Van ser escollits a les urnes, com tots. Tenen un acta i un escó al Parlament, una taula amb el seu nom a un despatx, sou i telèfon mòbil, com tots. Però no són com tots. No intervenen als plens, ni a les comissions; tanquen les legislatures com les van obrir, sense resultats. Són invisibles.
No és habitual que ho confessin. Josep Maria Vila d'Abadal ho ha fet després de rebutjar anar en un lloc de la llista de Barcelona que el deixava sense opcions de tornar al Parlament al novembre. Si és un càstig d'Unió Democràtica per desafiar Duran i Lleida al darrer congrès, pel cas que ens ocupa és el de menys: Vila d'Abadal reconeix no haver fet res en dos anys, i n'hi deu haver més, com ell.
Què fer-ne? No crec ni en reduir diputats ni el seu sou, són mesures populistes que farien pagar justos per pecadors. La tan esperada llei electoral ajudaria, però no és la panacea i a dia d'avui sembla més complicada d'assolir que la independència. En realitat, que el Parlament pugui decidir en tan poques matèries ha de ser molt desmotivador pels polítics que l'integren. Però es poden fer coses.
Els diputats haurien de retre comptes, però no cada 4 anys, si no cada període de sessions. De no complir uns mínims l'acta de diputat passaria al següent de la llista. Els partits que s'avinguin a fer-ho (ara cap llei els obliga) demostrarien tarannà democràtic i els parlamentaris invisibles haurien de donar la cara. I el millor de tot, es podria aplicar ja. La que sembla que serà la legislatura del dret a decidir, la de la democràcia amb majúscules, mereix uns diputats a l'alçada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario