martes, 26 de febrero de 2013

4 motius (i el real) per creure que aquest cop sí hi haurà llei electoral catalana



"Ets més lent que la llei electoral catalana", "ni independents tindrem una llei electoral propia", "ets del sistema alemany o de l'holandès?"... 30 anys de fracassos per aprovar una llei electoral pròpia només es poden prendre amb humor. L'enèsim intent ja és en marxa, i el primer impuls és el de dir, va, prou de prendre'ns el pel i de perdre el temps, però aquest cop podria ser diferent. Per què?

  1. Acaba de començar la legislatura. Queden més de 2 anys per a les eleccions municipals. Això dona marge per fer renúncies i decidir sense pensar en quants vots et costarà. Encara més,
  2. Com saber si sortiràs perdent quan les enquestes han embogit? CiU es pot permetre el luxe d'enrocar-se un cop més? No està el PSC obligat a fer renúncies per recuperar la centralitat? I calen 90 vots per aprovar la llei, així que ERC i el PP també hi han de jugar, al joc.
  3. La crisi, els casos de corrupció i espionatge, o fins i tot l'efecte Grillo obliguen a moure fitxa. La gent no demana una llei electoral, però sí canvis, i que el Parlament faci alguna cosa més que defensar els ocells fringíl·lids.
  4. Es pot defensar la consulta com el summum de la democràcia i ser incapaç de decidir com es vota al teu país? Celebrar el referèndum sense tenir llei electoral, encara més, utilitzant l'espanyola, seria, simplement, ridícul.
En realitat, si la llei tira endavant i els diputats l'aproven aquest mateix any serà per simple cansament, per deixar de sentir-se assetjats i encerclats. La llei pot acabar aprovada només per a tancar una via d'aigua i poder respirar tranquils.

Foto: Alejandro Mejía Greene el 10 de febrer de 2007 a San Ángel Inn, Villa Obregón, México DF

jueves, 21 de febrero de 2013

Navarro, el Rei i el Harlem Shake

Pere Navarro diu a Joan Carles I que abdiqui
Foto: rtve.es
Està bé que Pere Navarro demani al Rei que abdiqui. Si Joan Carles I vol salvar la monarquia és el moment de plegar i deixar pas a l'únic membre de la Casa Reial net (fins ara) d'escàndols. I és al·lucinant que ho digui un socialista, per molt el PSC que sigui. Però, per què ara?

El moment. En ple Debat sobre l'estat de la Nació, per dir "ei, no som el PSOE" passant alhora inadvertit i sense incendiar res; quan el rei està assetjat i han passat uns dies des de l'abdicació del Papa, per a que no el puguin acusar de populista; quan veu que el discurs social, la seva marca de fàbrica, no funciona; amb el PSC esquitxat per la corrupció i l'espionatge, per desviar l'atenció.

Harlem shake. Preocupa que sembli més important el moment que la cosa, l'anunci que el fet. Que polítics i premsa necessitin de cops d'efecte per donar combustible a la màquina. Que Navarro fent el Harlem shake hagués tingut el mateix impacte (si no més). Que, per molt valenta que hagi estat la proclama, morirà en poques hores.

jueves, 17 de enero de 2013

Rajoy i Mas a l'AVE o com treure petroli de l'obvi

Amb l'excusa de la seguretat, el viatge inaugural de l'AVE va ser una tortura per la premsa. No era fàcil explicar la primera trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy des del fracàs del pacte fiscal des de l'últim vagó i interpretant les imatges que ens portaven els càmeres, els únics autoritzats per compartir espai uns breus moments amb els presidents.

Per sort hi ha qui en treu petroli. L'expert en comunicació no verbal Manuel Romero Santiago exprem les imatges disponibles per dibuixar una lluita de poder entre el príncep, Mas i Rajoy


Enorme l'Antoni Gutiérrez Rubí al seu blog a El País, amb un arsenal de metàfores, des de la taula plegada al xoc de trens, que li permeten construir una crònica molt potent sobre la trobada. I tot tirant d'una foto del Toni Albir aparentment buida de contingut.

Com també brillant és la Marta Solé treient-li punta a una conversa en aparença banal com la que van mantenir Mas, Rajoy, el príncep Felip i la ministra Pastor almenys mentre hi havia càmeres. Una xerrada tan sucosa pel que es van dir com pel que van obviar en un moment de tensió extrema entre l'Estat i la Generalitat.


domingo, 13 de enero de 2013

Regateig en curt

El regateig en curt d'ERC

Artur Mas promet en campanya que en el primer ple de la legislatura el Parlament aprovarà aquesta declaració reivindicant el dret a decidir; els equilibris amb la Unió de Duran i Lleida no permeten anar gaire més enllà. Fa pocs dies Esquerra Republicana arrossega a CiU a aquesta altra declaració de sobirania pràcticament calcada en allò essencial tret d'un detall: aposta per constituir Catalunya en un nou estat a Europa.

Per què dir des del minut 0 el resultat que desitges quan el referèndum d'autodeterminació (se suposa que a 2014) ni tan sols s'ha començat a muntar? El mateix any el Brasil organitzarà el Mundial de futbol i el vol guanyar, i és lícit però, per vèncer, els brasilers l'han de poder celebrar, trobar inversors, reformar estadis, preparar-se per l'allau de visitants... Quan tot estigui a punt, la canarinha ja posarà la seva a la gespa per guanyar-lo.

És legítim que ERC vulgui donar gas al procés, no pactar exactament la mateixa declaració de Mas en campanya i posar en evidència als ambigus, al PSC i Unió. Junqueras vol marcar un gol a un Duran debilitat pel cas Pallerols i empènyer als socialistes al bloc del No, expulsar-los de l'espai de l'esquerra catalanista i prendre el seu lloc, poder dir: PSC=PSOE.

Però el moment demana deixar de banda el regateig en curt i pensar en organitzar el Mundial, la consulta, amb tantes complicitats com sigui possible. Apostant, de moment, només pel dret a decidir, que sumarà més, marcarà igualment el camí i prou impacte tindrà a Espanya. Un Parlament avalant un referèndum amb 107 vots de 135 (87 sís i 20 abstencions del PSC) enviaria un missatge demolidor a l'Estat: Catalunya vol decidir què vol ser. Ah, i als socialistes i a Duran, un referèndum d'autodeterminació els afavoreix o els afebleix?

FOTO: Partido de Futbol del equipo Big Ben de Vigo, por pablokdc