: tothom té dret, també els partits, a debatre principis i polítiques; a escollir els seus líders en privat i amb calma, lluny del focus dels mitjans. Però tots han renunciat a fer política per passar a fer teatre.
I per sumar espectadors com a mínim n’haurien de fer del bo, no del de titulars, si no del que ofereix arguments sòlids i emocions creïbles. No deu ser així quan cada cop hi ha més butaques buides.
La foto es diu “Richard in an empty theater” i és de Beatrice Murch (blmurch)
Ara serveixen només d’aparador cap els mitjans. Els líders dels partits són simples comercials que venen el producte -convèncer el votant propi o atreure els que rumien canviar de bàndol- a canvi de temps de tele o ràdio.
I funciona, aconsegueixen 1 minut a la tele, 40 segons a la ràdio (i nosaltres hi contribuïm, ho reconec). Però també badalls o apagar l’aparell. Un altre ciutadà perdut per la democràcia. El que hauria de ser un debat sobre allò que preocupa al carrer reduït al titular fàcil per ferir l’adversari.
Això demostra una renúncia evident a recuperar els que no voten. Com es convenç un abstencionista sense participació ni debat intern, amb tot decidit setmanes abans, quan només es rivalitza per aplaudir més fort al líder?
No hi ha solucions fàcils. No ho és obrir les portes de bat a bat: tothom té dret, també els partits, a debatre principis i polítiques; a escollir els seus líders en privat i amb calma, lluny del focus dels mitjans. Però tots han renunciat a fer política per passar a fer teatre.
I per sumar espectadors com a mínim n’haurien de fer del bo, no del de titulars, si no del que ofereix arguments sòlids i emocions creïbles. No deu ser així quan cada cop hi ha més butaques buides.
La foto es diu “Richard in an empty theater” i és de Beatrice Murch (blmurch)
No hay comentarios:
Publicar un comentario